Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Menjar d’este pa, viure per a sempre (Joan 6,41-51)

[Evangeli del diumenge, 9 d’agost 2015]


Joan 6,41-51:

En aquell temps, els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es preguntaven:
—Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seua mare ¿i ara diu que ha baixat del cel?
Jesús els digué:
—No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot vindre a mi si no l’atrau el Pare que m’ha enviat. I, els qui vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après vénen a mi.
»No vull dir que algú haja vist mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Vos ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa que dóna la vida. Els vostres pares, tot i haver menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parle és aquell que baixa del cel perquè no muira ningú dels qui en mengen.
»Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meua carn: perquè done vida al món.

El discurs del pa de vida (Joan 6,22-59) ens parla de qui és Jesús, a través de la imatge del pa. Així com el pa és el nostre aliment bàsic, també Jesús és qui fa possible la nostra vida espiritual. El pa és també un do de Déu, encara que l’hem de guanyar amb esforç, i així ho recordem quan beneïm la taula; així mateix, Jesús és el regal enviat pel Pare a per a donar-nos la vida en abundància.

La primera dificultat que posen els qui escolten Jesús és el seu origen. Ells pensen que el coneixen perquè el tenen pel fill de Josep i de Maria. No poden entendre que en Jesús hi ha un misteri més profund, que ell ha vingut de part de Déu com a home.
Jesús els respon que només poden acostar-se a ell els qui el Pare atrau. De nou, Joan sembla que ho fa tot complicat. ¿Com pot ser que el Pare atraga només a uns i no a altres? ¿No seria injust? No és això el que Joan ens vol dir; de fet, si Jesús està predicant-los, és perquè vol regalar-los la salvació també a ells, però no pot fer res si ells mateixos no accepten que Jesús és l’enviat del Pare, que el Pare està atraent-los amb les paraules del propi Jesús. Si ells, amb els seus prejudicis, només pensen en Jesús com a fill de Josep i Maria, no podran donar el bot de la fe.

«Tots seran instruïts per Déu», és una frase que recorda Isaïes 54,13 i Jeremies 31,34. En eixos textos, els profetes anuncien un temps futur en què Déu mateix instruirà el seu poble, que no necessitarà buscar-lo en llocs amagats; Déu els donarà la pau, la tranquil·litat, la vida plena. Doncs bé, quan Jesús cita el profetes, no només està recordant un text antic, està actualitzant una promesa de Déu, que està complint-se en eixe mateix moment.
Déu els està instruint a través de Jesús, enviat del Pare. Si volen reconéixer-lo, obtindran la vida plena que Déu ha promés al seu poble des de fa segles.
El text de hui acaba amb l’anunci que fa Jesús de donar a menjar la seua carn, que serà més desenvolupat el diumenge que ve.

Per a nosaltres, l’evangeli ens seguix suggerint que Jesús no només l’hem de vore com un mestre amb idees interessants, sinó que ell mateix se’ns regala com aliment quotidià, com a pa de cada dia, donat per Déu Pare. Done’m gràcies, doncs, perquè Déu ens atrau cap a Jesús, i nosaltres ens deixem atraure. Done’m-li gràcies, finalment, per la vida plena que ell ens fa viure.

(Diumenge 19 durant l’any – Cicle B)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Jesús el pa de vida (Joan 6,24-35)

[Evangeli del diumenge, 2 d’agost 2015]


Joan 6,24-35:

En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafar-Naüm. Quan el trobaren, estranyats que fóra a l’altra riba, li preguntaren:
—Mestre, ¿quan hi heu vingut, ací?
Jesús els respongué:
—Vos ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Aquest menjar vos el donarà el Fill de l’home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal.
Ells li preguntaren:
—¿Què hem de fer per obrar com Déu vol?
Jesús els respongué:
—L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat.
Li contestaren:
—¿Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convença? ¿Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: “Els donà el seu blat celestial”.»
Jesús els respongué:
—Moisès no us va donar el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món.
Li diuen:
—Senyor, doneu-nos sempre aquest pa.
Jesús els diu:
—Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set.

Després que Jesús ha alimentat la multitud amb els cinc pans i dos peixos, i ha hagut de fugir perquè volien fer-lo rei, la gent seguix perseguint-lo, buscant-lo, esperant d’ell més signes prodigiosos.
Quan el troben, Jesús les reprén perquè no el busquen per haver entés el signe dels pans, sinó perquè han quedat farts. Els està demanant que aprofundisquen en la seua busca, que comprenguen que el seu missatge va molt més enllà de l’estómac. Per això, comença esta setmana un discurs que continuarà en pròxims diumenges i que vol explicar-los que Jesús mateix és el pa de vida que necessiten: el «discurs del pa de vida».
Primer que res, fa una distinció entre el pa que es pot fer malbé i el «pa etern», un pa que dóna vida plena, autèntica. La comparació és molt interessant, també per al nostre temps, perquè hui molta gent tendix a pensar que la religió és un element separat de la vida quotidiana, que la relació amb Déu es realitza en uns moments a la setmana, però la resta del temps es viu la «vida real», que no té res a vore amb la fe. Per això Jesús usa la comparació del aliment més comú, del pa. Per a ell, viure en la presència de Déu és tan freqüent i tan habitual com el menjar; i, a més, tan necessari.
La segona pregunta de la gent també té suc: Què hem de fer? Novament Jesús trenca una distinció que solem fer els cristians: per una part està la fe en Déu, la pregària, els sagraments, i per altra estan les obres d’amor i justícia que nosaltres fem per la nostra fe. Per a Jesús no són dos coses diferents: El que Déu vol que fem no és una acció, sinó que «creguem» en Jesús. ¿No sembla un plantejament molt passiu? ¿No ens demana Déu que ajudem a construir el Regne lluitant contra la injustícia i fent una societat més solidària? Clar que sí, però tot això és el que Jesús anomena «fe». Estem massa acostumats a pensar que la «fe» es una cosa que està dins del nostre cap, o de la nostra ànima, quan en realitat la «fe» és un estil de vida que inclou pensament, sentiment i acció, tot junt i inseparable. Per això, l’obra que Déu ens demana és creure en Jesús.
La tercera pregunta de la gent és sorprenent, li exigixen un signe miraculós de part de Déu, com si alimentar a milers de personjes ho poguera fer qualsevol. Ells no han entés que el signe del pa en realitat estava indicant qui és Jesús: el verdader aliment del món. Ara volen un altre miracle, i Jesús no els el donarà, perquè allò important és que aprofundisquen en el que han viscut amb Jesús, que comprenguen que ell és el regal definitiu de Déu al món.
L’evangelista Joan llig la història del poble d’Israel com una fletxa que apunta cap a Jesús, per això, quan Déu va donar mannà al seu poble en el desert, estava donant-los vida per anunciar-los que, algun dia, els donaria vida definitiva. Eixe dia ja ha arribat, per això Jesús es compara al pa que ha baixat del cel enviat pel Pare.
Per a nosaltres, cristians de hui en dia, les paraules de Jesús ens han de suggerir moltes coses. Per una part, podem preguntar-nos si realment Jesús es tan quotidià en les nostres vides com el pa, si comprenem que ell està sempre al nostre costat, que la fe no és un adornament dels diumenges, sinó una forma de viure a cada moment. També ens ajuda a entendre l’eucaristia, que no és una celebració obligatòria, perquè cap llei obliga a menjar, sinó una reunió on Jesús ens alimenta amb la seua vida.
Podem pregar confiats i agraïts al Pare, conscients que ell ens ha enviat el seu Fill per a donar-nos vida plena, i seguir demanant-li que «ens done el pa de cada dia». Podem demanar-li també que ens ajude a comprendre què vol de nosaltres: Jesús ho ha dit clar, que creguem en ell, i això ens ja de portar a viure d’una determinada manera, plena de Déu i de vida, que siga capaç de donar vida als altres.

(Diumenge 18 durant l’any – Cicle B)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Jesús sí pot (Joan 6,1-15)

[Evangeli del diumenge, 26 de juliol 2015]


Joan 6,1-15:

En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles. S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip:
—¿On comprarem pa perquè puguen menjar tots?
Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer. Felip li respongué:
—Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascun.
Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús:
—Ací hi ha un xic que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, ¿què és això per a tanta gent?
Jesús digué que feren seure a tothom. En aquell lloc hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil hòmens. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet, digué als deixebles:
—Recolliu el que ha sobrat, que no es faça malbé.
Ho recolliren i, de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi, n’ompliren dotze cistelles. Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir:
—Segur que aquest home és el Profeta que havia de venir al món.
Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.

Els textos de les multiplicacions dels pans i dels peixos en els evangelis ens fascinen i, alhora, ens inquieten. Solem discutir sobre la historicitat o no d’aquells fets, de com és possible, de si les xifres de milers de persones són reals o simbòliques… i així ens perdem potser el més important: Quan Jesús està, sobra per a tots.
En el passatge de Joan trobem una riquesa de personatges i relacions que ens poden il·luminar molt. Per una part està la gent, que ja al principi l’evangelista mira amb desconfiança: El seguia molta gent perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Joan té una mania especial contra aquells que no seguixen Jesús sincerament, sinó per interés. Al final del passatge tot ix a la llum, la gent, fascinada pel miracle de Jesús, vol fer-lo rei. Tots volem un rei que ens done de menjar gratis. Així qualsevol… Al principi la gent el seguix, i al final Jesús ha de fugir. No han entés res.
Els deixebles també són importants en el passatge; i sobre tot ho són perquè ens representen a nosaltres, que volem ser també seguidors de Jesús. La proposta de comprar pa per a tots sorprén a Felip igual que a nosaltres. Jesús ens diu: aneu al món a saciar les múltiples fams que hi ha. I nosaltres el mirem amb la boca oberta i assegurem: És impossible; necessitaríem molts diners, molts esforços, molta gent, molts projectes, molta coordinació, moltes subvencions…
Hi ha un altre personatge, ben entranyable, que no apareix quan Mateu, Marc o Lluc ens conten el mateix relat: el xiquet que porta pans i peixos en la bosseta. Està en el centre del passatge i actua com a fort contrast amb la gent. Ells volen vore miracles, volen omplir-se la panxa i els interessa tindre un rei que done menjar. El xiquet, en canvi, dóna allò que té, que és molt poc, i ho posa en mans de Jesús sense esperar res a canvi.
La lliçó és fàcil d’escriure, però molt difícil de comprendre i de creure: Jesús pot, de veritat, saciar les fams del món, la necessitat de tots, i ens demana que nosaltres col·laborem amb la nostra menudesa i debilitat.
En temps de crisi econòmica, social i ètica, quan tanta gent està passant-ho molt malament, quan tants majors s’han quedat sense treball i tants jóvens no veuen cap futur, pot resultar temerari i simplista llegir en veu alta este text. Però hem de dir que no està proposant solucions miraculoses i fàcils que només atrauen als ignorants. Està donant-nos un missatge molt profund: Només amb l’entrega desinteressada de tots, com va fer Jesús, podrem construir una societat millor.
Jesús pot fer que les nostres capacitats, la nostra força interior tinga tanta intensitat que arribe a resoldre problemes que ens semblen impossibles de superar. I no perquè el nostre talent siga il·limitat, ni perquè hem d’aspirar a ser super-hòmens, com desitjava algun pensador. Som limitats i ho sabem, som xicotets, menuts con el xiquet de l’evangeli. Però Déu pot fer en la nostra vida molt més del que podem imaginar.
El evangelista Joan n’està convençut i ens regala este text per a que fem un discerniment: ¿Volem seguir Jesús per l’interés, com feia la gent, buscant que ell ens resolga els problemes? Llavors perdrem totalment de vista el seu missatge i ens conformarem amb quedar-nos panxacontents. ¿Estem disposats a posar en les seues mans allò que tenim, encara que siga poc, encara que fóra més lògic que ens ho quedàrem per a nosaltres? Si és així, Jesús farà possible que hi haja per a tots, i fins i tot en sobre.

(Diumenge 17 durant l’any – Cicle B)
(Dibuix: fano)

One thought on “Jesús sí pot (Joan 6,1-15)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Arriba «Jesus Life»!

Bona Pasqua!
Amb l’anunci del Jesús ressuscitat volem fer un regal a tots els seguidors de biblia-vida.com: «Jesus Life»!

Jesus' Life logo

«Jesus Life» és una breu història visual sobre Jesús de Natzaret.
Acompanya Empar i Miquel en el seu viatge en el temps per a conéixer Jesús en persona i aprendre moltes coses del que ell deia i feia.





PREU: El joc es pot descarregar gratuïtament, però també acceptem donatius, amb la fòrmula «paga el que vulgues», per seguir fent més jocs educatius i catequètics com este. El donatiu suggerit és només 1€. Gràcies!

Descarrega’l ací:

JesusLifePromo4

JesusLifePromo3

CREDITS
PRODUCTION, SCRIPT & PROGRAMMING
Xavier Matoses

BACKGROUNDS & IMAGES
Night-sky-milky-way-galaxy-astrophotography_-_West_Virginia_-_by_ForestWander_cc_by_sa (forestwander.com)
hills_by_jabikeman (morguefile.com)
studio mugenohncel
detailed_palestine_new_testament_map_cc_by_sa vidani.com
Nativity_by_Gerard_van_Honthorst
Oraibi,_Mokitown._Arizona._A_Hopi_town_-_NARA_-_523733_cc0_by_John_K_Hillers
Jesús_en_casa_de_Anás_Museo_del_Prado_José_de_Madrazo_cc0
Annibale_Carracci_-_Holy_Women_at_Christ’_s_Tomb_-_cc0
(wikimedia.org)
dibujoscristianosparacolorear.blogspot.it
materialesreligion.blogspot.it

SPRITES made with
ComiPo!

SOUND EFFECTS
deraj (www.freesound.org)

MUSIC
clbustos, Alexander Stamenkovic
(jamendo.com)

TRANSLATIONS / CORRECTIONS
English: Rocio Gonzalez Romero / Bridget L.
Italian: Cesare Bartoccioni / Angelica Pagano

VISUAL NOVEL ENGINE
RenPy by PyTom

THANKS TO
Bridget L.
Rocio Gonzalez Romero
lemmasoft.renai.us
vnovel.com
renpy.org

LICENSE
2015
cc_by_sa
Creative Commons -by-share_alike

Mes informació i descàrregues en pilgrim.vnovel.com (part de la xàrcia bibliayvida.com).

2 thoughts on “Arriba «Jesus Life»!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Comença la Bona Notícia! (Marc 1,1-8)

[Evangeli del diumenge, 7 de desembre 2014]


Marc 1,1-8:

Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu.
En el profeta Isaïes hi ha escrit açò: «Jo envie davant teu el meu missatger perquè et prepare el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.»
Complint això, Joan començà a batejar en el desert. Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.
El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així:
—Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua, ell us batejarà amb l’Esperit Sant.

Comença el llibre que Marc va escriure i la primera cosa que ens diu és que es tracta d’una bona notícia (evangeli) sobre Jesús que és el Messies (Crist) i Fill de Déu. En temps de Marc la paraula «Messies» podia significar moltes coses per als jueus i l’expressió «Fill de Déu» moltes altres per als de cultura grega o romana.
I és que Marc va a escriure una cosa nova, per això li interessa cridar la atenció del lector per a què s’interrogue.
La cita del profeta Isaïes va en la mateixa línia: hem de preparar el camí al Senyor, és necessari un missatger que anuncie la seua arribada, a l’estil dels que pregonaven que anava a passar una persona important per a què els de més baixa condició deixaren pas. Però este missatger és estrany, crida en el desert perquè el Senyor no arriba imposant-se, sinó al contrari, és necessari eixir de la ciutat, anar al desert, per a escoltar este anunci, és necessària l’actitud d’escoltar, de la busca, de no quedar-se còmodament instal·lat en la pròpia mediocritat.
Després d’esta introducció, ens presenta a Joan Baptista, personatge estrany i sorprenent, amb la força dels antics grans profetes. ¡Portaven segles sense profetes! Molts acudixen a ell perquè no estan contents amb la seua pròpia vida, perquè saben que és necessari un canvi però no saben com fer-lo. Joan els anima, els dóna força, els espenta a convertir-se, a canviar la seua mentalitat vella per la nova de qui espera el Senyor que ve. Canviar no és tan fàcil, Joan no és cap ingenu, però és conscient de què està anunciant una cosa gran, de què rere d’ell arribarà qui porta l’Esperit Sant, la força de Déu, ¡i ell sí serà capaç de transformar-nos!
Joan també és sincer, la gent pot confondre’s i prendre’l com el Messies; però ell no enganya ningú, ell no és l’amo del seu missatge, i ho expressa amb una imatge comercial que a nosaltres ens resulta desconeguda, però que té un sentit molt clar.
Portar sandàlies sobre un terreny era símbol de propietat. Només l’amo podia portar-les, i no els esclaus. Quan algú volia cedir el seu dret de compra o herència sobre un terreny a altra persona, es llevava la sandàlia i li la donava (vegeu Rut 4,7-8). Ací Joan està dient que Déu no cedix el seu dret de propietat sobre el poble. El poble d’Israel pertany només a Déu, i per això mateix ell vindrà a alliberar-lo com tantes altres vegades ja ha fet.

Per a la reflexió i oració:

  • El missatge de Jesús és bona notícia, produïx alegria i esperança.
  • Jesús és el Messies esperat, quines són les meues esperances més profundes, quins els meus desitjos? Estic esperant que vinga Jesús a la meua vida?, o és més còmoda la meua vida sense ell?
  • Quins obstacles hi ha en el meu cor o en les meues actituds que impedixen la vinguda del Senyor?
  • Canviar no és fàcil: confia en l’Esperit de Déu que tot ho pot.

(Diumenge 2 Advent – Cicle B)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

L’hora menys pensada (Marc 13,33-37)

[Evangeli del diumenge, 30 de novembre 2014]


Marc 13,33-37:

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:
—Estigueu atents, vetleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu.
L’home que se’n va a terres llunyanes, eixint de casa, deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetle. Igual heu de vetlar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu ací a l’hora menys pensada: mireu que no vos trobe dormint. I això que vos dic a vosaltres, ho dic a tots: Vetleu.

Diuen els experts que l’estrés comença per una situació de tensió que és normal en tots els animals quan perceben un perill. Eixe estat d’alerta aguditza els sentits, prepara el cos per a una possible fugida o lluita i, en fi, està basat en la necessitat d’autoprotecció. En les nostres societats complexes pot donar-se esta tensió de forma permanent, en persones amb molts o difícils assumptes que resoldre o que, al menys, perceben d’eixa manera les seues faenes. El cos no està preparat per a estar sempre en tensió i per això es produïxen alteracions, dolors, malalties. Es pot arribar a un excés d’estrés que necessita tractament mèdic.
Jesús també ens parla de la necessitat de la tensió espiritual. El ser humà no és sol cos i ment, també la dimensió espiritual de la vida mereix ser cuidada. Totes les persones, d’una o altra manera, intuïxen el seu aspecte transcendent. Alguns li posem nom, i pensem que hi ha un Déu que ens ha creat per amor i que ha vingut a salvar-nos i indicar-nos el camí de la vida; altres rebutgen el llenguatge religiós, però parlen, d’altra manera, de la profunditat i misteri de la vida, de la natura, de l’univers, de la mort…
Per als cristians, la tensió espiritual es concreta en paraules com les de l’evangeli de hui: Vetlar, vigilar, esperar, no dormir… Són metàfores d’una actitud interior de confiança en Déu que sorgix de la consciència profunda de ser amats per ell. Cap missatge de Jesús té sentit si oblidem que tot partix de l’amor de Déu, ni tan sols el manament més important. ¿A sant de què podríem nosaltres amar-nos, com va fer Jesús, donant la vida, si ell no ens hagués estimat primer?
Per això, la crida a la vigilància, a la tensió espiritual, que llegim en l’evangeli, ha de ser entesa com espera d’amor, confiança esperançada en la vida que Déu ens regala. Si ho entenem d’altra manera, i per desgràcia això ha passat en la història de la nostra benvolguda Església, la vinguda de Déu a la nostra vida es convertix en amenaça de condemnació. Així, la tensió espiritual es transforma en estrés religiós, l’alegria de l’espera en por al juí i el nostre testimoni de cristians plens de fe no és més que un espectacle ridícul davant del món, que ens mira i se’n riu de la nostra ànima encollida i esglaiada.
Res d’això. La invitació de Jesús a vetlar, a esperar, a vigilar, està prenyada d’alegria i plena d’esperança. Jesús no ens demana que vigilem el cel, en busca de grans portents de la fi del món. Perquè Déu arriba sempre, a cada moment, a l’hora menys pensada, ara mateix, en este instant. Déu està, sí, al teu voltant, en la teua vida, com el cor que bombeja la teua sang per a què arribe fins als capil·lars més fins del teu cos. Així és el Déu-Amor del que Jesús parla. No hi ha un instant, un àtom del teu cos, de la teua ànima, de la teua vida, de les teues alegries i preocupacions, on no arribe la promesa de salvació i vida plena que Déu porta mil·lennis mantenint.
Deuríem viure espiritualment estressats però pel contrari de l’estrés físic. No perquè tinguem por d’un perill que ens pot sobrevindre, sinó perquè ens adonem de què no som capaços d’acollir la immensa grandesa de l’amor de Déu que s’aboca en els nostres cors a cada instant; som limitats i no tenim la enorme capacitat d’admiració que mereix estar rodejats de tanta bellesa, de tanta bondat, de tanta veritat, de tant amor. Si tinguérem els ulls nets i en ells una fugaç espurna de fe, seriem capaços de comprendre la enormitat del bé que inunda l’univers. Jesús el va vore, els místics han pogut intuir-lo, els sants de tots els temps l’han fet vida.
Així, amb un gran somriure i el brill de l’esperança en els nostres ulls, podem cridar, com Jesús: Vetleu!

(Diumenge 1 Advent – Cicle B)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Jesucrist, President de l’Univers… (o una cosa així) (Mateu 25,31-46)

[Evangeli del diumenge, 20 de novembre 2011]


Mateu 25,31-46:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles.
»Llavors, els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.
»Després, el Rei dirà als de la seua dreta: “Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell vos tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure, quan era foraster, em vau acollir, quan em veiéreu despullat, em vau vestir, quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.”
»Els justs li respondran: “Senyor, ¿quan us vam veure famolenc i vos vam donar menjar, o que passàveu set, i vos vam donar beure? ¿Quan us vam veure foraster i vos vam acollir, o despullat, i vos vam vestir? ¿Quan vos vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-vos?”
»El Rei els respondrà: “Vos ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per menut que fóra, m’ho fèieu a mi.”
»Després, dirà als de la seua esquerra: “Lluny de mi, maleïts! Aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar, quan tenia set, no em donàreu beure, quan era foraster, no em vau acollir, quan em veiéreu despullat, no em vau vestir, quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.”
»Ells li respondran: “Senyor, ¿quan vos vam veure famolenc o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?”
»Ell els contestarà: “Vos ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per menut que fóra, m’ho negàveu a mi.”
»I aniran als suplicis eterns, mentre que els justs entraran a la vida eterna.

Si ens trobàrem amb Jesús ferit, famolenc o necessitat, segur que ens agradaria ajudar-lo. Però ens resulta difícil reconéixer-lo en els necessitats. Per això hem de demanar que òbriga els nostres ulls per a què la seua presència ens siga clara. O el que és igual, demanar que moga els nostres cors per a què la seua duresa no siga la causa de la nostra ceguesa. Trobar Jesús en el necessitat és entrar en un misteri que se’ns escapa. Perquè Jesucrist, com recordem hui, és Rei de tot el món (o també podríem dir President del Govern del món, Primer ministre, el qui talla l’abadejo…). A ell, ens diu el Nou Testament, se li ha donat tot poder i tota glòria sobre tota la creació. I dic que és un misteri que se’ns escapa perquè estem acostumats a la paraula «poder» com dominació, opressió, egoisme… Però el poder li ve a Jesucrist per la seua entrega, per regalar tota la vida, fins l’última gota, pels hòmens i dones del món. Per això Jesucrist li dóna la volta a tots els nostres criteris. Ara és ell el qui ens espera en els necessitats per a què el reconeguem, i ens posem a fer com ell: servir, entregar-nos, viure per als altres. Sant Pau, sempre tan realista, ens recorda que pel pecat el ser humà és capaç de desbaratar la vida, el regal més especial que hem rebut de Déu. Però també ens diu, des de la seua profunda fe, que Crist ha ressuscitat per la seua entrega, que ara ja no regna el pecat ni la mort, que l’entrega té sentit perquè conduïx a la Vida. Hui és un dia per a reconéixer que Crist regna, de veritat, en tot el món; encara que de vegades no ho aparente, encara que parega que domina més la mort, l’egoisme i l’opressió, podem afirmar amb certesa que la victòria definitiva només és de Jesús, perquè ell ha comprés allò que els poderosos de la Terra es neguen a entendre: que la força autèntica està en el servici. I açò ens ha d’omplir d’alegria i esperança. Hui també és dia de revisar la nostra vida, les nostres actituds davant els necessitats, i demanar-li a Déu que ens done un cor de carn capaç de sentir misericòrdia i una mirada neta per a reconéixer-lo.

(Diumenge 34 durant l’any. Jesucrist, Rei de tot el món – Cicle A)

3 thoughts on “Jesucrist, President de l’Univers… (o una cosa així) (Mateu 25,31-46)

  1. Bé, Xavi, jejejeje, com sempre molt bé. Però pels comentaris que veig que s’escriuen en aquesta pàgina valenciana diria que no és molt visitada, jejejeje. Si et ve bé, encara que t’escriga en valencià, et faré els meus comentaris en la versió castellana de la teua pàgina. Cuida’t.

  2. Gràcies per comentar, Paco.
    Preferisc que ho faces en valencià en la pàgina valenciana, sobretot perquè a la castellana arriba gent que no entén el valencià, però també per si algú s’anima a comentar també ací.
    Visites en la part valenciana sí que n’hi han, el que passa és que la gent no comenta. En octubre hi hagueren 533 visites a les pàgines en valencià, en el que portem de novembre ja en són 926 i en tot l’any 2011 en portem més de 4.300. No està gens malament!

  3. No sabia que tenies tantes visites. La veritat és que els comentaris estan molt bé. Bé, vaig a veure si llisc el d’aquest diumenge. Cuida’t.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Superar-se (Mateu 25,14-30)

[Evangeli del diumenge, 16 de novembre 2014]

burymoney

Mateu 25,14-30:

Jesús va dir esta paràbola als seus deixebles:
Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l’altre, dos, i a l’altre, un —a cada un segons la seua capacitat—, i després se’n va anar.
»Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n’havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n’havia rebut un se’n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu senyor.
»Al cap de molt de temps arriba el senyor d’aquells servents i es posa a passar comptes amb ells.
Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, dient:
»—Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n’he guanyat cinc més.
»L’amo li va dir:
»—Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor.
»Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:
»—Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n’he guanyat dos més.
»L’amo li va dir:
»—Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor.
Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:
»—Senyor, sabia que eres un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tindre por i vaig amagar a terra el teu talent. Ací tens el que és teu.
»Però el senyor li va respondre:
»—Servent roín i gandul! Sabies que segue on no he sembrat i recull on no he escampat. Per això calia que posares els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà de sobres; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a este servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

En les societats industrials, és normal que una persona vullga fer rendir el seu capital, però en la Palestina del segle I, en una economia molt bàsica, es considerava que les riqueses eren limitades i qui s’enriquia ràpidament ho feia a costa de la riquesa d’altres. Jesús, com tantes voltes, conta una historieta en què els personatges es comporten al revés de com els seus oients esperarien. El senyor que se’n va de viatge i deixa els seus béns és avar i exigent, els dos llogats que trauen beneficis són uns espavilats, i el tercer criat, el que guarda els diners baix terra, fa el que la majoria haguera fet. Era tan normal eixa actitud, que fins i tot en les lleis estava escrit el cas; si algú haguera furtat els diners colgats, el criat no haguera estat culpable, perquè havia fet el correcte.
Què pretén Jesús amb esta història? Com sempre, provocar-nos per a fer-nos pensar. Diu que el Regne de Déu és com eixe senyor exigent, perquè representa Déu que no es conforma amb la nostra mediocritat. És cert que Déu és misericordiós i que ens perdona sempre, clar que sí, però per a dir això ja hi ha altres paràboles; ara l’important és comprendre l’exigència d’una vida cada vegada més plena. Déu no ens dóna diners, sinó ens nostres propis talents personals, i eixos els podem enriquir sense empobrir l’altra gent (al contrari que els diners). Per a Déu no hi ha prou amb «el que hi ha», ens demana l’actitud de superació, ens demana que anem més enllà, que no ens conformem amb el mínim.
La imatge de Déu com Pare també és apropiada ací. Qualsevol pare i mare vol que el seu fill es desenvolupe, cresca, visca en plenitud. Igualment, Déu confia tant en nosaltres que ens impulsa sempre cap a dalt, cap a la superació dels nostres límits, cap a la conversió, cap a la santedat.
No podem conformar-nos amb menys.

(Diumenge 33é durant l’any – Cicle A)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Prudents i insensates (Mateu 25,1-13)

[Evangeli del diumenge, 9 de novembre 2014]


Mateu 25,1-13:

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:
—Passarà amb el Regne del cel com amb deu donzelles, que eixiren amb cresols a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren insensates. Les insensates no s’emportaren oli per als cresols, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’una oliera.
Com que el nuvi tardava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: “L’espòs és ací! Eixiu a rebre’l.” Aquelles donzelles es despertaren i començaren totes a preparar els cresols. Les que no tenien oli digueren a les altres: “Doneu-nos oli del vostre, que els nostres cresols no s’encenen.” Però les prudents els respongueren: “Potser no n’hi hauria prou per a totes;
val més que aneu a comprar-ne.”
Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment, arribaren també les altres, i deien des de fora: “Senyor, Senyor, obriu-nos.” Però ell els respongué: “Vos dic amb tota veritat que no vos conec.”
Vetleu, per tant, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

La paràbola de les deu donzelles sorprén a alguns perquè els pareix que les cinc prudents haurien de compartir allò que tenen. En realitat cada paràbola deu entendre’s com resposta a una pregunta; cap pot dir-ho tot a la vegada. Segurament per això, Mateu va ajuntar tres paràboles: Just després venen la dels talents i la del judici final; en eixes dues paràboles sí es parla de la generositat i de la importància de fer fructificar els dons que Déu ens ha donat, en favor dels altres.
Les cinc xiques prudents, per tant, no són egoistes, sinó que simbolitzen el grau de preparació del cor de cada u davant la vinguda de Jesús. I el cor és intransferible. L’oli que unes han preparat i les altres no, significa l’actitud d’acollida davant la vinguda de l’espòs. És molt suggeridor que Jesús escollisca una imatge de gran alegria, com és una boda, per a expressar la importància que ell mateix té per a les nostres vides. Les deu xiques, és a dir, tota la humanitat, estan convidades a la boda i poden, si volen, estar preparades. Jesús pareix que es retarda, i esta és la situació en la que vivim durant la nit de la història; pareix que no hi ha llum, que triomfa la desgràcia, però arribarà un moment en què se sentirà el crit: «Arriba l’espòs; eixiu a rebre’l!» Déu no s’ha oblidat de les seues criatures, encara que a nosaltres ens pareix tan llunyà; la paràbola ens anima, abans que res, a tindre esperança en ell.
Les deu xiques s’havien adormit, i és que la diferència entre uns i altres no és senzilla; la paràbola no presenta a unes com perfectes i a les altres com despreciables; el món no és una pel·lícula de bons i roïns. Totes s’han adormit, però hi ha una clau que les diferecia, les seues ganes d’estar preparades per a l’arribada de Jesús. Algunes havien acceptat la invitació com espectadores, no pensen que aquella boda pague la pena per cap preparació.
La paràbola, sobre tot, ens convida a nosaltres a viure en actitud d’esperança i d’atenció a la presència de Jesús. Ell estarà present molt més d’allò que creiem (i eixe serà el tema d’altra paràbola, d’ací a dues setmanes), per ara, estiguem vigilants.

(Diumenge 32 durant l’any – Cicle A)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Ostentació i humilitat (Mateu 23,1-12)

[Evangeli del diumenge, 2 de novembre 2014]


Mateu 23,1-12:

En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles:
—Els mestres de la Llei i els fariseus vos parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen fardells pesadíssims i els carreguen a les espatles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit.
»En tot obren per fer-se veure de la gent: Per això, es fan ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues; els agrada d’ocupar els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els salude a les places i els done el nom de “rabí”, o siga “mestre”.
»Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni heu de donar a ningú el nom de “pare” ací a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel; ni vos heu de fer dir “guies”, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres, ha de ser servidor vostre.
»Tot el qui s’enaltirà serà humiliat, però tot el qui s’humiliarà serà enaltit.

La càtedra de Moisès de la que Jesús parla no era cap lloc concret; vol dir que els mestres de la Llei i els fariseus de la seua època, que eren els que més estudiaven i coneixien els llibres de les Sagrades Escriptures, tenien la responsabilitat de transmetre al poble les ensenyances de Déu. Ells sabien molt sobre la Bíblia, però Jesús els acusa de no viure-la, de no complir el que diuen. Demanaven a la gent el compliment estricte de totes les normes, però ells faltaven a la més bàsica, l’amor a Déu i als altres.
Jesús els recrimina que els agrada fer ostentació social o religiosa. Les filactèries, per exemple, són uns xicotets estoigs que contenen uns paperets amb fragments de l’Escriptura i es porten nugats al front i al braç esquerre (el del costat del cor); els fariseus preferien portar filactèries vistoses per a què tot el món pensara que eren persones molt religioses.
Per a Jesús, en canvi, la religiositat es viu d’altra manera. Abans que res, reconeixent que només Déu és Déu; encara que tantes vegades fem déus de moltes de les coses del nostre món, com els diners, el plaer, la comoditat, l’oci o l’egoísme. La fe que Jesús propose és humil, es dels qui es poser al servici, dels qui no busquen honors ni reverències.
A qui dirigix Mateu estes paraules? Algú deia que el món s’arreglaria si cada u arreglara… la casa del veí. Açò mateix ens pot passar llegint esta lectura. Tots trobem fàcilment consells i recomanacions per a què els altres facen bé les coses, però quan hem d’aplicar-nos-les a nosaltres… la cosa canvia. Resulta fàcil pensar que la lectura va dirigida als bisbes, als sacerdots, als que manen en l’Església, i certament és veritat, perquè són responsables de seguir transmetent l’evangeli. Però les paraules de Jesús també es poden aplicar qualsevol cristià. Tots ens podem sentir temptats per les reverències o els honors, que poden ser de molts tipus. Tots podem tindre receptes fàcils per als altres, que nosaltres no vivim.
Per a tots va dirigit, també, el final de la lectura, que ès molt positiu: ens recorda que Déu és Pare i que Crist es nostre Senyor, i que tots som germans. Quina alegria tindre un Déu així, paternal, i un cap així, que dóna la vida per amor!

(Diumenge 31 durant l’any – Cicle A)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Estimar Déu i els altres (Mateu 22,34-40)

[Evangeli del diumenge, 26 d’octubre 2014]


Mateu 22,34-40:

En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta:
—Mestre, ¿quin és el manament més gran de la Llei?
Jesús li contestà:
—Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d’aquests dos.

Jesús no és l’únic que resumia tota la Llei i els Profetes, és a dir, totes les Escriptures Sagrades dels jueus, en els dos manaments de l’amor a Déu i als altres, però ell li dóna una plenitud nova als dos manaments amb l’exemple de la seua vida.
Els fariseus volen temptar a Jesús posant-li davant una pregunta difícil, que ells mateixos discutien. Havien desenvolupat, a partir de la Llei i de tradicions relacionades, un llistat de 613 prescripcions, repartides en 365 prohibicions, tantes com dies de l’any, i 248 obligacions, tantes com elements composen el cos humà, segons les idees de l’època. Molts rabins tenien les seues pròpies idees sobre quins manaments eren els principals.
Per Jesús la resposta és clara, l’amor a Déu i al germà està en l’arrel de tota la Llei. Si observem la vida de Jesús, no hi ha dubte de què significa l’amor ni quin és el germà a qui haig d’estimar i qui no. Per a ell, l’amor és l’entrega total de la vida i germans són tots els hòmens i dones del món, inclosos els enemics. Les seues paraules les va il·lustrar estimant fins a morir en la creu, sense reservar-se res.
De vegades, per a nosaltres és més difícil entendre què significa estimar Déu. ¿Quina necessitat té Déu del nostre amor? Pensem que allò que de veritat importa és l’amor als altres. Però en realitat no estem parlant de dos amors tan diferents. L’amor a Déu es demostra i es viu en l’amor als germans. No és una obligació que es manifeste amb celebracions o pregàries; les celebracions i l’oració són necessitats nostres, són la nostra forma d’adonar-nos de què és Déu el que està a l’arrel de la nostra vida, i que tot ho podem viure com agraïment a ell. Estimar Déu és reconéixer que el món té sentit, que l’univers ha sigut creat per el seu amor, i que té en l’amor la seua raó de ser. Estimar els germans és la forma coherent de correspondre, agraïts, a l’immens amor que Déu ha abocat primer sobre cada u de nosaltres.

(Diumenge 30 durant l’any – Cicle A)

4 thoughts on “Estimar Déu i els altres (Mateu 22,34-40)

  1. Molt Bé, Javi. Voldria preguntar-te: els jueus es preguntaven quin serien els manaments principals… això era perque hi havien manaments que colisionaven mutuament, en algunes ocasions, en la vida de les persones, veritat? Vull dir que no pretenien averiguar els manaments principals per a oblidar els altres ni tampoc buscaven un ressum de la llei per a no tenir que aprendre de memòria la totalitat dels manements, sino que buscaven lo principal per a que, en cas de contradicció de normes, en algun cas concret de la vida, saber què tenia la preferència.

  2. Hola, Paco. Com dius, buscaven un manament principal en importància, no tant per a no fer cas dels altres; o bé un manament que estiguera en l’arrel de tots els manaments, que és la forma com Jesús respon.

  3. L’important és complir l’esperit de les normes i no la lletra. Jo crec que Jesús ahí va dir quin era l’esperit de totes les normes: l’amor a Déu i als demés.

  4. Ja ho diu el catecisme de d’església en el nº 2056: “… El Decàleg ha de ser INTERPRETAT a la llum d’aquest doble i únic manament de la caritat, plenitut de la llei:…”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

A Déu allò que és de Déu (Mateu 22,15-21)

[Evangeli del diumenge, 19 d’octubre 2014]


Mateu 22,15-21:

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li:
—Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de veritat els camins de Déu, sense miraments per ningú, siga qui siga, ja que no obreu per complaure els hòmens. Digueu-nos, doncs, que penseu d’això?:¿És lícit o no pagar tribut al Cèsar?
Jesús, que s’havia adonat de la seua malícia, els respongué:
—Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut.
Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà:
—¿De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?
Li diuen:
—Del Cèsar.
Jesús els respon:
—Doncs, retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.

La tensió es pot palpar en l’ambient, els adversaris de Jesús es reunixen i es plantegen entrampar-lo amb les seus pròpies paraules. No ens confonguem, no es tracta d’una discussió entre erudits sobre detalls de la Llei que molt pocs entenien. La pregunta que li fan va al cor dels duríssims problemes polítics que vivia la gent cada dia: ¿s’han de pagar impostos al Cèsar o no?
La gran majoria de la gent en la Palestina del segle I era pobra. Tenien el mínim per viure i anaven endavant com podien, entre fortes càrregues d’impostos i el perill d’una sequera o epidèmia o plaga o mal oratge en general que els deixara sense collites o ramats. Llavors només podien endeutar-se i esperar que l’any següent fóra més propici. Dos anys seguit de calamitats podien significar la destrucció d’una família i la seua venda com esclaus per fer front als deutes. En este context, parlar d’impostos era important per a tots. Els més pobres corrien darrere de qualsevol messies que proclamava que havien de deixar de pagar als romans i alçar-se en armes contra ells; els més rics, que eren també els notables del poble, no volien sentir parlar de cap revolta, perquè eren els responsables davant de Roma de l’estabilitat social (que no de la pau, que és una cosa més profunda); el romans alçaven l’orella en quan algú dels seus països ocupats mencionava els impostos, i s’informaven amb atenció dels seus moviments.
Així les coses, la pregunta és clarament una trampa. Els fariseus pensen que si Jesús es nega a pagar impostos, els romans s’adonaran i es faran càrrec d’ell; en canvi, si afirma que s’han de pagar, el poble deixarà d’interessar-se per ell. El càlcul que fan, com es veu, es només polític, no sospiten que Jesús puga portar un missatge diferent, que vaja al cor de la persona, al fons del ser humà.
La introducció que fan de la seua pregunta és enormement hipòcrita. L’alaben perquè diu la veritat i no es deixa portar per l’opinió dels hòmens, però al mateix temps no pensen que diga cap veritat, perquè no creuen en ell, i li fan la pregunta pensant que Jesús trobarà dificultats precisament perquè voldrà quedar bé amb tots. Són més hipòcrites encara perquè ells tampoc tenien una resposta que agradara a tots. No volien pagar impostos, però no podien dir-ho en públic per por a represàlies. A Jesús, en canvi, l’obliguen a que es manifeste.
Jesús, que sabia de què anava la cosa, comença amb força: «Hipòcrites!» Queda clar que era veritat allò de que Jesús no actua per agradar a la gent, i menys als fariseus; un cero en diplomàcia. Després els demana la moneda del tribut, i li presenten un denari, una moneda romana que portava la imatge i la inscripció amb el nom del Cèsar de torn.
La resposta de Jesús, com ell fa sempre, re-enfoca la qüestió cap al fons, cap a la profunditat. No és el Cèsar el que salvarà les persones ni les societats, només Déu ho farà. Però Déu, a diferència del Cèsar, no imposa la seua voluntat, sinó que la proposa, l’oferix, per a què nosaltres, si volem, l’acceptem. Jesús no nega que s’hagen de pagar impostos, ni tampoc nega que els impostos exigits en aquella època eren injustos. Jesús només diu que, si no li donem a Déu allò que és de Déu, poc importarà si es paguen impostos al Cèsar, o al fals messies que derrote al Cèsar, o a l’usurpador que mate al Cèsar. Des del punt de vista de Jesús, els fariseus li estan preguntant què preferix: una societat injusta que pague tribut al Cèsar o una societat injusta que no pague tribut al Cèsar. La societat és injusta perquè no acceptem el missatge d’amor de Déu. L’única forma d’eixir del cercle viciós és donar-li a Déu, allò que és de Déu. ¿I què és «allò que és de Déu»?
Si en el denari estava la imatge del Cèsar, la primera pàgina de la Bíblia ja diu que en el ser humà està la imatge i la semblança de Déu. La persona humana està cridada a comprendre qui és i què es. La imatge més nítida, més autèntica, del ser humà és Jesús mateix que s’oferix totalment a Déu i a la humanitat per amor. Donar a Déu allò que és de Déu vol dir donar-se totalment per amor com Jesús va fer. Este és el camí que Jesús planteja per a construir una societat més justa, solidària i fraterna. Podem posar pedaços, fer xicotetes reparacions, però la transformació que la nostra societat necessita només vindrà de la renovació que Déu pot fer en els nostres cors.

(Diumenge 29 durant l’any – Cicle A)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Passió de Jesús segons Mateu (26,14-27,66)

[Evangeli del diumenge, 13 abril 2014]

Hui vos convide a que llegiu personalment el text bíblic sense presses, sense idees prèvies, sense «saber» el final. El passatge és llarg, quasi dos capítols dels més extensos de Mateu. El teniu ací baix, però potser vos siga més còmode apagar l’ordenador i llegir-lo sobre el paper; podeu imprimir-lo o, molt millor, si teniu la Bíblia per casa, buscar Mateu 26,14 – 27,66 i llegir-lo directament.
En el passatge trobareu molts personatges, moltes actituds davant la vida, moltes persones que lluiten per fer valer el seu punt de vista. Trobareu injustícies i patiment, il·lusions de futur i mentires descarades, gent malvada i gent senzilla; trobareu gestos d’amor immens i traïcions de suposats amics, pregàries plenes d’angoixa i un Déu que sembla distant, callat, indiferent…
No vos deixeu portar per tot allò que ja coneixeu, feu l’esforç —tan difícil hui en dia— d’oblidar la història i llegir-la amb ulls nets. Poseu-vos, amb la imaginació, en la pell dels deixebles, o d’un observador imparcial que passava per allí. Acompanyeu a Pere quan «el seguia de lluny, esperant el desenllaç», acompanyeu-lo també quan ix fora per «plorar amargament». Sentiu com Jesús vos recrimina també a vosaltres: «no heu estat capaços de vetlar una hora amb mi». Deixeu que la ira de la injustícia vos inunde al sentir que «els grans sacerdots amb tot el sanedrí buscaven alguna falsa declaració contra Jesús per poder-lo condemnar a mort». I més encara quan veieu la hipocresia de la gent, la mateixa que ha aclamat Jesús a l’entrada a Jerusalem com a Messies i que ara es deixa manipular i demana la seua mort.
Fixeu-vos en què Jesús, que tants discursos ha donat al llarg de l’evangeli, ara parla menys, cada vegada menys. Al principi encara trobareu al mestre que instruïx a les multituds, fins i tot a les que van a ell amb espases i garrots; però poc a poc les paraules van deixant lloc als gestos. Observeu que gran part del text es reduïx a accions sobre el cos de Jesús; accions violentes, burles, assots, bufetades, escopinyades… i accions afectuoses, poques, com les dones que observen de lluny i Josep d’Arimatea.
Feu una pausa, agenolleu-vos si podeu, en el moment de la mort. Deixeu que la vostra imaginació vole per sobre les teulades de Jerusalem, per damunt de les colines i barrancs que l’envolten. Sentiu un vent que assota el rostre apagat de Jesús i remou els cabells del seu cadàver…
Deixeu-vos finalment buidar l’anima amb el final sense final de la lectura. No doneu respostes, no busqueu explicacions, no preteneu saber-ho tot. No caigueu en la temptació que tantes vegades ens venç als cristians, la de tindre totes les respostes. No. No hi ha respostes. Hui no. Davant del misteri de la mort, no.
Obriu després la finestra i mireu el món. Observeu la gent passant pel carrer, caminant amb destinació o sense; sentiu-los riure o plorar, vegeu-los parlar o guardar silenci. ¿No trobem al món allò mateix que hem descobert a l’evangeli? ¿No trobem amistats i traïcions, alegries i desesperances, pregàries i plors, injustícies i morts violentes, afectes i gestos d’amor immens?
I ara, per favor, oblideu les meues paraules. Deixeu que se les enduga el vent. Ara agafeu el text bíblic i deixeu-vos envoltar pels esdeveniments. Ara preneu i llegiu.

Mateu 26,14 – 27,66:

C.– En aquell temps, un dels dotze, l’anomenat Judes Iscariot, se n’anà a trobar els grans sacerdots i els digué:
S. – «Estic disposat a entregar-vos Jesús. ¿Què em voleu donar?»
C.– Ells li pagaren trenta monedes de plata, i, des d’aquell moment, buscava una ocasió per entregar-lo.

¿On voleu que vos preparem el sopar per menjar l’anyell pasqual?

C.– El primer dia dels Àzims, els deixebles preguntaren a Jesús:
S. – «¿On voleu que vos preparem el sopar per menjar l’anyell pasqual?»
C.– Ell respongué:
† – «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: “El mestre diu: El meu moment s’acosta: faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a ta casa.”»
C.– Els deixebles compliren allò que Jesús els havia manat i prepararen el sopar pasqual.

Un de vosaltres em trairà

C.– A poca nit, es posà a taula amb els dotze. I digué mentre menjava:
† – «Vos ho dic amb tota veritat: Un de vosaltres em trairà.»
C.– Ells començaren a dir-li, un per un, molt entristits:
S. – «¡No seré jo, Senyor!»
C.– Jesús contestà:
† – «El qui posa amb mi la mà al mateix plat per sucar-hi és el qui em trairà. El Fill de l’home fa el camí que les Escriptures havien predit d’ell, però, ai de l’home que li fa traïció: a aquest home més li valdria no haver nascut.»
C.– Judes, el qui el traïa, li preguntà:
S. – «¡No seré jo, rabí!»
C.– Jesús li contestà:
† – «Si que ho eres.»

Açò és el meu cos. Açò és la meua sang.

C.– Mentre menjaven, Jesús prengué el pa, va dir la benedicció, el partí i digué, donant-lo als deixebles:
† – «Preneu i mengeu-ne; açò és el meu cos.»
C.– Després, prengué un calze, digué l’acció de gràcies i els el donà dient:
† – «Beveu-ne tots, que açò és la meua sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els hòmens en remissió dels pecats. Vos assegure que, des d’ara, no beuré d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell amb vosaltres en el Regne del meu Pare.»
C.– Després de cantar l’himne, eixiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Mataré el pastor i les ovelles del ramat es dispersaran

C.– Llavors, Jesús els digué:
† – «Aquesta nit, tots tindreu de mi un desengany, perquè l’Escriptura diu: “Mataré el pastor, i les ovelles del ramat es dispersaran”. Però, quan hauré ressuscitat, aniré davant de vosaltres a Galilea.»
C.– Pere li digué:
S. – «Ni que tots es desenganyen de vós, jo, mai!»
C.– Jesús li respon:
† – «T’ho dic amb tota veritat: Aquesta mateixa nit, abans que cante el gall, m’hauràs negat tres vegades.»
C.– Li diu Pere:
S. – «Ni que haja de morir amb vós, no vos negaré!»
C.– I tots els deixebles digueren el mateix.

Es posà trist i abatut.

C.– Llavors, Jesús arribà amb els seus deixebles a una propietat anomenada Getsemaní, i els diu:
† – «Seieu ací mentre vaig allà a pregar.»
C.– Prengué Pere i els dos fills de Zebedeu, i es posà tot trist i abatut. Llavors, els digué:
† – «Sent una tristor a l’ànima com per a morir-ne. Quedeu-vos ací i vetleu juntament amb mi.»
C.– Ell s’avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava:
† – «Pare meu, si és possible, que aquest calze s’allunye de mi. Però que no es faça com jo vull, sinó com vós voleu.»
C.– Després, va cap als seus deixebles i els troba adormits. Diu a Pere:
† – «¿Així, no heu estat capaços de vetlar una hora amb mi? Vetleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L’esperit està decidit a tot, però l’home és dèbil.»
C.– Se n’anà per segona vegada i pregà:
† – «Pare meu, si aquest calze no pot passar sense que jo el bega, que es faça la vostra voluntat.»
C.– Després, tornà i els trobà adormits: és que els ulls els pesaven. Els deixà, novament, i se n’anà a pregar per tercera vegada, repetint la mateixa súplica. Se’n va després cap als deixebles i els diu:
† – «Ja podeu dormir tranquils. Ha arribat l’hora. El Fill de l’home és entregat en mans dels pecadors. Alceu-vos, anem, que el qui em fa traïció ja és ací.»

Llavors, agafaren Jesús i el detingueren

C.– Encara parlava Jesús quan arribà Judes, un dels dotze, amb molta gent armada d’espases i garrots. Venien de part dels grans sacerdots i dels notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquest senyal:
S. – «És aquell que jo besaré: deteniu-lo.»
C.– Immediatament, s’acostà a Jesús i li digué:
S. – «Déu vos guard, rabí.»
C.– I el besà. Però Jesús li contestà:
† – «Company, estigues per allò que has vingut a fer.»
C.– Llavors, detingueren Jesús, i un dels qui anaven amb ell desembeinà l’espasa i, d’un colp, tallà l’orella del criat del gran sacerdot. Jesús li digué:
† – «Torna a embeinar l’espasa: tots els qui empunyen l’espasa, per l’espasa moriran. ¿Et penses que no puc demanar ajuda al meu Pare? Ara mateix, m’enviaria més de dotze legions d’àngels. Però llavors, ¿com es compliria allò que anuncien les Escriptures afirmant que ha de ser així?»
C.– Llavors, Jesús s’adreçà a la gent i els digué:
† – «Heu vingut a agafar-me, armats amb espases i garrots, com si fóra un bandoler. Cada dia em teníeu assegut al temple ensenyant, i mai no em detinguéreu. Però tot ha passat així, perquè es complira allò que havien escrit els profetes.»
C.– Llavors, tots els deixebles el deixaren sol i fugiren.

Vos assegure que des d’ara veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós

C.– Els qui havien detingut Jesús se l’endugueren al palau del gran sacerdot Caifàs, on s’havien reunit els mestres de la Llei i els notables. Pere el seguia de lluny fins que arribà al palau del gran sacerdot. Entrà al pati, i s’assegué entre els guardes, esperant el desenllaç. Els grans sacerdots amb tot el sanedrí buscaven alguna falsa declaració contra Jesús per poder-lo condemnar a mort, però no en trobaven cap, tot i que s’havien presentat molts testimonis que declaraven en fals. Finalment, se’n presentaren dos amb aquesta acusació:
S. – «Aquest ha dit: “Jo podria destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies.”»
C.– El gran sacerdot s’alçà i preguntà a Jesús:
S. – «¿No et vols defensar de res? ¿Què en dius de les acusacions que et fan aquests testimonis?»
C.– Però Jesús callava. El gran sacerdot li digué:
S. – «Et conjure pel Déu viu que ens digues si tu eres el Messies, el Fill de Déu.»
C.– Jesús li respon:
† – «Sí, teniu raó. Vos assegure que, des d’ara, veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint enmig dels núvols del cel.»
C.– Llavors, el gran sacerdot s’esquinçà els vestits cridant:
S. – «¡Ha blasfemat! ¿Quina falta ens fan els testimonis? Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia. ¿Què vos pareix?»
C.– Ells respongueren:
S. – «Mereix pena de mort.»
C.– Llavors, li escopien a la cara i li pegaven; altres el bufetejaven i li deien:
S. – «Profetitza, Messies; endevina qui t’ha pegat.»

Abans que cante el gall em negaràs tres vegades

C.– Mentrestant, Pere s’estava assegut fora, al pati. Una criada se li acostà per dir-li:
S. – «Tu també anaves amb Jesús, el Galileu.»
C.– Però ell ho negà davant de tothom i li digué:
S. – «No sé de què em parles.»
C.– Quan Pere eixia cap al portal, una altra criada es fixà en ell i digué als qui estaven allí:
S. – «Aquest anava amb Jesús, el Natzarè.»
C.– Pere ho tornà a negar i jurava que no coneixia aquell home. Al cap de poc, els qui estaven allà s’acostaren i digueren a Pere:
S. – «És veritat que anaves amb ells: se’t nota fins i tot en el parlar.»
C.– Ell es posà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home. En aquell moment, cantà el gall i Pere es recordà que Jesús li havia dit: «Abans que cante el gall, em negaràs tres vegades», i, així que va ser fora, va plorar amargament.

L’entregaren a Pilat, el governador

C.– Quan s’hagué fet de dia, tots els grans sacerdots i els notables del poble tingueren sessió contra Jesús per decretar la seua mort. Se l’endugueren encadenat i l’entregaren a Pilat, el governador romà.

No podem posar-los amb el diner de les ofrenes, perquè són el preu d’una vida

C.– Quan Judes, el qui l’havia traït, veié que l’havien condemnat, es penedí d’allò que havia fet. Retornà les trenta monedes als grans sacerdots i als notables i els digué:
S. – «He pecat entregant a la mort un home innocent.»
C.– Ells, per tota resposta, li digueren:
S. – «¿A nosaltres ens véns amb això? Ja t’apanyaràs tu.»
C.– Ell llançà els diners al santuari, isqué fora, se’n va anar i es va penjar. Els grans sacerdots recolliren els diners, però es deien:
S. – «No podem posar-los amb el diner de les ofrenes, perquè són el preu d’una vida.»
C.– Després de discutir-ho, van comprar amb aquells diners el camp del Terrisser per sepultar-hi els forasters. Per això, encara avui, s’anomena camp de Sang. Així es complí allò que diu el profeta Jeremies: «Prengueren les trenta monedes, el preu d’un esclau, tal com l’avaluaven els israelites, i les donaren a canvi del camp del Terrisser, tal com el Senyor m’havia indicat.»

¿Eres tu el rei dels jueus?

C.– Jesús comparegué davant Ponç Pilat, el governador romà; i aquest l’interrogà:
S. – «¿Eres tu el rei dels jueus?»
C.– Jesús li digué:
† – «Sí, teniu raó.»
C.– Però Jesús no contestava res a les acusacions que li feien els grans sacerdots i els notables del poble. Llavors, Pilat li diu:
S. – «¿No sents quantes acusacions presenten contra tu?»
C.– Però Jesús no li respongué ni una paraula, tant, que el governador n’estava tot sorprès. Cada any, per la festa, el governador tenia el costum d’indultar un pres, el que la gent volia. Llavors, hi havia un pres famós, un tal Barrabàs. Quan la gent es reuní, Pilat els digué:
S. – «¿Qui voleu que indulte, Barrabàs o Jesús, tingut per Messies?»
C.– Perquè s’adonava que li havien entregat Jesús per enveja. Mentre Pilat seia al tribunal, la seua esposa li féu arribar aquest encàrrec:
S. – «No vullgues saber res d’aquest innocent; aquesta nit, en somni, he sofert molt per ell.»
C.– Mentrestant, els grans sacerdots i els notables havien convençut la gent que demanaren l’indult de Barrabàs i la mort de Jesús. Quan Pilat els pregunta quin dels dos volien que indultara, ells li respongueren:
S. – «Barrabàs!»
C.– Pilat els diu:
S. – «I de Jesús tingut per Messies, ¿què n’he de fer?»
C.– Tots li respongueren:
S. – «Que el crucifiquen!»
C.– Digué Pilat:
S. – «¿Per què? ¿Quin mal ha fet?»
C.– Ells cridaven més fort encara:
S. – Que el crucifiquen!»
C.– Quan Pilat s’adonà que era inútil el seu intent i que més bé crearia un avalot, es rentà amb aigua les mans davant la gent i els digué:
S. – «Jo no sóc responsable de la sang d’aquest home; arregleu-vos vosaltres.»
C.– Tot el poble respongué:
S. – «Que la responsabilitat d’aquesta sang caiga sobre nosaltres i sobre els nostres fills.»
C.– Llavors, els deixà lliure Barrabàs i entregà Jesús, després de fer-lo assotar, perquè el crucificaren.

Salve, rei dels jueus

C.– Els soldats del governador s’endugueren Jesús a l’interior del pretori, reuniren al seu voltant tota la tropa, li llevaren els vestits, el cobriren amb un mantell de color grana, i li posaren al front una corona d’espines que havien teixit, i, a la mà dreta, li posaren una canya. Després, per burlar-se’n,
s’agenollaven davant d’ell i li deien:
S. – «Salve, rei dels jueus!»
C.– També l’escopien i li prenien la canya per pegar-li al cap. Acabada la burla, li llevaren el mantell, li posaren els seus vestits i se l’endugueren per crucificar-lo.

Dos bandolers foren crucificats juntament amb ell

C.– Quan eixien, trobaren un home de Cirene, que es deia Simó, i l’obligaren a carregar-se la creu de Jesús. Arribaren a un indret anomenat Gólgota, que vol dir lloc de la Calavera. Li oferiren una beguda de vi barrejat amb fel, ell la tastà, però no en volgué beure. Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus. I s’assegueren allà per fer la guàrdia. Sobre el seu cap, havien posat escrita la causa de la seua condemna: “Aquest és Jesús, el rei dels jueus”. Dos bandolers foren crucificats juntament amb ell, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra.

Si eres el Fill de Déu, baixa de la creu

C.– Els qui passaven l’insultaven, movien el cap amb aires de mofa i deien:
S. – «Tu que vols destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t tu mateix; si eres el Fill de Déu, baixa de la creu.»
C.– També se’n burlaven els grans sacerdots amb els mestres de la Llei i els notables. Deien:
S. – «Ell, que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix! Ell que és el rei d’Israel, que baixe ara de la creu i creurem en ell. Confiava en Déu: que ell l’allibere, si tant se l’estima, ell que deia: Sóc Fill de Déu.»
C.– Els bandolers que havien estat crucificats amb ell també li feien els mateixos retrets.

Eli, Eli, lema sabacthani?

C.– Des del migdia fins a mitjan vesprada, s’estengué una foscor sobre tota la terra. Cap a mitjan vesprada, Jesús cridà amb tota la força:
† – «Eli, Eli, lema sabacthani?»
C.– Que vol dir:
† – «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?»
C.– Alguns dels qui eren allí deien:
S. – «Ara, crida a Elies.»
C.– Un d’ells anà corrents a prendre una esponja xopa de vinagre i la posà al capdamunt d’una canya perquè beguera. Però els altres li deien:
S. – «Deixa’l estar. A veure si ve Elies a salvar-lo.»
C.– Jesús tornà a cridar amb tota la força i expirà.

(Ací tothom s’agenolla i es fa una pausa)

C.– En aquell moment, la cortina que tancava el santuari s’esqueixà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques es clevillaren, els sepulcres s’obriren i ressuscitaren molts cossos dels sants que hi reposaven; després de la resurrecció de Jesús, van eixir dels sepulcres, anaren a la Ciutat Santa i s’aparegueren a molts. Quan el centurió i els soldats que guardaven Jesús veieren el terratrèmol i tot allò que havia passat, s’esglaiaren molt i deien:
S. – «És veritat: Aquest home era Fill de Déu.»
C.– També moltes dones estaven allà mirant-s’ho de lluny. Havien seguit Jesús des de Galilea i el proveïen amb els seus propis recursos. Entre elles, hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu.

Josep posà el cos de Jesús en el seu sepulcre nou

C.– A poca nit, vingué un home ric d’Arimatea, que es deia Josep, i era també dels seguidors de Jesús. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat manà que li donaren el cos. Josep el prengué, l’amortallà amb un llençol, i el posà en el sepulcre nou que ell s’havia fet tallar a la roca. Després, féu rodolar una gran pedra, per tancar l’entrada del sepulcre, i se n’anà. Maria Magdalena i l’altra Maria eren allà, assegudes davant el sepulcre.

Podeu disposar d’una guàrdia. Feu guardar el sepulcre tan bé com sapieu

C.– L’endemà, que era ja dissabte, els grans sacerdots i els fariseus anaren en corporació a trobar Pilat per dir-li:
S. – «Senyor, ens hem recordat que aquell impostor, quan encara vivia, va dir: “Al cap de tres dies ressuscitaré.” Doneu ordre de guardar el sepulcre fins el tercer dia, no fóra cas que els deixebles anaren a robar-lo i digueren al poble: “Ha ressuscitat d’entre els morts”; seria una impostura pitjor que la primera.»
C.– Pilat els digué:
S. – «Podeu disposar d’una guàrdia. Feu guardar el sepulcre tan bé com sapieu.»
C.– Ells anaren al sepulcre i l’asseguraren segellant-ne l’entrada i posant-hi guàrdia.

(Diumenge de Rams – Quaresma – Cicle A)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Anàlisi morfològica del Nou Testament grec

Vos presentem un programa per afavorir l’aprenentatge del Nou Testament grec. Podeu accedir als diferents llibres del Nou Testament en grec, seleccionar un capítol i, passant el cursor damunt de cada paraula, l’anàlisi morfològica es mostrarà a la dreta. Fent clic sobre una paraula, s’obrirà el navegador amb un diccionari grec en Internet.
Amb esta eina es pretén facilitar l’anàlisi de textos determinats, a partir de les seues característiques morfològiques.

En les preferències podeu seleccionar com voleu que el text siga formatat, per a facilitar la localització dels diferents elements gramaticals. La formatació per defecte és la següent:
– Els colors distingixen els diferents temps/aspectes verbals.
– En negreta els verbs en modes personals.
– Subratllats tots els nominatius.
– En cursiva els acusatius.
Podeu alçar les opcions de formatació definides per vosaltres per a què estiguen actives quan torneu a obrir el programa.

En la pàgina «Idiomes i Diccionaris» podeu seleccionar també quin diccionari d’Internet voleu que s’active quan feu clic en una paraula.

El capítol formatat tal com desitgeu pot ser exportat en format .html i obert en un navegador. Una vegada obert, podeu copiar el text que vos interesse i apegar-lo en qualsevol processador de text, com LibreOffice o Microsoft Word, i treballar sobre ell.

El programa està encara en versió experimental. Vos agrairem qualsevol suggeriment.

Descàrregues (actualitzat desembre 2016):
NT Greek – Linux – (versió 0.98.05 – 15,2 MB)
NT Greek – Mac – (versió 0.98.05 – 12,1 MB)
NT Greek – Windows – (versió 0.98.05 – 13,9 MB)

2 thoughts on “Anàlisi morfològica del Nou Testament grec

  1. Xavier, el que estàs oferint és una mina plena de tresors lingüístics, de pastoral. Em quedo badant del teu treball. Ens enriqueixes a tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum (Mateu 4,12-23)

[Evangeli del diumenge, 23 gen 2014]

Mateu 4,12-23:

Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós».
Des d’aquell temps, Jesús començà a predicar així:
—Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.

Vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant la xàrcia a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué:
—Veniu amb mi, i us faré pescadors d’hòmens.
Immediatament, abandonaren les xàrcies i se n’anaren amb ell.
Més enllà, veié altres dos germans: Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xàrcies, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell.
I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i curant entre la gent tota malaltia.

Els evangelistes són molt observadors, miren al seu voltant i veuen que Déu els està parlant a través de les coses que passen, de la vida de cada dia. Jesús, de fet, va fixar durant un temps la seua residència a Cafar-Naüm, a la casa de Pere. Açò, que podria no tindre major importància, és vist per Mateu amb molta més profunditat, perquè ell coneix les Escriptures Sagrades i la història del poble jueu. Precisament a Galilea, segles abans, va començar la deportació del poble d’Israel quan foren vençuts per l’exèrcit d’Assíria. Aquella terra despoblada va ser colonitzada per altra gent, per «pagans», i encara segles després, els senyorets de Jerusalem miraven per damunt del muscle als jueus de Galilea perquè els consideraven quasi «contaminats» per la seua història.
La deportació no era simplement perdre la casa i la terra, era perdre la terra-promesa per Déu, era un enfonsament de la vida i les creences del poble. Per això Isaïes els va anunciar la salvació com un alliberament: «El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum». Mateu reflexiona, admirat, i se n’adona de què Jesús és la autèntica llum resplendent, i ha anat a viure precisament a la vora del llac. Els mestres de la Llei i els savis del poble mai ho hagueren imaginat; pensaven que el Messies deuria viure en Jerusalem, el centre religiós i de poder. Jesús, en canvi, va començar la seua obra salvadora a Galilea, i Mateu entén que allí és on devia començar la salvació, l’anunci de què el Regne de Déu està a punt d’arribar, de fet, ja arribat perquè ha arribat Jesús.

A continuació, Mateu ens conta el primer relat de vocació. Jesús demana a uns pescadors que el seguisquen. Normalment, els rabins de l’època no cridaven deixebles, sinó que acollien els qui volien ser els seus alumnes. Jesús, en canvi, té la iniciativa i va a buscar als seus seguidors precisament en la seua vida quotidiana, en el seu treball, en les seues famílies.
La resposta dels primers deixebles és modèlica: deixen de seguida tot el que tenen entre mans, la seguretat del seu treball, de la seua família, i es decidixen a anar amb Jesús amb la sola promesa de ser «pescadors d’hòmens». La seua faena a partir d’ara serà acompanyar a Jesús mentre «ensenya, predica i cura». Han de deixar-se omplir per la Bona Nova, per l’Evangeli que Jesús transmet, han de viure en profunda unitat amb ell. Molt mes tard, després de la resurrecció, arribarà el moment en què el mateix Jesús els enviarà per totes les nacions per a ensenyar allò que ell primer els ha transmés

(Diumenge 3r Temps durant l’Any – Cicle A)

(Imatge: Llac de Galilea)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

El fill estimat (Mateu 3,13-17)

[Evangeli del diumenge, 12 gen 2014]

Mateu 3,13-17:

En aquell temps, Jesús, que venia de Galilea, es presentà a Joan, vora el Jordà, perquè el batejara. Joan no el volia admetre al baptisme. Li deia:
—Sóc jo el qui necessite que tu em bateges. ¿Com és que tu véns a mi?
Jesús li respongué:
—Accedix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot allò que pertoca fer.
Llavors, hi accedí. Una volta batejat, Jesús isqué de l’aigua a l’instant. Llavors, el cel s’obrí i va veure que l’Esperit de Déu baixava com un colom i venia cap a ell, i una veu deia des del cel:
—Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut.

Als cristians ens va costar (i ens costa!) anar entenent qui és Jesús. Alguns gestos d’ell ens sorprenen, com van sorprendre al mateix Joan Baptista. Si Joan és només el precursor, l’anunciador, per què Jesús es va fer batejar per ell?
Mateu ens dóna una resposta amb el seu estil jueu: Déu ho havia disposat així. Jesús no és una aparició fugaç, no ens fa una visita de cortesia per tornar-se’n a gaudir del seu cel. Jesús s’ha fet home del tot per a compartir la nostra essència humana. I si li toca fer cua per a batejar-se, com qualsevol altre, ho farà. Això vol dir Mateu amb la frase un tant enigmàtica: «Convé que complim d’aquesta manera tot allò que pertoca fer».
Els cristians creiem en un Déu que coneix de prop les nostres misèries i debilitats, els nostres problemes i pobreses, així com també va compartir les alegries del seu poble, les festes, l’anhel de llibertat, l’amistat, la pregària, el somriure dels nens, el plor i la desesperació. Per això la nostra oració té sentit i es pot fer tant propera, tan íntima, tan intensa. Per això podem confiar en ell, en la seua misericòrdia, en la seua comprensió. No preguem a un déu abstracte, a una idea, a una filosofia, ni tant sols a uns valors. Preguem a Déu que, de veritat, s’ha fet home.

Per altra part, la reflexió de l’evangelista continua i ens presenta l’altre aspecte: Jesús és realment el Fill de Déu. Ho fa amb el simbolisme propi de l’època: «el cel obert» és una expressió que físicament no té cap sentit, però que vol dir que Déu està prop dels hòmens, que entre Déu i els éssers humans no hi ha un abisme insalvable, que Déu vol estar al nostre costat. L’Esperit Sant «com un colom» expressa com la vida de Déu abasta el món sencer, que la seua gràcia baixa a la nostra vida concreta i pot colar-se, com les aus, dins de les nostres cases, de les nostres vides. La «veu del cel» significa que Déu ens vol parlar, que té alguna cosa a dir-nos, que no es contenta amb vindre sinó que té moltes coses que compartir amb nosaltres.
I, per últim, la frase que Déu diu concentra en ella la part essencial del missatge: Fill-amor-complaença. Jesús és l’expressió de l’amor de Déu que ha vingut, amb tota la seua força, per a estimar-nos. Més endavant ja hi haurà ocasió per a denunciar la nostra hipocresia, per a les paraules urgents, per a demostrar el seu amor també amb la seua crítica. Ara, al principi de l’evangeli, Mateu vol deixar clara quina és la clau, quin és el motiu de la vinguda de Jesús, i no és altre que l’amor que Déu ens té.
El passatge ens demana, a més, que no ens quedem com espectadors. Estem cridats a ser com Jesús, els fills estimats de Déu. Les paraules plenes de tendresa que el Pare li dirigix a Jesús, van també destinades a cada un de nosaltres: Tu eres el meu Fill, la meua Filla; a tu t’estime, et vull, amb tot el meu cor; en tu m’he complagut.

(Diumenge 1r després del 6 de gener – Cicle A)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

La Llum que ve al món (Joan 1,1-18)

[Evangeli del Diumenge, 5 de gener de 2014]

Joan 1,1-18:

Al principi, ja existia el qui és la Paraula.
La Paraula era amb Déu
i la Paraula era Déu.
Ell estava amb Déu al principi.
Per ell, tot ha vingut a l’existència,
i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell.
Tenia en ell la Vida,
i la Vida era la Llum dels hòmens.
La Llum resplendeix en la foscor,
però la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan.
Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum,
perquè, per ell, tothom arribara a la fe.
Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum vertadera,
la que, en vindre al món, il•lumina tots els hòmens.
Era present al món,
al món que li deu l’existència,
però el món no l’ha reconegut.
Ha vingut a sa casa, i els seus no l’han acollit.
Però, a tots els qui l’han rebut,
als qui creuen en el seu nom,
els concedeix poder ser fills de Déu.
No són nascuts per descendència de sang,
ni per voler d’un pare o pel voler humà,
sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home
i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,
i hem contemplat la seua glòria,
que li pertoca com a Fill únic del Pare,
ple de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava:
– «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seua plenitud,
tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,
però la gràcia i la veritat ens ha vingut per Jesucrist.
Déu, ningú no l’ha vist mai;
Déu Fill únic, que està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.

Així comença l’evangeli de Joan, amb este poema d’introducció a la seua obra. Joan veu Jesús com el gran revelador de Déu, perquè “Déu, ningú no l’ha vist mai”. La corrent agnòstica, que està tant de moda, estaria d’acord amb Joan.. només en esta frase. Per a l’evangelista, el misteri de Déu, impossible de comprendre per a l’ésser humà, s’ha volgut manifestar per pur amor. Els creients no hem d’oblidar que mai posseïm Déu, que mai és quelcom “ja sabut”, que tant sols podem acostar-nos a ell amb humilitat gràcies a què ell s’ha acostat a nosaltres.
A Joan li agrada molt la metàfora de la Llum, li fascina el contrast entre la tenebra i la claredat. Es dóna compte de què el mal preferix sempre la foscor, que nosaltres mateixos, quan sabem que ens hem enganyat, preferim tirar terra per colgar el nostre mal en compte de descobrir-lo i reconéixer-lo. Qualsevol metge es posaria les mans al cap si volguérem curar les ferides només tapant-les i ignorant-les; no obstant això, és el que fem moltes vegades amb les ferides de l’ànima. Per a Joan és la Llum, Déu, l’únic que pot descobrir-nos qui és ell i qui som nosaltres. Acostar-nos a la llum ens dóna por, perquè posarà al descobert els nostres errors, però és l’única forma de començar a corregir-los.
Altre tema que preocupa a Joan és como podem rebre a Jesús-Llum que ve a nosaltres. No tots l’han acollit, això ho sap molt bé; només els què es “deixen nàixer” de nou per l’aigua i l’Esperit podran obrir els ulls a la identitat oculta de Jesús: La Paraula de Déu que ens visita.
“Paraula” és una altra metàfora que Joan ens oferix per a la reflexió. Però la Paraula de Déu no és ni una informació ni una opinió entre moltes, és la Paraula creadora, la que obri la Bíblia dient allò de “què es faça la Llum”. És a dir, que Déu ve a trobar-se amb nosaltres al mateix temps en la humilitat de la nostra carn i amb tot el poder d’amar-nos i transformar-nos. Eixe és Jesús, l’incomprès que molt pocs foren capaços de seguir, el misteri de Déu que se’ns regala si estem disposats a vore més enllà, més a fons.
Joan Baptista (no confondre amb l’Evangelista), va ser enviat per Déu com “testimoni”, per a anunciar que la Llum estava a punt de brillar. La seua missió és també la nostra, que la Llum del Nadal no siga superficial, sinó profunda, que el nom de Jesús ressone no només en les nadales, sinó en el cor.

(Diumenge 2n després de Nadal)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

«Açò va succeir perquè es complira allò que el Senyor havia anunciat pel profeta» (Mateu 2,13-15.19-23)

[Evangeli del diumenge, 29 des 2013]

Mateu 2,13-15.19-23:

Quan els mags van ser fora, un àngel del Senyor s’aparegué a Josep en somni i li digué:
—Alça’t de seguida, pren el xiquet amb sa mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho diga, perquè Herodes buscarà l’infant per matar-lo.
S’alçà, prengué el xiquet amb sa mare, isqué de nit cap a Egipte, i s’hi quedà fins que Herodes va morir, perquè es complira allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «He cridat d’Egipte el meu fill.»
Tan bon punt Herodes va morir, un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep, allà a Egipte, i li digué:
—Pren el xiquet, amb sa mare, i vés-te’n al país d’Israel, que ja són morts els qui el buscaven per matar-lo.
Ell s’alçà, prengué el xiquet amb sa mare i tornà, al país d’Israel. Però, quan sentí dir que, a Judea, Arquelau havia heretat el reialme d’Herodes, el seu pare, no gosà anar-hi, sinó que, seguint una indicació rebuda en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure al poble de Natzaret, perquè es complira allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè.»

No és gens fàcil traduir la Bíblia perquè es tracta d’un text molt antic, escrit a molts quilòmetres i molts segles de distància. Les cultura canvien; també la forma d’entendre què signifiquen les paraules i fins i tot quina influència tenen en nosaltres.
Les cultures occidentals tendim a pensar en la veritat de les coses de forma estàtica: Una paraula és veritat si s’adequa a una cosa. La cosa sempre ha estat ací, però la paraula te la pot desvetlar. Alguna cosa que ja existia, però que jo no coneixia, ara ho conec. Les paraules, per tant, són descripcions de la realitat, però no la transformen, no la modifiquen, tan sols avisen, «açò està ací», com un senyal indicador, «açò estava ací ja abans».
La cultura bíblica és distinta, té una altra idea de les paraules i de la veritat. La Bíblia naix en una època en què les ciències modernes encara no s’havien inventat (per això és absurd demanar-li a la Bíblia precisió científica); partix d’una visió molt diferent. Per a ells les paraules són un instrument que mira al futur; el més important de les paraules no són les descripcions (per això hi ha tan poques descripcions en la Bíblia, i hi ha moltes en les novel·les modernes); les paraules més importants són les promeses. Una paraula és verdadera no tant si descriu bé el que hi havia abans, sinó si es complix en el futur.
Per això, la paraula grega que significa «veritat» es diu «aletheia», és a dir, des-vetlar. Llevar el vel de quelcom que ja existia. La paraula hebrea per a dir «veritat» és «emunáh», és a dir, fidelitat, fermesa, credibilitat. És el que diem al final de les oracions: «Amén» (així siga, així és, així serà).
Fent un pas més, per a un hebreu, la paraula és transformadora de la realitat, i la Paraula per excel·lència és la de Déu, que no sols transforma, sinó que també «crea» la realitat. Déu és creador no sols al principi del Gènesi, sinó en tot moment, Déu crea a través de les seues promeses.

Què ha de vore tot açò amb la lectura de hui? Doncs molt, perquè l’evangeli de la infància segons Mateu està ple de la mentalitat jueva-bíblica i està amerat de frases dels profetes introduïdes per una expressió que per als occidentals resulta absurda: «Açò va succeir perquè es complira allò que el Senyor havia anunciat pel profeta…»
Esta dificultat la resolen els traductors canviant la frase per «Així es va complir el que…»

Pensem amb lògica occidental:
A- Alguna cosa succeirà.
B- El profeta ho sap per endavant, ho «endevina», i ho diu en veu alta o bé ho deixa escrit.
C- Més tard el fet succeïx.
D- Conclusió: «El profeta ho va dir perquè havia de succeir».

La lògica occidental comprén bé el concepte d’«endeví» i d’«endevinació» (no dic que existisquen de veritat, dic que la idea és fàcil d’entendre). En canvi la lògica bíblica es fixa en una altra cosa:

A- Déu promet alguna cosa.
B- El profeta ho expressa.
C- Això succeïx.
D- Conclusió: «Açò va succeir perquè es complira la promesa que va fer Déu pel profeta».

La lògica occidental se situa fora del que descriu i et conta les coses sense implicar-se en elles.
La «lògica» bíblica s’implica en el que afirma i pretén que el lector també s’implique: Déu complix les seues promeses, Déu és de fiar. La «Paraula de Déu» és sempre «la promesa de Déu», i a més és sempre «creadora».

L’evangeli de la infància de Mateu no vol donar-nos una informació freda i distant d’uns fets, vol transmetre’ns una convicció de fe: en el naixement de Jesús s’estan complint les promeses de Déu. No sols algunes promesetes sense importància, sinó La Promesa de Déu, la Nova Creació, la Salvació Total.
Jesús ve «perquè es complisca» la Promesa de felicitat i autenticitat que Déu li ha fet a tot home i a tota dona del món i de la història.
Per això Mateu ens conta que Jesús ha passat per la història del poble d’Israel, l’ha travessat per dins: ha viatjat a Egipte, com Jacob amb els seus fills, ha viscut allí, i ha viatjat des d’Egipte fins a la Terra Promesa, complint també l’Èxode, creuant el desert, l’experiència més important del poble d’Israel. Jesús està totalment inserit en la història. No és com els déus grecs que, segons la mitologia, prenien aparença humana i es feien un passeig per la Terra, per a tornar després a l’Olimp sense una arrapada.

Però, atenció! La promesa de Déu no és un espectacle per a observar passivament; Déu ve a visitar-nos i també ens interpel·la per a respondre a la seua vinguda. Quina és l’actitud adequada davant d’esta crida? La de Josep, que queda demostrada en la lectura de hui igual que en la del diumenge passat. Déu li demana que cuide de María i de Jesús, i ell de seguida li fa cas. I açò es repetix diverses vegades. Josep és capaç d’escoltar a Déu que li demana que actue i és capaç també de canviar els seus plans, de deixar que Déu li transforme la seua vida. Perquè, com hem dit, la Paraula de Déu no és un «suggeriment», és paraula creadora.
Déu també ens diu a nosaltres: «Alça’t, acull Jesús, transforma la teua vida, ama». I quan Déu ens ho diu, també crea en nosaltres la força per a alçar-nos, escalfa el nostre cor amb l’acollida, ens dóna energia per a transformar-nos i ens regala el seu amor perquè ens sobre i el repartim. Déu no ens demana impossibles. Ens dóna la seua Paraula, crea el seu amor en nosaltres i es queda esperant la nostra resposta.

Un últim apunt sobre la diferència entre les cultures occidental i bíblica. També en el món occidental ha existit sempre un altre tipus de llenguatge: la poesia. La poesia i l’art tenen la força interior de transformar la realitat, d’implicar a l’oient, lector o espectador; no volen ser només descripcions, sinó suggeriments, propostes i fins i tot estímuls que provoquen una resposta. La Bíblia cal llegir-la en esta clau artística i espiritual. En ella no és només un artista el que ens parla, sinó també el suprem Artista, el Creatiu per excel·lència, el que ens proposa, promet, crea i espera nostra resposta.

(Diumenge de l’octava de Nadal, la Sagrada Família – Cicle A)
(Imatge: Temple de la Sagrada Família de Barcelona – Pòrtic de la Nativitat)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Els plans de Josep o el projecte de Déu (Mateu 1,18-24)

[Evangeli del diumenge, 22 des 2013]

Mateu 1,18-24:

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera: Maria, sa mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial.
Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué:
—Josep, fill de David, no tingues por de prendre en ta casa Maria, la teua esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tindre un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
Tot açò va passar perquè es complira allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir “amb-nosaltres-Déu”.
Josep es despertà i, complint allò que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com esposa.

L’últim diumenge d’Advent se centra en l’anunci del naixement de Jesús. Mateu ens ho compta des del punt de vista de Josep, el sant silenciós i just, fidel i complidor de la Llei. L’evangeli de Mateu s’obri amb una llarga genealogia que presenta els orígens de Jesús: és fill d’Abraham, i fill de David, i, per tant, hereu de la promesa que Déu va fer al rei David: Tot rei d’Israel havia de ser descendent seu. Després d’esta presentació, comença Mateu a relatar la història amb dos personatges: Maria i Josep, rodejats de molts altres: l’Esperit Sant, el fill que comença a formar-se en el si de Maria, l’àngel del Senyor… molta gent per a tan pocs versicles. I és que Mateu és un mestre de la síntesi, preferix centrar-se en l’essencial, ens dóna pistes perquè entenguem el nucli del seu missatge, però no es perd en detalls innecessaris.
Almenys ens dóna peu per a imaginar el drama de Josep. Maria estava compromesa amb ell, segons el costum de l’època, però no vivien junts perquè encara s’havia de celebrar el matrimoni. Josep és un home just, és la primera cosa que se’ns diu d’ell, i ‘just’, en la Bíblia, és aquell que respecta i obeïx la voluntat de Déu expressada en les Escriptures. Podria haver denunciat públicament a Maria, però pren una altra decisió, repudiar-la en secret, és a dir, en privat, de manera que no havia de donar explicacions a ningú.
Fixem-nos en els detalls; tenim Josep, el personatge més humil i silenciós dels evangelis, del qual s’han dit tres coses: allò que no volia, allò que va decidir i la resolució que va prendre. La pregunta de fons que sorgix, quan només hem llegit un parell de frases de la narració de Mateu, és: Qui pren les decisions? Qui porta avant la història? Qui mana ací?
És cert que Josep creu estar obeint Déu, perquè ell és just, però necessita que Déu mateix il·lumine la seua història, li done nova llum als esdeveniments dramàtics que li succeïxen. Josep seria només un complidor de la Llei; però Déu li va a dirigir el seu missatge per a donar-li una missió especial i exigent.

Quan Josep té els seus plans fets, quan ha reflexionat les seues prioritats i les seues opcions i pres una decisió, arriba el missatger de Déu i li posa la vida de cap per avall (en açò Déu és especialista). Ha d’acollir Maria com a esposa, exercir de pare posant-li el nom a Jesús i donar-li el seu cognom: «Descendent de David». L’àngel també li dóna els motius: «la vostra família ha sigut triada per a portar al món el salvador; és l’Esperit Sant, l’Esperit de Déu, el que ha volgut i ha fet que eixe xiquet vaja a nàixer».
El mateix nom de Jesús indica la seua missió, Yeshúah significa «Déu salva». Jesús, que ve de Déu, salvarà el seu poble. Per què diu «el seu poble»?, perquè ell és el Rei, com a legítim fill de David i hereu de les promeses. La missió de Josep, en el fons, és molt important, perquè des del punt de vista jueu, Jesús només podia ser el Messies gràcies al «cognom» que va heretar de son pare adoptiu. Josep és, de veritat, l’espòs de Maria, Mateu ho diu quatre vegades i fins i tot l’àngel ho repetix sense necessitat, només per a emfatitzar-ho («no tingues por de prendre en ta casa Maria, la teua esposa»).

Mateu subratlla, a més, una citació del profeta Isaïes. Quan el profeta la va pronunciar, volia ser un signe d’esperança en temps de guerres i dificultats. Isaïes insistia en el fet que Déu estava amb ells, que no els abandonava. Quan l’evangelista reflexiona sobre esta citació, se n’adona d’un sentit profund que Isaïes no havia sospitat. En Jesús es complix de veritat que «amb nosaltres està Déu», per tant no hi ha res a témer, ell ha vingut en persona a visitar-nos per mitjà del seu Fill. Si Déu està a favor nostre, a què podrem tindre por?

En despertar, Josep demostra que de veritat és «just», que complix la voluntat de Déu, i ho fa de seguida, sense queixar-se, sense dir res. Per això Josep continua sent el model d’home just, obedient, treballador. A pesar del seu silenci, i gràcies a ell, Josep manifesta una actitud de respecte profund a Déu, de vivència fonda de la seua fe. No tots hem de ser com Joan Baptista i cridar pels deserts, també l’honrat treballador i treballadora tenen una missió molt alta que Déu necessita que ells complisquen. Ningú sobra en l’Església de Déu.

Igual que a Josep, a nosaltres Déu ens confia una missió. És el que els creients anomenem «vocació» i que no ha de confondre’s només amb la vida de sacerdot, religiós o religiosa. Això són tan sols unes vocacions, però dins de l’Església hi ha moltes més. Ser laic en l’Església, és a dir, no consagrat de forma especial, és també una vocació, la més abundant, de gran importància. Significa viure la pròpia fe a la vida de cada dia, al lloc de treball, a la família, a les decisions importants de l’existència.
Nosaltres tenim els nostres plans, els nostres projectes, però ve Déu i ens posa la casa de cap per avall. Ell crida quan menys ho esperem i ens urgix a donar-li resposta. El Nadal, sense anar més lluny, és la celebració de la vinguda de Déu al món; però, ¿no estarem domesticant massa el Nadal? ¿No tindrem Déu massa tancat, limitat, empresonat? ¿De veritat ens posem a tir de la seua Paraula? ¿Deixarem que ell ens espatlle les nostres loteries, els nostres sopars, els nostres cotillons, les nostres festes?

(Diumenge 4t Advent – Cicle A)

(Imatge: Josep Gandolfi)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

«El qui ha de vindre»

[Evangeli del diumenge, 15 des 2013]

Mateu 11,2-11:

En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir allò que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li:
—Eres tu el qui ha de vindre o n’hem d’esperar un altre?
Jesús els va respondre:
—Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la Bona Nova i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.
Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan:
—¿Què heu eixit a veure al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Llavors, ¿què hi heu eixit a veure? ¿Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs, ¿què hi heu eixit a veure? ¿Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l’Escriptura: “Jo envie davant de tu el meu missatger, perquè et prepare el camí.”
»Vos ho dic amb tota veritat: Entre tots els qui les mares han portat al món, no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; tanmateix, el més menut al Regne del cel és més gran que ell.

Joan Baptista era un home de paraula forta, poderosa, fascinant. El seu anunci animava a reconéixer els errors de la pròpia vida, a canviar, a tornar-se cap a Déu. Ell havia convocat multituds al seu voltant i format una comunitat de deixebles. Va ser detingut per denunciar el poder establit i quan sent parlar de Jesús se sorprén. Jesús no arriba com el jutge estricte que farà anar drets a tots els pecadors. Ell acull els pecadors i menja amb ells, ell anuncia un missatge d’alliberament i pau, d’amor misericordiós. Per això Joan té dubtes i envia els seus deixebles a preguntar-li: «Eres tu el qui ha de vindre? Eres tu el Messies?».
Jesús no es limita a dir-los que sí, pareix que coneix el refrany castellà  «obras son amores, i no buenas razones», i demana als enviats que observen al seu voltant: els cegos veuen, els coixos caminen… No són només curacions espectaculars, com les d’un mag qualsevol; són els signes que els profetes, molts segles abans, havien anunciat que faria el Messies. Jesús està dient: «Sí, sóc el Messies, però no vos fieu que ho diga sense més, sinó fixeu-vos en les meues obres, elles confirmen que és veritat».
Mateu ens ha contat ja molt d’eixes obres. Els capítols 5 a 7 de l’evangeli els ha dedicat a un llarg discurs de Jesús («als pobres se’ls anuncia l’Evangeli»), i en els capítols 8 i 9 ens narra molts miracles (curacions de leprosos, d’invàlids, de cecs, etc.) Per tant, el diàleg amb els missatgers del Baptista quedaria molt bé al final del capítol 9. Però Mateu ha volgut posar abans el capítol 10, el «discurs de la missió», en què Jesús envia els seus deixebles a fer les mateixes obres que ell fa («cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos…») i a predicar el mateix que ell.
Mateu ho té clar; vol que els seus lectors comprenguem que Jesús, quan diu «aneu a anunciar a Joan el que esteu veient i sentint», no sols parla de les seues obres, sinó també de les dels seus deixebles, les dels seus seguidors, les nostres…
Sí. Eixa és la grandesa i l’exigència de ser cristians; que les nostres obres estan posades dalt del candeler perquè donen llum a tots els de la casa, són com la ciutat posada sobre una muntanya que ningú pot amagar. Estem cridats a il·luminar als altres fent les mateixes obres que Crist, actuant com Jesús. És una missió estimulant i arriscada, i no hi ha cap cristià que estiga exempt d’ella.
Com podrem portar-la a terme? Si no som més que uns de tants, tan limitats i pecadors com qualsevol altre! Mateu és conscient d’això, però no ens està demanant que siguem superhòmens, que deixem de ser humans per a convertir-nos en éssers perfectes, sense limitacions. L’evangelista encara té molt a dir-nos, i sobretot, ha de presentar-nos Jesús que dóna la vida per nosaltres, que mor per amor i que ressuscita. Al final de l’evangeli, Mateu ens presentarà Jesús prometent-nos amb tota solemnitat: «Jo estic amb vosaltres, tots els dies, fins a la fi dels temps». Només perquè Jesús està amb nosaltres, té sentit que acceptem esta missió. D’una altra manera seríem uns temeraris. No hem d’anunciar-nos a nosaltres mateixos, sinó només a Jesús. Ell és «el qui havia de vindre», el qui esperaven els jueus, el qui Déu enviaria per a alliberar-los.

Qui és ara «el qui ha de vindre»? Qui és el qui esperen els hòmens i dones de la societat de hui? Quina pregunta més difícil! Vivim en una societat plural en què conviuen multitud de formes de comprendre la vida, de buscar la felicitat. Però totes les persones compartixen el mateix anhel de plenitud interior, d’alegria, de pau profunda. Les respostes del món són múltiples, i no totes encertades. Els cristians tenim també la nostra proposta i no podem callar. Continuem pensant que Jesús és «el qui ha de vindre» i proposem, amb tot el respecte del món, el seu missatge de felicitat a través de l’amor gratuït i desinteressat. Estem convençuts que «Déu ens va estimar primer», i eixe ha de ser, per tant, el primer missatge que llancem.
Però, esperem algú? Descobrim que hi ha molta gent que no espera ningú, que creu que no necessita ningú, que preferix viure la seua vida en solitari. Potser nosaltres mateixos volem construir-nos la nostra vida al marge de Jesús, i li deixem tan sols un raconet de la nostra existència.
L’Advent és el temps que la litúrgia ens regala per a preparar la vinguda del Messies, de Jesús, a la nostra vida. Ell està arribant constantment, a cada moment, però nosaltres necessitem temps especials, celebracions plenes de significat, símbols que ens ho recorden. Hui podem preguntar-nos: Què espere jo? Quins són els meus anhels, els meus desitjos, els meus projectes? Amb total sinceritat, què necessite per a ser feliç? He organitzat la meua vida al marge de Jesús?
Ell és «el qui ha de vindre», el qui està venint, el qui arriba. Obrim-li la porta!

(Diumenge 3r Advent – Cicle A)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Vetlar o no vetlar, eixa és la qüestió (Mateu 24,37-44)

[Evangeli del diumenge, 1 desembre 2013]

preparados

Mateu 24,37-44:

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:
—Quan vindrà el Fill de l’home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi, tothom continuava menjant i bevent i casant-se fins que Noè hagué entrat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home.
»Si hi hagueren llavors dos hòmens junts al camp, potser l’un fóra pres i l’altre deixat; si hi hagueren dues dones molent juntes, potser l’una fóra presa i l’altra deixada. Vetleu, per tant, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor.
»Estigueu-ne segurs: si el cap de casa haguera previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entraren a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.

Amb les lectures de hui comença el temps d’Advent, els quatre diumenges de preparació per al Nadal. És normal que el missatge siga insistent: Estigueu atents, estigueu preparats, vetleu.
Es tracta d’un fragment de l’últim gran discurs de Jesús en l’evangeli de Mateu. Ens ve a dir que ens prenguem seriosament la nostra fe, el nostre ser cristians. Que Déu siga bo no vol dir que siga un bonàs; que estiga disposat a perdonar-ho tot no significa que no li importe el que fem. L’amor de Déu és amor-educador, que crida l’atenció quan ha de fer-ho, i que no deixa passar allò que és roín com si fóra bo. Este és el sentit de la imatge de Déu jutge.
Els deixebles volien saber quan seria el juí de Déu, quan acabaria la història. Jesús insistix molt en que ni se sap ni es pot saber. No dóna cap pista numèrica ni enigmàtica perquè ara la interpretem amb complicades operacions i endevinem la data de la fi del món. Per a ell queda clar: ni ho sabem ni ho sabrem. Déu intervé en la història quan ho creu oportú, i no ha de demanar-nos permís.

Allò que de veritat importa és l’actitud amb què ha de viure cada dia el cristià; actitud de vigilància, d’espera, d’escolta de la paraula, d’atenció al missatge de Jesús.
Fixeu-vos en el relat de Noé, en el Gènesi, el diluvi va vindre sobre el món quan ningú s’ho esperava, només Noé, que tenia l’actitud adequada, l’únic home bo sobre la terra, va ser capaç d’estar preparat. Fixeu-vos en l’amo de la casa, que es prepararia si sabera quan ve el lladre. En els dos exemples no hi ha cap indici sobre el quan, però sí un missatge clar sobre l’actitud d’espera.
Els dos hòmens del camp i les dos dones que molen juntes pareixen iguals. No hi ha treballs superiors ni inferiors, no hi ha tracte desigual entre classes socials. Déu veu en la profunditat del cor i per això es diu d’un i una que seran portats i de l’altre i l’altra que els deixaran. És a dir, la vinguda de Déu és moment de discerniment, de deixar les coses clares, de que la veritat oculta isca al descobert. No ens fixem en aparences, ens diu Jesús, no jutgem nosaltres, que eixa tasca li correspon només a Déu. Preocupem-nos d’estar atents i preparats, de vetlar.

Doncs bé, què significa per a nosaltres, hui, vetlar? Han passat quasi dos mil·lennis des que Jesús va pronunciar eixes paraules; ja no ens preocupa la imminent fi del món. Però el missatge d’atenció i estímul seguix vigent. Cada cristià ha de convéncer-se de que ha de vetlar, ha de posar atenció a la seua fe, ha de respondre a l’amor de Déu amb un poc més que paraules a l’aire, ha de dedicar temps i esforços a cultivar la fe.
No té sentit que ens esforcem tant pel futbol, per exemple, o per les nostres aficions; que siguem capaços d’alçar-nos de bon matí per a anar a pescar, o en el matí del dissabte o diumenge per a portar al fill o a la filla al partit, que ens gastem diners en tot allò que, encara que puga ser interessant, no és essencial ni imprescindible… però després anem a mínims en la nostra religió, que regategem amb Déu els minuts, que la mínima excusa ens servisca per a deixar de costat nostres conviccions.
Ja fa temps que no vivim en una «societat cristiana», però encara hi ha cristians que no es plantegen seriosament que són ells els primers que han de respondre a la crida de Jesús. Hui en dia qualsevol cristià té multitud de possibilitats al seu voltant:

-per a aprendre més sobre la Paraula de Déu,
-per a celebrar amb la comunitat,
-per a implicar-se en l’ajuda als necessitats,
-per a participar en una comunitat cristiana i ajudar a construir-la,
-per a llegir i conéixer millor Jesús, sols o en grups d’estudi i catequesi,
-per a resar sol, o en grup, o en família,
-per a enfortir la seua fe en trobades amb altres creients,
-per a reflexionar a fons sobre la seua vida i les seues actituds,
-per a deixar-se ajudar i acompanyar per altres cristians en esta reflexió,
– …

Hui no tenim excusa; si de veritat Jesús té importància en la nostra vida buscarem la manera, trobarem els moments, ens esforçarem per «estar preparats», per «estar vetlant». Perquè el Fill de l’home vindrà en el dia menys pensat.

Diumenge 1er d’Advent – Cicle A

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

El Rei que dóna la vida (Lluc 23,35-43)

[Evangeli del diumenge, 24 nov 2013]

Lluc 23,35-43:

Estava Jesús en la creu i les autoritats se’n reien dient:
—Ell que va salvar-ne d’altres, que se salve a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit!
També els soldats li feien burla: se li acostaven a oferir-li vinagre i deien:
—Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!
Damunt d’ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus».
Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient:
—¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres!
Però l’altre, reprenent-lo, li respongué:
—¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal.
I deia:
—Jesús, recorda’t de mi quan arribes al teu Regne.
Jesús li digué:
—T’ho assegure: hui seràs amb mi al paradís.

L’any litúrgic acaba amb un diumenge dedicat a Jesucrist, Rei de tot el món.
Jesús Rei? ¿No estem barrejant política i religió? Hem de reconéixer que esta festa va sorgir en temps complicats de discussió política, però per a nosaltres hui ja no és este el problema. Més encara, ens alegrem què l’Església no estiga lligada amb cap règim polític, així pot ser lliure per a difondre l’Evangeli i denunciar profèticament qualsevol injustícia i opressió, siga del poderós que siga.
Però la festa seguix sent molt suggeridora, sobre tot pels textos bíblics que la litúrgia ha escollit per regalar-nos hui.

Per a Lluc, Jesús és misericordiós fins a l’extrem, fins el moment de la seua crucifixió. Ens els nostres oïts ressona la frase sorprenent: «Perdona’ls, perquè no saben el que fan», que està en el verset anterior al fragment que hui comentem.
Davant d’una declaració així, allò més digne seria callar-se. Perquè és fàcil parlar de perdó i de misericòrdia quan ningú ens ofén ni ens fa mal, però sentir que Jesús en la mateixa creu està perdonant i, més encara, excusant els seus botxins, no pot deixar-nos indiferents, exigix guardar uns instants de silenci i reflexionar: Sóc jo capaç de perdonar així? Sóc capaç de perdonar, encara que les ofenses que rep siguen molt més menudes que eixa?
A l’inrevés, en este fragment de l’evangeli no calla ningú; pareix que tots tenen alguna cosa a dir: les autoritats, els soldats, el bandit… Tots aprofitant-se de l’indefens, insultant a un home que patix, que mor, abandonat de tots, despullat, condemnat injustament per un tribunal falsejat i un governador indiferent. Què fàcil és burlar-se’n ara! Les autoritats no eren tan valentes uns dies abans, quan Lluc ens diu que volien matar-lo però tenien por de la gent (Lc 22,2). Ara han aconseguit allò que volien, han manipulat la multitud perquè demanara la crucifixió de Jesús. La mateixa multitud que abans s’amuntonava al voltant de Jesús per a demanar-li miracles! No és per a indignar-se?
A més, els grans sacerdots, les autoritats, demostren una hipocresia sense límits. Fixeu-vos com comencen la seua burla: «Ell que va salvar-ne d’altres». Ho reconeixen! Són conscients que Jesús ha salvat altres, ha fet el bé, ha curat malalties, ha expulsat el mal, ha alimentat multituds, ha donat esperança als oprimits, ha oferit acollida als rebutjats. Ho reconeixen i no els importa! No és per a indignar-se encara més?
Les autoritats jueves li proposen, en forma de burla, un tracte. Que se salve a si mateix. Així quedaran convençuts que és el Messies, l’Elegit. Amb això demostren també la seua miopia. Per a ells el Messies seria poderós i triomfant, capaç de salvar-se a si mateix. Però, ¿perquè necessita Déu enviar un Messies que puga salvar-se a si mateix? ¿No esperaven de Déu un Elegit que salvara al poble? ¿No acaben de reconéixer que Jesús sí era capaç de salvar-ne d’altres?
En el fons Jesús té raó: «No saben què diuen». Els grans sacerdots no comprenen la missió de Jesús, no comprenen res que se n’isca dels seus esquemes estrets, de les seues idees preconcebudes.
Però, ¿ho comprenem nosaltres? ¿No seguix sent un misteri per a nosaltres que Jesús ens salve amb la seua mort? ¿No és una difícil exigència que ell done la vida per a «ensenyar-nos el camí»? ¿No és revolucionari que ens demane que «li seguim»?

Els soldats romans, per la seua part, entenen poc de judaisme, però volen fer el seu comentari. Per a ells Jesús és un rebel que pretenia ser rei. Els reis, segons l’experiència d’ells, són els que oprimixen els pobles, els que s’aprofiten omplint d’impostos desorbitants els seus súbdits, els que fan les lleis però estan eximits de complir-les. Els reis tan sols tenen una missió, salvar-se ells mateixos.
El criminal no vol ser menys, també ha de clavar cullerada, però almenys ell té interessos, li demana que també els salve a ells. No li ho podem retraure; en el moment de la tortura, l’angúnia i la mort, el malfactor es desespera i reacciona amb insults i recriminacions.

Lluc, però, ens està convidant també a llegir entre línies. Fins ara els tres insults no han fet més que expressar veritats. Els sacerdots, els soldats i el lladre creuen que se n’estan burlant, però estan dient la veritat sense assabentar-se’n. Jesús sí n’ha salvat d’altres, Jesús sí és el Messies, l’Elegit, Jesús sí és el rei dels jueus. Lluc vol que reflexionem sobre açò: mentre que els adversaris creuen que estan veient un home condemnat, crucificat, fracassat; en realitat estan veient el Messies, l’Elegit, el rei, el Salvador. Perquè Jesús no sols «n’ha salvat d’altres», sinó que, en la creu, «està salvant».
Sols l’últim personatge és capaç d’adonar-se’n. I és també un criminal! Però un criminal penedit. Un malfactor que patix el mateix suplici que l’altre, però que no està desesperat, tot el contrari, en l’últim moment troba Jesús, es creua Jesús en la seua vida de la forma més inversemblant, i en l’últim moment li demana ajuda, li toca el cor, li demana la salvació.
I, mira per on!, davant dels nassos dels burletes, Jesús salva també al malfactor penedit. Jesús és realment «el qui salva», però no perquè «se salve a si mateix», sinó perquè està donant la seua vida per amor a tots els hòmens i dones, fins i tot pels criminals.

Jesús és, de veritat, el Rei de tot el món. Però no perquè tinga pretensions de govern temporal, sinó perquè ens demana als cristians que ens dediquem a fons a construir en el món la terra de tots. Ell regna perquè ha sigut capaç de donar la vida per tots. Ell regna a l’inrevés que els poderosos de la terra. Ell regna ensenyant-nos el camí del perdó, de l’acollida, de l’amor. Nosaltres estem cridats a regnar a la seua manera, posant-nos al servici de la nostra societat, aportant en ella els nostres valors i creences, oferint-nos per a construir la pau, la justícia, la solidaritat. Ell ens ho va ensenyar. Ell va ser capaç d’acomplir-ho.
A este Rei val la pena seguir-lo.

(Diumenge 34é Temps durant l’Any – Cicle C – Jesucrist, Rei de tot el món)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

No vos deixeu enganyar (Lluc 21,5-19)

[Evangeli del diumenge, 17 nov 2013]

Lluc 21, 5-19:

En aquell temps, alguns parlaven del temple fent notar les seues pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven.
Jesús digué:
–Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.
Llavors, li preguntaren:
–Mestre, ¿quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?
Jesús respongué:
–Estigueu alerta, no vos deixeu enganyar, perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom. Diran: “Sóc jo”, i també: “Ja arriba el moment.” Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I, quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no vos alarmeu. Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.
Després, els deia:
–Una nació prendrà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça.
»Però abans de tot això, se vos enduran detinguts, vos perseguiran, vos conduiran a les sinagogues o a les presons, vos presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix vos donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la.
»Sereu traïts, fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics; en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tots pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància, vos guanyareu per sempre la vostra vida.

Les ensenyances de Jesús en l’evangeli de Lluc, abans de la passió, acaben amb un discurs de to apremiant i sever; s’anomena discurs escatològic perquè es referix al final dels temps (del grec, «éschatos», «últim»). Tot comença amb l’error d’alguns deixebles, que valoraven la bellesa exterior del temple de Jerusalem, construït durant dècades per mandat d’Herodes el Gran. Era un dels complexos d’edificis més grans i impressionants de l’antiguitat, i fascinava els pelegrins que acudien cada any a Jerusalem, els quals abundaven sobretot en la festa de la Pasqua.
Jesús, com tantes altres vegades, insistix en que no s’han de deixar portar per les aparences. La grandesa del temple no està en les belles pedres ni en els rics adornaments. La bellesa aparent serà destruïda. Menys de quaranta anys després, en la guerra contra els romans, Jerusalem va quedar destruïda i el temple arrasat.

La destrucció del temple era una catàstrofe per a la fe i la cultura jueves. Significava primer que res que Déu els havia abandonat, que els recriminava el seu pecat i els demanava la conversió amb el castic més gran que un jueu podia imaginar. Al menys, esta és la interpretació que donaren els profetes quan, segles abans, l’anterior temple havia sigut destruït pels babilonis. Un escriptor jueu de l’època, Josep Flavi, que va viure en primera persona el setge de Jerusalem i la seua destrucció, conta com una veu es va sentir al temple, poc abans de l’assalt romà, en què Déu mateix anunciava que abandonava aquell lloc.

Els deixebles, doncs, li pregunten sorpresos: Quan serà? Com ho sabrem?
I de nou Jesús els respon que van desencaminats. Els deixebles volen preparar-se per a eixe moment, i si tenen signes clars de la seua arribada, podran respirar tranquils mentre no comencen eixos signes. Per a Jesús eixa actitud és equivocada. Igual que no es tracta de conduir més espai quan el detector de radars ens avisa, sinó que és necessària la prudència i l’atenció en tot moment, Jesús indica als seus deixebles que no vagen buscant signes i senyals de la fi dels temps, perquè s’exposen a que els prenguen el pèl a la menor ocasió. «No vos deixeu enganyar», a la llarga, l’únic que conta és la perseverança.

Quan la comunitat de Lluc recordava estes paraules de Jesús vivia un moment molt tens. Molts esperaven que la vinguda definitiva de Jesús, el seu retorn en la glòria, anava a succeir de seguida. Es preocupaven per reconéixer els signes i creien descobrir-los en les guerres entre països o en les persecucions que ells mateixos patien. L’evangelista els deixa dues coses clares: El final no vindrà de seguida, i les dificultats se superen amb perseverança i amb el suport del mateix Jesús.
Les dificultats són reals, per això els cristians no podem ser ingenus. En el món hi ha maldat, patiment i dolor. Amb expressions del seu temps, Jesús descriu la fi com l’acumulació de tots els mals: les guerres, causades pels hòmens; els terratrèmols, manifestació d’una naturalesa danyada i fràgil; la malaltia de la pesta, que fa estralls entre els més dèbils; i la fam, davant la qual ningú, ni els forts, poden subsistir.
Pareix que Jesús està, per fi, responent directament a la pregunta que li han fet els deixebles, però ho fa de forma tan general que tan sols està dient que la creació sencera patix de «dolors de part», a l’espera de la nova era (Romans 8,22).
I de sobte, Jesús torna arrere; diu «però abans de tot açò…» i se centra en el patiment de la comunitat cristiana. Eixa no era la pregunta, però sí el tema que a Lluc li interessava recalcar. En la comunitat ja havien tingut l’experiència de la persecució, de la denúncia dels propis familiars propers; havien tingut testimonis de fidelitat a l’evangeli en el patiment, i també segurament desercions davant de la dificultat.
El missatge és clar: «Tot açò no vos passa perquè Déu s’haja oblidat de vosaltres, sinó perquè així sereu testimonis de l’Evangeli davant de tot el món». Encara més, el mateix Jesús els donarà les paraules que hauran de dir; estarà al seu costat, tan sols necessiten confiar plenament en ell.
Després de totes les calamitats que ha descrit, el fragment de hui acaba amb una crida a l’esperança: «No es perdrà ni un dels vostres cabells». Com pot ser açò, si abans ha dit que fins i tot mataran a alguns? Perquè ni tan sols la mort serà capaç de separar als deixebles del seu Senyor. Jesús mateix passarà per ella i ressuscitarà, com el primer entre molts germans.
Per això pot dir-nos: «No vos deixeu portar per la bellesa efímera; no vos preocupeu pel dia ni l’hora del final; no vos deixeu enganyar. Vosaltres fixeu-vos en allò essencial: en la perseverança, en la constància, en la fidelitat, en la confiança. Jo estaré amb vosaltres.»

(Diumenge 33é Temps durant l’Any – Cicle C)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Dóna’ns més fe! (Lluc 17,5-10)

[Evangeli del diumenge, 6 d’octubre 2013]

Lluc 17,5-10:

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor:
—Dóna’ns més fe.
El Senyor els contestà:
—Només que tinguéreu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arranca’t de soca-rel i planta’t al mar”, vos obeiria.
»Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp ¿li dieu mai que entre de seguida i es pose a taula? ¿No li dieu, més bé, que prepare el sopar, que estiga a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després?
»I, quan l’esclau ha complit aquestes ordres, ¿qui li ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complit tot allò que Déu vos mana, digueu: “Som servents inútils: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure.”

arbolenmar

Home, Lluc! Ja serà menys! ‘Inútils, inútils’ del tot tampoc som…

De nou ens trobem, en les imatges que Jesús utilitza de la llavor de mostassa i del servent inútil, amb el gust oriental per l’exageració (els lingüistes li diuen «hipèrbole», que queda més fi).

Els deixebles demanen més fe, i amb això estan reconeixent ja que un poc de fe sí tenen, però se senten limitats i tenen també dubtes. A més, les paraules que Jesús acaba de dir (que no estan en la lectura de hui, però podeu vore-les en la vostra Bíblia), exigixen el perdó sense mesura al germà que torna penedit per sèptima volta. Els apòstols comprenen la dificultat del perdó, i més encara si l’ofensa s’ha repetit set voltes en un sol dia; qualsevol li soltaria els gossos a qui demana perdó per enèsima volta, quasi com si estiguera burlant-se’n.

Però Jesús sap que l’única forma de construir una societat en pau és ser capaç de perdonar. Hi ha cultures en el món que no contemplen el perdó; el consideren un signe de debilitat impropi de ser humans. Hi ha molta gent que també ho veu així. Però llavors seria impossible viure en societat; tan sols els ser perfectes podrien viure junts, nosaltres, en canvi, tard o prompte ens equivoquem, fiquem la pota i fem mal a algú, fins i tot als més propers i volguts.

Per això, l’única solució que queda és el perdó, la reconciliació, la voluntat compartida de posar-se d’acord i construir entre tots una societat en què capiguem tots. Açò val tant per les famílies, pels grups de persones, com pels països i les societats. Però certament és molt difícil.

Els deixebles, com deia, s’adonen, i comprenen que l’única forma de sofocar els desitjos de venjança que broten espontàniament del cor ofés és deixar que Déu ens transforme, ens faça com ell, per això demanen: «Dóna’ns més fe».

Jesús respon que no és qüestió de major o menor fe, sinó d’una fe activa i viva. Posa com exemple la llavor de mostassa, una de les més xicotetes, però que porta dins d’ella la vitalitat per a fer créixer un arbust. No es tracta de disposar de muntons de fe per mostrar-los amb orgull o atesorar-los amb satisfacció. Una fe tan xicoteta com la llavor, si és viva, és capaç de canviar el que pareix impossible: arrancar un arbre com la morera, de grans arrels, símbol de fermesa i resistència; i també és capaç de canviar l’orde establert: plantar un arbre en la mar i que visca és impossible. Amb estes imatges cridaneres expressa Jesús la importància de la fe.

La reflexió que ens demanen estes paraules és molt personal; és hora de «passar la revisió» de la nostra fe. No ens preocupem per la vistositat, no importa que siga grandiosa i adornada. El que Jesús vol és que siga viva i activa. Hi ha molta gent que es preocupa per tindre «dubtes de fe»; i a voltes eixos dubtes són signe d’una fe que es fa preguntes, que vol conéixer, que vol aprendre més. Hi ha dubtes de fe que s’assemblen molt a «dolors de creixement». El qui no té gens de fe, tampoc té dubtes; el qui dubta, al menys li dóna importància a pensar en això, i s’interroga, i es qüestiona.

Els xiquets poden viure amb la seua fe senzilla i ingènua quan son xicotets, però en la vida de tot cristià arriben moments de reflexió que posen en crisi allò que s’ha aprés de xicotet. Molts no troben en eixos moments a ningú que els ajude a pensar, que els ensenye que un cristià també pot ser crític i profundament creient; alguns fins i tot reben el missatge contrari, com si fóra necessari creure sense fer-se cap pregunta. No és així: Déu mateix ens ha creat amb capacitat de pensar, de preguntar, d’investigar, per a què visquem més en profunditat, per a què siguem més nosaltres mateixos, per a què ens puguen manipular menys. No tendria sentit que Déu mateix demanara una fe acrítica, buida de contingut, sense reflexió.

Però la fe no és només una activitat de la ment (la qual és necessària), sinó també la decisió de viure d’una determinada manera. En el capítol anterior del seu evangeli, el 16, Lluc ens ha interpel·lat per què aprofitem les riqueses a la manera de Jesús, sent solidaris amb els més pobres en compte d’acumular-les. En els versicles precedents, ja mencionats, ens parla del perdó.

Com és, per tant, la nostra fe? ¿Dediquem temps per a fer-la créixer? ¿Donem importància a viure com Jesús ens demana? ¿Pensem en el seu missatge quan hem de prendre grans decisions en la nostra vida?

Per altra part, en la paràbola del servent llaurador hi ha una forta crítica als que actuen per a què Déu els recompense; com si volgueren «comprar» a Déu la seua gràcia i amor. La gràcia, precisament, és gratis; Déu ens dóna el seu amor perquè ens el vol donar.

No podem prometre a Déu que farem esta o aquella cosa «a canvi» d’un favor que li demanem. Tan sols podem mostrar-li el nostre agraïment, però no com un «preu» que paguem a Déu pel favor.

No podem fer gestos davant d’ell que ens convertisquen en els seus preferits, ni les nostres bones obres tenen valor si són interessades. Jesús ensenya constantment, amb les seues paraules i gestos, que l’amor de Déu és gratuït i desinteressat i que el nostre amor a ell és simplement l’agraïment generós dels seus fills vers son Pare.

(Diumenge 27é durant l’any — Cicle C)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

El pobre Llàtzer i el ric (Lluc 16,19-31)

[Evangeli del diumenge, 29 de setembre de 2013]
ric

Lluc 16,19-31:

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:
—Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer, s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seua fam amb les miques que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seues úlceres.
»El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué:
»“Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulle amb aigua la punta del seu dit i em refresque la llengua, perquè sofrisc molt enmig d’aquestes flames.”
»Abraham li respongué:
»“Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota classe i, a Llàtzer, mals; però, ara, ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que, entre nosaltres i vosaltres, hi ha una fossa immensa, tant que si algú volguera passar del lloc on estic jo cap on esteu vosaltres no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:
»“Llavors, pare, et pregue que l’envies a ma casa. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els ho advertisca, perquè no acaben també en aquest lloc de turments.”
»Abraham li respongué:
»“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escolten.”
»El ric contestà:
»“No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però, si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”
»Li diu Abraham:
»“Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscitara algú d’entre els morts, no es deixarien convèncer.”

L’evangeli de Lluc ens regala unes quantes paràboles de gran riquesa. La de hui té aspectes fàcils de captar, però també alguns matisos no tan clars.

La presentació dels personatges és directa, com sol ser en les paràboles: un ric i un pobre. De cada u es diuen en poques paraules els trets que els definixen: el ric era molt ric, com demostren els seus vestits luxosos i els seus banquets constants; el pobre estava també molt malalt i fins i tot els gossos —animals impurs i poc apreciats en orient—, se li acosten.

Ens hem de fixar en la informació —evident, encara que no explícita—, de l’egoisme del ric en contrast amb la facilitat que tenia per a donar-li alguna cosa al pobre. Si banquetejava cada dia i el pobre estava en el seu propi portal, no li costava res deixar-li les engrunes.

Per a arrodonir el contrast, Lluc li dóna un nom al pobre, però li’l nega al ric. Hui coneixem la paràbola com la del «ric Epuló i el pobre Llàtzer», perquè més tard se li va «posar» un nom, però Lluc ha volgut, amb tota la seua intenció d’historiador insolent, fer tot el contrari del que ha fet, i fa, quasi sempre la Història: posar-li noms als rics i negar-li’ls als pobres. «Llàtzer», a més, significa «Déu ajuda» en hebreu. Encara que parega un nom poc apropiat per a un pobre captaire malalt, no ho és si considerem la seua vida «sencera», és a dir, incloent també el consol que rep junt a Abraham.

La mort d’ambdós personatges marca contrastos. Llàtzer és portat pels àngels, que en aquella època la religiositat popular (jueva i grega) considerava «guies dels morts». En canvi, del ric només és diu fredament que «el van sepultar». Molt gràfic: un cap amunt i l’altre cap avall.

Després trobem al ric demanant menys del que demanava Llàtzer. Si el pobre havia desitjat les miques, ara el ric tan sols anhela una mísera gota d’aigua. Abraham li planteja que va tindre oportunitat en la seua vida de prendre opcions, però que ja no la té; això ho expressa l’abisme que ningú cap travessar. I, a més, li recorda els béns abundants que va rebre en vida. El que Abraham no diu —encara que seguix sent evident— , és que Llàtzer va rebre els mals precisament per l’egoisme del ric. La frase d’Abraham fora de context sona molt malament: «Si patixes en la vida, vas al cel, si gaudixes de la vida, a l’infern». És una llàstima que s’haja interpretat així més d’una vegada el missatge cristià, com si Jesús volguera fer-nos a tots uns amargats. D’això, res; Lluc deixa ben clar per al lector intel·ligent que el ric era realment un egoista.

En este moment el ric patix una transformació; per primera vegada pensa en algú diferent d’ell mateix: en la seua família. Açò no el convertix de repent en un sant, però crec que hem de subratllar-ho. L’única cosa que coneixíem del ric era el seu egoisme; ara el veiem preocupat pels seus germans, perquè els coneix i sap que porten la mateixa vida que ell i, per tant, acabaran igual.

Sempre m’ha cridat l’atenció una frase del Silmarillion de Tolkien, en què, al parlar del malvat Sauron, afirma que «era menor en maldat que el seu amo (el ‘déu’ malvar Melkor) només perquè durant molt de temps va servir a altre (a Melkor) i no a si mateix».
L’únic motiu per a ser «menys malvat» és no posar-se a u mateix en el centre, ser ego-cèntric, sinó des-centrar-se, posar a altres en el centre, que és el que està fent el ric al recordar-se de la seua família.

Ací la paràbola canvia de missatge —el primer pareix que ja ha quedat clar—, i continua amb una reflexió sobre com convertir-se, com adonar-se del propi pecat, del propi egoisme, i canviar de vida. El ric té una idea molt pròxima a la que tenen molts hui: només les grans experiències, les que causen un profund impacte, les que són inesperades, les que trenquen la quotidianitat, podran transformar el cor de l’home. Més d’una publicitat de hui es mou en esta línia, proposant sensacions úniques, noves, envoltants, com ideal de plaer, de diversió, i fins i tot de felicitat.

Per al ric, l’aparició d’un mort és l’única cosa que faria que els seus germans es penediren del seu egoisme; la seua proposta és desesperada, què pot fer ell des d’on està per a evitar-los el turment als seus germans? La resposta d’Abraham és desconcertant; si no fóra perquè sabem que es un paio seriós, semblaria que s’està burlant del ric. Davant de la petició d’alguna cosa realment excepcional i impactant, el cavi ancià li proposa una solució totalment oposada: que escolten Moisés i els profetes, és a dir, que facen cas dels llibres sagrats jueus, que eren tan quotidians per als jueus com el gel per a un esquimal.

La resposta d’Abraham no té res de burla, per a ell la salvació està a l’abast de la mà, en la quotidianitat de les oracions de qualsevol jueu, en la celebració setmanal de la sinagoga. No hem de buscar sensacions impactants, transformacions espectaculars… la vida quotidiana i normal és l’aventura més apassionant que podem viure. En ella està Déu oferint-nos tot el seu amor, el seu afecte, el seu perdó. Per què buscar Déu en el terratrèmol, en la tronada, en el llamp, si el podem trobar en la sua brisa de la vesprada? (Sense negar la possibilitat que Déu, si li dóna la gana, intervinga de forma excepcional en la vida d’algú; i si no que li ho diguen a Saule de Tars. El que queda clar és que ningú pot obligar Déu a actuar segons el seu capritx).

En el final de la paràbola encara guarda Lluc una sorpresa en la mànega amb un joc de paraules molt suggeridor. Al fil de la petició del ric, Abraham conclou que la resurrecció d’un mort no podrà canviar-los la vida als qui no accepten Moisés i els profetes. Ell està parlant de la resurrecció del pobre, que era la proposta del ric, però Lluc sap que els qui sentim el seu relat som cristians, que podem relacionar-ho amb la resurrecció de Jesús. Així, Lluc passa del simple missatge «no sigueu egoistes», a un altre més profund: La Llei jueva —Moisés i els profetes—, és la preparació per a comprendre Jesús i la seua resurrecció.

Per a nosaltres la paràbola és una invitació a la misericòrdia i a la generositat amb els pobres, que és el que li faltava al ric i que ja estava anunciat en la Llei jueva. Eixa actitud ens acostarà a entendre la resurrecció de Crist més que una aparició efectista de llums i veus del més enllà. En la quotidianitat de la Paraula de Déu que llegim, escoltem, meditem i comentem entre tots, està la força que pot transformar la nostra vida.

Per acabar, vos deixe una curiositat numèrica. En la Bíblia el número set representa la plenitud, i el sis, que vol ser set però no arriba, la imperfecció. El ric de la paràbola diu que té cinc germans, formant entre tots un grup de sis rics egoistes. Si hagueren acceptat Llàtzer com a germà, s’hagueren convertit, amb el seu gest de generositat i misericòrdia, en una família perfecta.

(Diumenge 26é durant l’any — Cicle C)
(Dibuix: fano)

One thought on “El pobre Llàtzer i el ric (Lluc 16,19-31)

  1. Gràcies per la vostra interpretació bíblic. En el nostres dies penso que es aplicable a l’actitud d’Europa envers els refugiats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

El Poder dels diners (Lluc 16,1-13)

[Evangeli del diumenge, 22 de setembre de 2013]
administradorastuto32

Lluc 16,1-13:

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:
—A un home ric, li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “¿Que és això que sent dir de tu? Dóna’m comptes de la teua administració: d’ara endavant, ja no podràs administrar els meus béns.”
»L’administrador va pensar: “¿Que podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per a cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vullga a sa casa quan perdré l’administració.”
»I cridà, un per un, els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer, li digué: “¿Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent gerres d’oli.” Li digué: “Ací tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que diga cinquanta.”
»A un altre, li digué: “I tu ¿quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat.” Li diu: “Ací tens el teu rebut. Escriu-ne un que diga vuitanta.”
»I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: “Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els hòmens de la seua classe, els hòmens del món són més prudents que els fills de la llum”.
»I jo vos dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè, quan desaparega, trobeu qui us reba eternament a sa casa.
»L’home que és fidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóreu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, ¿qui us confiaria les riqueses vertaderes? Si no fóreu fidels en les riqueses que són d’un altre, ¿qui us confiaria les que, de dret, vos corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.

Confesse que el comentari d’esta setmana m’ha resultat difícil. La paràbola ho és. Al llarg de la història s’han donat moltes interpretacions, i s’ha constatat que no està clar què volia dir Jesús quan va pronunciar este relat ni quines matisacions volia afegir Lluc quan va elaborar les frases finals.

L’administrador obra injustament, així que queda descartat que siga un model d’actuació per a nosaltres en la seua forma de fer. A Lluc li preocupa menys la justícia concreta del personatge, i es fixa només en la seua actitud previsora i astuta davant de la dificultat.

En el fons, per a Lluc tots els diners són injustos. En aquella època, ningú tenia monedes més que els rics; la classe mitjana d’ara no existia, i els qui tenien alguna cosa per a vendre (podríem anomenar-los, els «menys pobres» del poble) ho bescanviaven per altres productes sense arribar a vore relluir mai l’or i molt poques voltes la plata. Per tant, si Jesús conta una paràbola en què els exemples es conten per centenars (cent gerres d’oli, cent sacs de blat), l’auditori entenia de seguida que es tractava de rics de veritat.

En este context, Lluc fa una suposició automàtica: els rics són injustos. Tant l’amo com l’administrador viuen en eixe món d’injustícia tan allunyat del missatge i de la vida de Jesús. Hui en dia podríem no estar d’acord, ja què existixen persones amb grans fortunes que fan generoses donacions dedicades a persones necessitades. També existix una ampla «classe mitjana» que no és rica… però que podria certament donar més als qui sí són pobres.

El tema és molt fàcil quan es parla dels altres: alguns diuen que l’Església hauria de vendre tot el Vaticà i donar-li els diners als pobres, altres paguen sumes astronòmiques —mai millor dit— per a passat uns dies de vacances en l’estació espacial, alguns esportistes reben sous que no cobren molts mils de treballadors africans junts… Però parlar dels altres no servix, mai ens fa acostar-nos més a Déu.

Lluc vol amb este text provocar la nostra reflexió en dos sentits: Per un costat, ens mou a preguntar-nos, quanta confiança posem en les riqueses, en els béns, en la seguretat que ens dóna un sostre, o una nevera? ¿Fem ús del que tenim amb total llibertat i poden renunciar-hi quan veiem la necessitat d’una altra persona? ¿O més bé són les coses les que, de forma molt subtil, ens esclavitzen?

Per altre costat, vol llevar-li importància als diners, posant-nos com exemple d’astúcia un administrador que es trobava entre l’espasa i la paret. El comiat de l’administrador en seguida es va interpretar com símbol del juí final, de la decisió fonamental de la vida: ¿Jo per a què visc? Quan em moriré, què m’enduré amb mi? Queda clar que no és la injustícia el que Lluc vol que imitem, però sí pretén que relativitzem la nostra relació amb les riqueses.

En l’evangeli, Lluc insistix en què la principal finalitat de les riqueses és compartir-les amb els qui les necessiten. De fet, després del text de hui, ens contarà la paràbola del ric i del pobre Llàtzer, que reprén el mateix tema.

Els diners es convertixen fàcilment en un senyor, en un amo, en un tirà al qui es deu servir a costa de la pròpia llibertat. És incompatible amb el «servir» Déu, que té el significat contrari perquè Déu mateix vol la nostra llibertat, el nostre creixement, la nostra vida en autenticitat. Ningú pot servir a dos senyors. A qui servixes tu?

(Diumenge 25é durant l’any — Cicle C)

2 thoughts on “El Poder dels diners (Lluc 16,1-13)

  1. L’evangeli parla del despreniment. Una actitud de fons que te a veure amb la generositat.
    No ésser esclau de res. Del diner, de les coses, del temps.
    Oferir el que un te. Potser no ens costa tant donar diners, pero ens pot costar mes compartir coses que poden fer feliços als altres, compartir el temps.
    En el fons aconseguir això és el que ens faria més feliços a nosaltres perque no seríem esclaus de res. Com diu el poeta, aniriem lleugers d’equipatge.
    Que Deu ens hi ajudi a fer aquest camí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

La alegria de Deu (Lluc 15,1-32)

[Evangeli del diumenge, 15 de setembre de 2013]
BuenPastor

Lluc 15,1-32:

En aquell temps, veient que tots els cobradors d’imposts i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien:
—Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.
Jesús els proposà aquesta paràbola:
—¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobara? I, quan l’haguera trobada, ¿veritat que se la posaria tot content a les espatles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut?”
»Vos assegure que, al cel, hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit, que no per noranta-nou justs, que no necessiten convertir-se.
»I, si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una, ¿no encendria el llum, i agranaria la casa, i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobara? I, quan l’haguera trobada, ¿veritat que convidaria les amigues i les veïnes dient-les: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut?”
»Vos assegure que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit.
I també els digué:
—Un home tenia dos fills, Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.” Ell els repartí els seus béns.
»Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, una vegada allí, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.
»Quan ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors, es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes de fartar-se de les garrofes que menjaven els porcs,però ningú no li’n donava.
»Llavors, reflexionà dins d’ell: “Quants treballadors de mon pare tenen pa de sobres, i ací jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no meresc que em diguen fill teu; pren-me entre els teus treballadors.” I se n’anà a trobar son pare.
»Encara era lluny, que son pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà.
»El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no meresc que em diguen fill teu.”
»Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat,
porteu el jònec gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”
»I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant, el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa, sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. Ton pare, content d’haver-lo recobrat en bona salut, ha fet matar el vedell gras.”
»El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors, isqué el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; ara, que torna eixe fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el jònec gras?”
»El pare li contestà: “Fill, tu sempre estàs amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara, hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat.”

La litúrgia de hui ens regala un text llarg, dens i suggeridor. Són tres paràboles amb què Jesús respon a les crítiques dels que es creien experts en la llei de Moisés. Jesús acollia els pecadors, i això li va costar les murmuracions de fariseus i escribes. No era normal actuar així entre els rabins o predicadors; els hòmens tinguts per ‘justos’ o honorables evitaven ajuntar-se amb pecadors. Però Jesús respon posant com exemple el cor mateix de Déu. “Jo actue així”, ve a dir, “perquè així actua Déu, perquè Déu es amor i perdó, perquè Déu sempre acull.”

El comentari a la tercera paràbola, la que se sol conéixer com la del “fill pròdig”, el podeu trobar ACÍ. Tot seguit vos deixe un breu comentari a les altres dos: L’ovella perduda i la moneda perduda.

L’ovella perduda i la moneda perduda són dos paràboles bessones, tan paregudes que algun autor afirma que formen una sola paràbola. De fet, la seua estrcutura és casi idèntica, i això és un mecanisme retòric per a conduir al lector cap a un punt que comentarem després.

Ni la professió de pastor ni el fet de ser dona resultaven comparacions agradables per als fariseus i els escribes, als quals van dirigides les paràboles. Els pastors estaven mal vistos per la “gent de bé” (potser per això el missatge del naixement de Jesús, segons Lluc, va dirigit primer a ells, i no als grans savis ni als sacerdots). Però Jesús està recordant un passatge del profeta Ezequiel en què Déu es queixa que els “pastors”, és a dir, els dirigents del poble d’Israel, no estan governant amb justícia i equitat, com correspon a la seua condició de “enviats de Déu”. El poema d’Ezequiel acaba afirmant que Déu mateix serà el pastor, Déu en persona vindrà al món a regir el seu poble amb bondat i justícia.

Hi ha un altre contrast intencional en la paràbola: “¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou…?” Doncs ningú! Cap pastor deixa les noranta-nou en el desert i se’n va a buscar una que, a més, és díscola, despistada, o ximple. En canvi, Déu sí. Déu busca el pecador en qualsevol circumstància, forma part del seu ser la bondat, l’acollida, el perdó.

El pastor, que representa Déu, troba al final la seua ovella; açò també és un consol per al pecador, la paràbola no parla de la possibilitat que es quede perduda. Com podria, si és Déu mateix qui la busca!

Per acabar, el súmmum dels despropòsits, el pastor es carrega l’ovella i munta una festa amb els seus amics i veïns per a celebrar-ho. Tant de soroll per una ovella! Si total, li’n quedaven noranta-nou! Doncs eixe és el subratllat: Déu cuida de cada u i cada una, sense fer números, sense calcular la “importància” de cada u. Tots els seus fills mereixen una mateixa festa. Tot açò està expressat amb la paraula “alegria”, que també pot significar “fer festa”. La mateixa paràbola té la seua explicació: La alegria de Déu és la conversió del pecador. Però, ¿no s’alegra Déu també pels justos? Vegem.

La segona paràbola seguix, com déiem, el mateix patró que l’anterior amb molts elements en comú. Esta volta és una dona qui representa a Déu; en concret, l’actitud de buscadora detallista i eficaç expressa bé com Déu busca els pecadors. El pastor buscava qui s’havia perdut fora de casa, la dona busca al perdut dins de la casa (açò es vorà després en la paràbola del “fill pròdig”, en què un fill es perd en un país llunyà, però l’altre mai s’havia separat de son pare; encara i així, els dos estan perduts, cada un a la seua manera).

La festa que organitza la dona amb les seues amigues i veïnes és igualment un despropòsit, segur que li va costar més diners que la moneda trobada. Açò és perquè l’amor i el perdó de Déu es desborden de manera que només els malbaratadors poden simbolitzar-lo bé.

I, de nou, en l’explicació de la paràbola, l’alegria és la clau que descriu a Déu; alegria pel pecador que es convertix… Vaja!, ja no parla dels “nou justos que no necessiten conversió”.

En la meua opinió, les dos paràboles són tan simètriques per a què el lector genere unes expectatives sobre el final de la segona. Si la primera acabava parlant dels “noranta-nou justos”, s’esperaria que la paràbola de la moneda mencionara “nou justos”, però no ho fa, generant així un “buit”, una “expectativa frustrada”, davant la qual comença la gran paràbola dels dos germans i el pare bo. El missatge és el següent: no existixen eixos “noranta-nou justos que no necessiten convertir-se”, tots, d’una manera o altra, han de reflexionar sobre la seua llunyania de Déu. Els fariseus i escribes que critiquen Jesús i se senten “justos”, han meditar-ho també; a ells van dirigides en primer terme estes paràboles.

(Diumenge 24 de durant l’any – Cicle C)
(foto: catacumbes de Roma)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Ho vull tot (Lluc 14,25-33)

[Evangeli del diumenge, 8 de setembre de 2013]
prencreufano

Lluc 14,25-33:

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent; ell es girà i els digué:
—Si algú vol vindre amb mi i no m’estima més que al pare i la mare, que a l’esposa i als fills, que als germans i les germanes, i fins i tot que a la pròpia vida, no pot ser deixeble meu.
»Qui no es carrega la seua creu per vindre amb mi, no pot ser deixeble meu.
»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. ¿No vos asseureu primer a calcular-ne les despeses, per vore si teniu recursos per a acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Este home havia començat a construir, però no pot acabar.”
»Si un rei vol anar a combatre amb un altre, ¿no s’asseurà primer a deliberar si, amb deu mil hòmens, podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I, si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny, li enviarà delegats a negociar la pau.
»Així, també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.

Estàs de broma, Lluc?
Posposar mare i pare, germans i germanes, fills i filles?
De què estàs parlant?

Lluc és un evangelista molt educat; moltes voltes facilita la comprensió de les paraules de Jesús, les explica, reduïx les paraules aspres i dures que podrien portar a errors i subratlla el caràcter amable de Jesús, la seua misericòrdia i compassió front a les multituds que se sentien necessitades. No és com Marc, més provocador, o Joan, més reflexiu i místic.

I, no obstant això, Lluc no ha volgut retallar del seu evangeli estes paraules de Jesús tan directes, dures i escandaloses.

Anem per parts. Deia Sherlock Holmes que, quan s’ha eliminat l’impossible, el que queda, per improbable que parega, ha de ser la veritat. Així que comencem eliminant la interpretació impossible: Jesús no ens demana que deixem d’estimar la nostra família. Açò és evident perquè coneixem els grans trets del missatge de Jesús que ens transmet tot el Nou Testament i també la tradició de l’Església; sabem que l’amor és el pilar central de tot el seu missatge. Mai podem interpretar un text de l’Evangeli fora del seu context, perquè perd el seu sentit (de fet, i és una llàstima, açò de traure de context s¡ha fet moltes vegades en la història, i es continua fent; un dels objectius més importants de la ciència bíblica actual és intentar entendre els textos en el seu context). Però tornem al nostre evangeli de hui.

L’explicació de la primera frase, tan enigmàtica, ve en un parell de paràboles que són, per contrast, facilíssimes d’entendre: Seu-te a pensar! De fet, Lluc sabia que anava a escandalitzar al seu auditori amb la primera frase; ho fa a propòsit per a què posen atenció al que seguix, que és tan fàcil que podria passar inadvertit.

Les paràboles les pot entendre fins i tot un xiquet. Abans de fer res, hi ha que asseure’s a pensar en el camí, en com fer-lo, en els riscos, en les possibilitats.

La sorpresa que ens presenten estes paràboles és que estem parlant d’implicar la vida sencera. No es tracta d’una torre que un arquitecte construïx una vegada (pot després fer-ne moltes altres), ni d’una batalla d’un rei que més tard en podrà organitzar altres. Es tracta que Jesús està mostrant clarament les dimensions del seu missatge: Ho vull tot.

Vivim en un món acostumat a les parcel·lacions, ales caselles, als sectors, als compartiments. Diuen els experts que en la nostra societat molts estan «fragmentats». Jesús és, doncs, molt més revolucionari ara que abans. Centrar la vida en ell, diu, ens duu a la plenitud de nosaltres mateixos. Pareix paradoxal, perquè nosaltres moltes voltes volem «temps per a mi», «benestar per a mi», «comoditat per a mi». I estem disposats, després, a donar un poc del nostre temps, benestar o comoditat als altres.

Per a Jesús això està molt bé, però no és prou. Segur que veia davant d’ell seguidors de molts distints tipus. Persones que, de veritat, ho havien abandonat tot per a seguir-lo –pensem en Pere, o en Maria Magdalena–, altres que esperaven tan sols un miracle –els evangelis estan plens d’exemples–, i molts altres sense definir que possiblement no tenien clar ni ells mateixos quant estaven disposats a donar per Jesús.

Lluc es trobaria en la mateixa situació; volia transmetre el missatge de Jesús a una comunitat en què voria també creients de tot tipus. I hui, en les nostres comunitats, la realitat pot ser molt pareguda. Fa unes poques dècades, quasi tot el món era cristià, potser perquè «tocava», perquè «tots ho eren»; hui, afortunadament, els cristians som un poc més conscients de la nostra fe, encara que siguem menys en nombre.

Però sempre ve bé que ens recorden esta lectura: Jesús no és un apèndix en la nostra vida. Seguir-lo no és un marc bonic que posem al foto-llibre de la nostra història. Ell no ens enganya: ens promet la felicitat, la que dura, l’autèntica, la que mai acaba, però ens demana a canvi que centrem en ell la nostra vida, la nostra existència, els nostres somnis. Hi ha una manera «cristiana» de viure, hi ha una manera «cristiana» de conduir, de navegar en Internet, de superar les males passades dels altres, de considerar el futur, fins i tot de fer la despesa o de tancar l’aixeta.

No és necessari que els cristians ens distingim per cap folklore, per cap vestimenta, per cap menjar o beguda. Tan solos que els altres puguen dir: «Mireu com s’estimen».

Però este camí, ens avisa Jesús, no s’anuncia amb les cunyes publicitàries típiques: «sense esforç», «en set dies», «ràpid, fàcil i eficaç». Tot el contrari: «carrega’t la teua creu i vine amb mi». Jesús no ha fet cap curset de marketing.

(Diumenge 23é durant l’any — Cicle C)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

“Amic, puja més amunt” (Lluc 14,1.7-14)

[Evangeli del diumenge, 1 de setembre de 2013]
banquete

Lluc 14,1.7-14:

Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant.
Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola:
—Quan algú et convida a un dinar de casament, no et poses al primer lloc: si hi haguera un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit.
»Més bé, quan et conviden, vés a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt”. Llavors, seràs honorat davant de tots els qui són a taula, perquè el qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.
Després, digué al qui l’havia convidat:
—Quan fas un dinar o un sopar, no hi crides els teus amics, ni els teus germans, ni els altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa.
»Més bé, quan faces una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per a recompensar-t’ho,i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justs.

En algunes paràboles se’ns diu què estava veient o sentint Jesús. Esta és una d’eixes: «Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs…»

Per a Jesús, les actituds humanes són la millor manera de parlar de Déu. El desig de passar per damunt dels altres ha estat present en tota la història i encara ho està. Algunes voltes amb violència, i altres de forma més dissimulada; però sempre és la mateixa actitud la que està darrere: ser (o aparentar) més que els altres.

El Regne de Déu que Jesús predica és diferent; en ell ningú té necessitat de comparar-se amb altres, de ser més que altres, d’aparentar més que altres, perquè tots se saben intensament estimats per Déu. Jesús seguix insistint-nos que és possible crear una societat en què no necessitem demostrar a cada instant el que valem, en què se’ns estima senzillament com som, en què no hagem de guanyar-nos l’afecte, l’atenció, la felicitat… Una societat en què el regal siga més important que l’intercanvi, la gratuïtat més que la compravenda, la humilitat més que l’aparença de grandesa.

(Diumenge 22º durant l’any – Cicle C)
Foto: HotelReal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Perill! Porta estreta! (Lluc 13,22-30)

[Evangeli del diumenge, 25 d’agost de 2013]
la-puerta-estrecha

Lluc 13, 22-30:

En aquell temps, Jesús, fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li pregunta:
—Senyor, ¿són pocs els qui se salven?
Ell contestà:
—Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè vos assegure que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, des de fora, començareu a tocar i direu: “Senyor, obriu-nos.” Ell vos respondrà: “No sé d’on sou.” Llavors, començareu a dir li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers.” Ell vos respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”
»Allí hi haurà els plors i el cruixir de dents, quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres vos hauran tret fora. I vindrà la gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers.

L’Evangeli està ple de paradoxes; si Déu és tot bondat i tot amor, ¿com pot dir hui Jesús que és tan sever? ¿Com pot Déu llançar fora fills seus?

Jo crec que l’Evangeli és paradoxal perquè els sers humans ho som també. Dir que Déu és amor, que cuida amb afecte de nosaltres, els seus fills, té un efecte de consol sobre els qui patixen i els abatuts; però també pot tindre un efecte “sedant” sobre els qui no patixen, els qui podrien possar-se mans a l’obra a construir el Regne de Déu però no els dóna la gana. “Total, com Déu és tan bo, ja em salvarà, ja m’obrirà les portes”.

Davant d’esta forma de pensar, que és més comuna del que pareix, Jesús també tenia coses que dir; i, com sempre, les deia en paràboles i comparacions. Usava metàfores com les de la porta estreta, con la de l’amo de la casa que tanca la porta i deixa fora els endarrerits. (Qui no ha tingut l’experiència de que se li tanquen en els nassos les portes d’un tren, metro o autobús!) Déu també pot ser retratat com un senyor sever i exigent, perquè nosaltres els hòmens i dones necessitem eixe retrat. No és que Déu vaja a rebutjar ningú, ni a cremar-lo eternament en l’infern; és que, com no ens espavilem, ací en la Terra el Regne de Déu no el construirà ningú. Déu no ens ha creat per a estar de braços caiguts esperant que ell deixe caure el menjar en la nostra boca; ens ha creat per a què desenrotllem les nostres capacitats, per a què treballem i ens treballem, per a què agarrem la vida per les banyes i l’afrontem i cresquem, per a què explorem les simes més profundes de nosaltres mateixos. La vida no és fàcil, el cristianisme tampoc ho és. Necessitem que Jesús també ens esperone, ens estimule a posar-nos en camí. Sense eixe estímul tantes voltes ens quedaríem en la poltrona, aletargats veient la tele.

Dit açò, voldria afegir que les dos idees de la paradoxa no estan al mateix nivell. Déu ens estima i ens cuida per un costat; nosaltres hem d’esforçar-nos al màxim per altre. Però la idea principal, la primera, és l’amor de Déu. Insistisc en açò perquè en la nostra benvolguda Església hem passat segles oblidant esta prioritat. Encara hui alguns insistixen en que hem de fer el bé com si la nostra salvació depenguera d’això, com si fórem nosaltres els qui ens salvem, els qui “aconseguim” la salvació, els qui la “mereixem”. Açò no és cert. La salvació, la vida, la felicitat, és u npur regal de Déu; és amor desinteressat, a canvi de no res. Les nostres obres no ens “aconseguixen” la salvació, sinó que ens obre el cor per a que l’acceptem (és clar que els regals també poden ser rebutjats); el nostre “fer el bé” no ha de ser interessat “per a aconseguir” alguna cosa, sinó una resposta agraïda i gratuïta davant de l’amor de Déu que ve primer i que és, també gratuït.

Per tant, en la meua opinió, la lectura de hui només és útil per a qui ha començat a comprendre l’alegria de la gratuïtat de Déu. Si no, apareixerà com una lectura exigent, dura ,inflexible, i crearà la imatge errònia d’un Déu estricte i sever que tanta gent, per desgràcia, encara té al cap.

Vull afegir, per últim, que Lluc s’ha divertit un poc posant esta lectura en el seu evangeli. M’explique: en el seu context original les paraules de Jesús anaven dirigides als jueus que confiaven en ser el poble elegit i menyspreaven els altre pobles. Jesús els avisa que, si no s’espavilen, Déu mateix els rebutjarà, perquè han “obrat la injustícia” i Déu és Déu de justícia. Este missatge seria segurament escandalós per als jueus. Al final dels evangelis es veu que la majoria del poble jueu va rebutjar Jesús i que les comunitats de cristians eren en la seua majoria gentils, és a dir, no-jueus.

Dic que Lluc s’ha divertit amb este text perquè ell està escrivint sobre tot per a gentils que ja s’han fet cristians, i per tant podrien interpretar este text de forma complaent: “Quanta raó tenia Jesús; els jueus s’ha quedat fora mentre que jo he pogut entrar en la casa del Senyor”. Malgrat això, la interpretació que Lluc busca és la contrària; per a qui vullga fixar-se, este text és un avís molt seriós: “Fixat, cristià cregut, els jueus s’han quedat fora de la casa perquè no els va donar la gana entrar quan Jesús els va cridar, creient que eren el poble elegit. Ves amb compte no et passe el mateix!”

(Diumenge 19é de durant l’any – Cicle C)
Dibuix: fano

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

El foc que purifica (Lluc 12,49-53)

[Evangeli del diumenge, 18 d’agost de 2013]
foc

Lluc 12,49-53:

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:
—He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sent el cor oprimit fins que no l’hauré passada!
»¿Vos penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Vos assegure que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara, dins una mateixa casa, n’hi haurà cinc de dividits: El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.

L’evangeli d’este diumenge ens deixa un poc preocupats. I està molt bé que així siga! Jesús parla amb símbols cridaners del seu destí i de la seua missió. Usa un tipus de llenguatge que anomenem «apocalíptic», i que estava de moda en alguns grups jueus de l’època. Ells insistien en la imminència de l’arribada de Déu que salvaria el seu poble i castigaria els seus enemics. La simbologia del foc i de la divisió, per tant, no la inventa Jesús, sinó la utilitza per expressar-la d’una altra manera: Ell no espera la vinguda futura de Déu; més bé, ell es la presència de Déu que ja ha arribat i ha començat a instaurar el seu regne de justícia.

La pregunta que ens ix davant d’este text és: Com pot dir Jesús que no ha vingut a portar pau, sinó divisió? No és la pau una de les grans esperances humanes que només Déu, en Jesús, pot acomplir definitivament?

Jesús es referix ací a les conseqüències de la seua arribada i del seu missatge. No tots l’accepten perquè Déu és al mateix temps llum que il·lumina i que jutja, foc que purifica i que destrueix el mal. Sense llum no podem caminar cap a l’amor de Déu, però amb llum queden al descobert també les nostres males accions. El foc que s’utilitza per a extraure els metalls preciosos també fa que es manifeste amb claredat l’escòria, que abans estava dissimulada, barrejada, amagada. No és que Jesús vullga provocar la divisió, és el pecat que tan arrelat està en el món el qui fa que els hòmens i les dones ens rebel·lem a l’evangeli. Desitgem l’amor de Déu i la seua justícia, però al mateix temps el nostre cor ens estira a seguir com si Déu no existira, com si no haguérem de donar comptes de les nostres ombres.

Històricament, este text de Lluc era proclamat en una comunitat on algunes persones havien estat abandonades per les seues famílies al fer-se cristianes. En aquell temps, batejar-se i entrar en la comunitat era una decisió radical que canviava tota la vida. Hui, en molts països, no tenim eixe problema, però podem tindre el contrari: per a molts de nosaltres ser cristians pot ser senzillament pertànyer a un grup que es reunix una volta a la setmana (alguns ni això), i que té poca incidència després en la nostra vida quotidiana.

Per a nosaltres, per tant, este text tan dur pot ser un avís per a què ens plantegem el rumb de les nostres decisions de cada dia. No es tracta de generar divisions i polèmica allí on anem, clar que no. Però sí hem de provocar conflicte amb el nostre propi pecat, amb les nostres comoditats, amb els nostres egoismes, i també, amb les estructures de pecat de la societat.

La figura a què hem de mirar és Jesús. Ell té la missió d’instaurar el Regne de Déu, i això fa que el mal del món es gire en contra d’ell. Nosaltres, seguidors del crucificat i ressuscitat hem de viure amb la sana tensió d’examinar les llums i ombres de la nostra vida i el nostre entorn i demanar-li a Jesús el foc de l’Esperit Sant que ens purifique de l’escòria i faça brillar l’or que Déu ha posat en la nostra ànima.

(Diumenge 20é durant l’any — Cicle C)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Servir Jesús i ser servits per ell (Lluc 12,32-48)

[Evangeli del diumenge, 11 d’agost de 2013]
cristoreyfano

Lluc 12,32-48:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envellisquen, arreplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà, els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor.
»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per poder obrir la porta tan bon punt tocarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetlant al moment de la seua arribada. Amb tota veritat vos dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetlant, ni que vinguera a mitjanit o a la matinada.
»Estigueu-ne segurs: Si el cap de casa haguera previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entraren a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.
Pere li preguntà:
—Senyor, aquesta paràbola ¿la dieu només per a nosaltres o per a tothom?
El Senyor li respongué:
—¿Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servici, perquè els done a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: vos assegure que li confiarà tots els seus béns.
»Però, si aquell servidor pensava: “El meu amo tarda a vindre”, i començava pegar als criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors.
»L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc.
»Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells als qui ha prestat més.

El passatge d’este diumenge conté diverses ensenyances de Jesús i dels seus deixebles, recopilades per Lluc per a formar un discurs sobre la necessitat de vetlar i de posar el cor en allò que realment importa.

Comença amb una crida a la confiança plena de tendresa, expressada amb diminutius (literalment, «xicotet ramadet»). Les ovelles, que ens representen a nosaltres, seguidors de Jesús, depenen del seu pastor i confien en ell. El Pare ens regala el seu Regne, i això ens ha de donar seguretat i serenor; podem confiar en ell i deixar de tindre por al futur.

Lluc relaciona la confiança en Déu amb la necessitat de desprendre’ns dels béns materials. Les riqueses són sempre una temptació que atrau el cor i l’esclavitza. Lluc proposa, amb valentia, que les riqueses de cada u han de servir per als altres i no per a u mateix. D’eixa manera el cor queda alliberat, «perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor».

Esta és una veritat que experimentem cada dia. Podem parlar molt sobre quines són les nostres prioritats, quines coses considerem realment importants en la nostra vida i quines diem que són secundàries. Però, a l’hora de la veritat, són les opcions concretes de cada dia les que mostren, en realitat, cap on va el nostre cor, a què li dediquem més hores, més esforços, més desitjos, més diners…

El «cos cenyit» era la forma de vestir per a treballar; el cinturó ajustava la túnica, sobre tot si era llarga, per a què el treballador poguera moure’s millor en el seu treball. Per això, l’expressió oposada, «afluixar el cinturó», significava «descansar». Els «llums encesos» ens porten a la nit, on cal encendre llum per a poder vore. La imatge, per tant, ens demana que estiguem disposats i a punt, fins i tot per la nit, quan normalment es descansa i no es treballa.

I tot perquè Jesús ens compara amb els criats que estan esperant el seu amo. L’espera ha d’estar carregada de goig i de sana «tensió». Vetlar no significa estressar-se, preocupar-se, viure amargat, sinó tot el contrari, experimentar el goig profund de la vinguda segura de Jesús a la nostra vida.

Esta vinguda té dos formes. Una serà al final de la vida, quan ens fondrem en un abraç amb l’amor del Pare. I l’altra succeïx a cada instant de la vida, perquè Jesús està venint constantment a la nostra existència si sabem reconéixer-lo. Cada dia que amaneix és un regal seu. Cada persona amb què ens creuem és motiu de la seua presència. Cada circumstància que ens demana atenció, cada necessitat dels nostres germans i germanes més desfavorits, és una petició que ens fa Jesús en persona.

Jesús és presentat en este passatge de l’evangeli com «l’amo» i nosaltres com «els criats», però quan l’amo arriba, comença a fer una cosa estranyíssima: se cenyix, ens fa seure i es posa a servir-nos! En forma d’imatge, Lluc està presentant una veritat profunda que el nostre món rebutja de pla: servir per amor és ser servit per Déu, servir els altres ens fa créixer i ens fa més humans, és a dir, més feliços, patir per les persones que estimem és el camí de l’autèntic benestar.

(Diumenge 19é durant l’any — Cicle C)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

El cor i les riqueses (Lluc 12,13-21)

[Evangeli del diumenge, 4 d’agost de 2013]
tesoro

Lluc 12,13-21:

En aquell temps, un de la gent digué a Jesús:
—Mestre, convenç el meu germà que es partisca amb mi l’herència.
Jesús li contestà:
—Bon home, ¿qui m’ha encomanat a mi que faça de jutge o de mediador entre vosaltres?
Llavors, digué a tots:
—Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè, ni que algú tinguera diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.
I els ho explicà amb una paràbola:
—Un home ric va traure de les seues terres unes collites tan abundants, que no tenia on guardar-les. Tot rumiant, es va dir: “Ja sé que faré: tiraré a terra els meus graners, en faré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meues i em diré a mi mateix: ‘Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.’”
»Però, Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit, et reclamen el deute de la teua vida i tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?”
»Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu.

L’evangelista Lluc és el més preocupat per les dificultats que plantegen les riqueses. Possiblement, la seua comunitat no era tan pobra com la de Mateu, Marc o Joan, i ell s’adona de la temptació constant que suposa tindre prou béns per a viure còmodament. Els diners oferixen sempre una seguretat; no només a aquells que són rics, també als qui disposen d’una vida sense greus necessitats; fins i tot molts pobres veuen els diners com la solució autèntica als seus problemes. En tots estos casos, el problema està en el cor humà, en allò que desitja per damunt de tot i en les seues prioritats, que es convertixen en opcions de vida.

Lluc no està dient que la situació ideal és la misèria, la fam, la nuesa, la falta de sostre on viure. Certament, els diners i els béns materials són necessaris per a viure amb dignitat. Però els béns provoquen, sempre, la temptació de la falsa seguretat, la de no necessitar res més, la de posar tot el cor en la busca de diners.

El protagonista de la paràbola és un ric; a molts els pot resultar un model distant i poc realista. Tots els qui no som rics observem esta paràbola com espectadors, i no ens impliquem en ella en primera persona, però la frase final ens ha de tocar el cor a tots: «Així passa amb el qui reunix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu».

La pregunta a què ens obliga la lectura de hui és: Quins són els meus tresors?, on pose jo la meua mirada, la meua confiança, el meu desig, el meu treball?, sóc jo qui use dels béns materials, o bé són ells els que m’esclavitzen?

I, després, podem preguntar-nos: Què significa per a mi «fer-me ric davant de Déu»? És cert que allò que importa són les actituds de fons, però sempre és necessari preguntar-nos per les concrecions; totes les opcions fonamentals es demostren en accions i vivències, en formes de viure molt concretes. D’altra forma, es queden en desitjos teòrics, però no són verdaderes opcions de fons. Per això cal que ens preguntem també: En què es nota en la meua vida que busque les «riqueses davant de Déu»? Quina diferència concreta hi ha amb reunir tresors per a mi?

(Diumenge 18é durant l’any — Cicle C)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Confieu en Déu! (Lluc 11,1-13)

[Evangeli del diumenge, 28 de juliol 2013]

pazfano

Lluc 11,1-13:

Un dia, Jesús pregava en un lloc. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà:
—Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan ensenyà als seus deixebles.
Jesús els digué:
—Quan pregueu, digueu:
»Pare siga santificat el vostre nom,
»vinga el vostre Regne,
»doneu-nos cada dia el pa de demà,
»i perdoneu-nos els pecats,
»que nosaltres mateixos també perdonem
»tots els nostres deutors,
»i no permeteu que caiguem en la temptació.
Després, els deia:
—Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li.” ¿Qui de vosaltres li respondria des de dins: “No em molestes; la porta ja està tancada i jo i els meus fills ja estem al llit; no em puc alçar a donar-te’ls?”
»Vos assegure que, si no vos alçàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència vos obligaria a alçar-vos per donar-li tots els pans que necessita.
»I jo vos dic: demaneu, i Déu vos donarà; busqueu i trobareu; toqueu, i vos obrirà; perquè tothom qui demana, rep, tothom qui busca, troba; a tothom qui toca, li obrin. Afigureu-vos que un fill demana un peix al seu pare. ¿Qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, que li demana un ou. ¿Qui de vosaltres li donaria un alacrà? Penseu, per tant, que si vosaltres que sou roïns, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li’l demanen.»

L’evangeli de hui ajunta tres moments diversos: l’oració del Pare Nostre, la paràbola de l’amic inoportú i un breu discurs sobre la bondat de Déu. Els tres giren al voltant de la confiança en el Pare i insistixen cada un d’una forma, en presentar Déu com el principi de serenitat i fermesa de la vida del creient.

Quan Jesús diu «demaneu i Déu vos obrirà, busqueu i trobareu, toqueu i Déu vos obrirà», no està fent una explicació de llibre, no està repetint alguna cosa que ha llegit, està obrint el seu cor i la seua ànima i mostrant-nos-la: Així és ell, confia totalment en el Pare, el coneix i sap que no li fallarà.

Els exemples que posa son sorprenents i un tant grollers: «si vosaltres, que sou roïns, sabeu donar coses bones als vostres fills…». Jesús ens diu «roïns» i es queda tan ample, però ho fa per subratllar la bondat immensa de Déu, i també per a recordar que, això que ell diu, nosaltres ja ho sabíem. Les imatges del peix i la serp, de l’ou i l’alacrà són com tatxes que es claven en el cervell: Ens resulta horrorós imaginar-nos a nosaltres donant als nostres fills animals venenosos. Doncs, igualment, Déu ens mira amb els seus ulls plens de tendresa i ens estima amb la immensitat del seu amor: Ens donarà allò que necessitem!

Si reflexionem un poc amb sinceritat, descobrirem que, açò que diu Jesús hui, ja ho sabíem des de fa temps… però no ens ho acabem de creure, no ho posem al centre de la nostra vida. Sí, sabem que Déu ens estima, però la nostra vida està entrecreuada de preocupacions, d’estrés, de tristeses i decepcions, perquè no ens acabem de fiar del tot del seu amor.

Jesús, per això, ens ho diu ben clar: pregueu Déu, el vostre Pare, confieu en ell, fixeu-vos en la bondat que hi ha en el món (la dels pares i mares envers els seus fills, la d’aquell que acaba ajudant el seu amic, encara que només siga per pesat…). La bondat del món, que és real, és només una espurneta que reflexa la meravella de la bondat del Pare Déu. Confieu en ell!

XAT BÍBLIC: Vols comentar este evangeli amb Xavier Matoses en directe a través del xat? Ens veiem el diumenge 28 de juliol de 2013, de 20:00 a 20:45 (hora espanyola UTC/GMT+2) en el nostre canal de xat #bibliavida (fes clic ACÍ).

(Diumenge 17é durant l’any — Cicle C)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

L’única cosa necessària (Lluc 10,38-42)

[Evangeli del diumenge, 21 de juliol 2013]

martamaria

Lluc 10,38-42:

En aquell temps, Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta. Una germana d’ella, que es deia Maria, asseguda als peus del Senyor, escoltava la seua paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo. Marta vingué i digué:
—Senyor, ¿no t’importa que la meua germana m’haja deixat sola per a servir? Digues-li que m’ajude.
El Senyor li respongué:
—Marta, Marta, estàs preocupada i ansiosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà presa.

Marta i Maria, que, segons l’evangeli de Joan, són les dos germanes de Llàtzer de Betània, acullen Jesús a sa casa. Marta opta per servir Jesús fent moltes faenes, i Maria s’asseu als peus del Mestre per escoltar-lo i aprendre d’ell. Quan Marta es queixa, Jesús respon, misteriós, que només una cosa és necessària.

El fragment suscita encara sorpresa i confusió. ¿Està defenent Jesús la «vida espiritual» contraposada a la «vida activa», l’oració a l’acció? Si és així, ¿què hagueren menjat si Marta no els feia el dinar? A més, ¿no ens acaba de relatar Lluc la paràbola del bon samarità, on se subratllava sense dubte la necessitar d’estimar el germà, d’ocupar-se d’ell, de gastar-se fins i tot el vi, l’oli, els diners i el temps per qui necessite de nosaltres? ¿Es contradictori el que Lluc ens diu?

Per resoldre el dilema pense que hem d’agafar l’evangeli de Lluc amb un poc més de perspectiva. Molts cristians estan acostumats a sentir la Bíblia només en la celebració del diumenge, on es lligen uns fragments separats del context. Però els evangelistes van fer una faena de composició molt ben pensada, posant uns passatges al costat d’uns altres per a il·luminar-los mútuament. A voltes posen textos pareguts al principi i al final d’una sèrie de fragments, per afegir un matís al conjunt.

En el cas de la paràbola del bon samarità i de l’escena de Marta i Maria, trobem dos textos que es complementen. La paràbola parla de l’ajuda i l’atenció a l’altre, subratllant molt les faenes amb les quals el samarità es desviu pel viatjant ferit. No es menciona ni l’oració, ni la reflexió, ni l’escolta de la Paraula de Déu. L’escena de Marta i Maria és complementària; en ella s’insistix en escoltar Jesús, i s’avisa del perill de l’activisme, que produïx ansia i preocupació per moltes coses. No hi ha una oposició entre dos tipus de vides, una d’oració i l’altra d’activitat, sinó una vida d’activitat arrelada en la comunió amb Jesús, que fa fructificar eixa activitat i evita que l’ansia ens faça perdre el sentit del que fem.

Curiosament, la pregunta del mestre de la Llei al principi del primer fragment («què he de fer per a posseir la vida eterna?»), no rep resposta per part de Jesús, que sols pregunta «què diu la Llei?» i deixa que el mestre de la Llei es responga a ell mateix. Però la frase de Jesús al final del segon fragment («només una cosa és necessària»), encaixa molt bé com a resposta a la primera pregunta.

Més encara; mirant els fragments que hi ha abans i després dels dos en qüestió trobem, què coses!, dos oracions de Jesús. La primera agraïx al Pare que ha volgut revelar el seu misteri als senzills, la segona és la pregària del Pare Nostre; les dos subratllen l’amor paternal de Déu.

Què concloure de tot açò? Bé, abans que res, que cap fragment de la Bíblia es pot llegir sol, que cap frase s’ha d’entendre com una instrucció aplicable immediatament. Més bé, jo crec que l’escena de Marta i Maria és una provocació que complementa i compensa la paràbola del bon samarità (contra els qui insistixen en l’activisme) i que la paràbola és una altra provocació contra els qui valoren només els elements íntims i individuals de la religió. Els dos textos estan envoltats de pregària perquè Lluc vol subratllar que tot el que fem, acció i contemplació, és fruit de l’amor misericordiós de Déu, Pare i Mare, que se’ns regala primer.

(Diumenge 16é durant l’any — Cicle C)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

El (massa) bon samarità (Lluc 10,25-37)

[Evangeli del diumenge, 14 de juliol 2013]

buensamaritano3

Lluc 10,25-37:

En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús, s’alçà i li va fer aquesta pregunta:
—Mestre, ¿què he de fer per tindre l’herència de la vida eterna?
Jesús li digué:
—Què hi ha escrit a la Llei? Com ho interpretes?
Ell contestà:
—Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.
Jesús li diu:
—Has respost bé: fes-ho així i viuràs.
Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:
—I per a mi, ¿qui són aquests altres?
Jesús prosseguí:
—Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.
»Casualment, baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda.
»Però, un samarità que viatjava per aquella contornada, quan arribà i el veié, se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seua pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà.
»L’endemà, quan se n’anava, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li:
»—Ocupa’t d’ell i, quan jo torne, et pagaré les despeses que hages fet de més.
»Quin d’aquests tres et pareix que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
—El qui es va compadir d’ell.
Jesús li digué:
—Vés, i tu fes igual.

La coneguda paràbola del bon samarità comença amb un intent de provocació per part d’un mestre de la Llei: «Mestre, què he de fer per a posseir la vida eterna?» Aquell expert en les Escriptures vol «posseir, heretar» la vida eterna, i pensa que, per a aconseguir-ho, ha de «fer» alguna cosa; ho entén com una espècie de treball, de requisit, de faena a fer per a obtindre un premi.

Jesús no es preocupa, reconeix que es tracta d’un intent de trampa i fa una altra pregunta: «Què hi ha escrit en la Llei? Com ho interpretes?» És una forma d’afirmar: «Ja tens la resposta en la Llei que tantes voltes has estudiat». I, efectivament, el mestre de la Llei respon bé, amb el doble manament de l’amor a Déu i l’amor als altres, al «proïsme». L’amor és la resposta per tindre vida, això ja se sabia des de més d’un mil·lenni abans… Llavors, a què ve la pregunta?

El mestre de la Llei insistix: «A qui he d’estimar? Perquè, no puc estimar a tots, això ho tinc clar…» Jesús el mira i comença una paràbola. Tots els ulls estan fixes en ell, totes les oïdes atentes: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó…»

El relat comença amb la descripció crua d’una societat perillosa. L’home és atacat i quasi assassinat, queda indefens, sol, pobre, malferit, a la vora del camí. Per allí passen dos personatges dels més religiosos i respectats d’aquella època, un sacerdot i un levita. Són, també, experts en la Llei i coneixen el manament de l’amor, però fan una interpretació pròpia: Si toquen un mort, quedaran en estat d’impuresa ritual, i no podran fer les seues faenes en el temple de Jerusalem. És més important, pensen, servir Déu seguint les normes de puresa, que socórrer un home que no coneixen, que potser estiga ja mort, que no és el seu «proïsme».

Què fan doncs?, passar de llarg per una altra banda. El qui ha vist realment la senda que va de Jerusalem a Jericó, travessant valls empinades enmig d’un desert de pedres, comprén dos coses: que és un lloc on els bandits poden emboscar-se molt fàcilment i que, per a passar per una altra banda, cal canviar a la vall del costat, fent un desviament i un esforç considerable.

Jesús, fins ara, és «políticament incorrecte», posant com exemple de persones despreocupades pels altres als sacerdots i als levites. Els considerats més religiosos són posats com models a rebutjar. Però ara Jesús passarà la línia i dirà una barbaritat que havia de sonar molt malament a les oïdes jueves: El bo de la pel·lícula és un samarità, d’un poble rebutjat pels jueus, considerats estrangers.

La paràbola es deté en descriure els sentiments i accions del samarità. Veu l’home ferit, se’n compadix i l’ompli d’atencions: cura les ferides, les embena, el porta a l’hostal, el cuida, paga per avançat i promet continuar pagant tot el que calga. Este samarità és exemple de bondat sense límit, és exemple de la bondat de Déu mateix.

Les paràboles solen tindre elements de vida quotidiana i altres aspectes sorprenents, exagerats, hiperbòlics, que pretenen sorprendre. Ací trobem la crida d’atenció en les accions bones del samarità. Són una crida a la revisió de la pròpia vida, de les pròpies actituds, de les pròpies accions.

Jesús està presentant un model de vida que supera qualsevol expectativa. El mestre de la Llei li preguntava què «fer» per a heretar la vida; segurament buscava un «llibre d’instruccions», un llistat de normes a complir, que ja tenien en el judaisme de l’època (més de 600!). Jesús li presenta un exemple inabastable, descriu la perfecció de la bondat de Déu en l’amor a un desconegut. La pregunta per a nosaltres és punyent: Com és el teu amor? Com imagines la societat que Déu vol? Què estàs disposat a aportar per a construir-la?

(Diumenge 15é durant l’any — Cicle C)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Comments are closed.

Anunci i respecte (Lluc 10,1-12.17-20)

[Evangeli del diumenge, 7 de juliol 2013]

amaatusenemigos

Lluc 10,1-12.17-20:

En aquell temps, el Senyor en designà encara setanta-dos, i els envià que s’avançaren, de dos en dos, cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar. Els deia:
—Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que envie més hòmens a segar-los. Aneu. Vos envie com anyells enmig de llops.
»No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu a una casa digueu primer: Pau a aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà sobre ell; si no, retornarà sobre vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, i compartiu allò que tinguen per a menjar i beure: els treballadors bé es mereixen el seu jornal. No aneu de casa en casa.
»Si en un poble us reben bé, mengeu el que us posen a taula, cureu els malalts que hi haja i dieu a la gent d’aquell lloc: “El Regne de Déu és a prop de vosaltres.”
»Però, si en un poble no us volen rebre, eixiu als carrers i digueu: “Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus vos la deixem. Però sapieu açò: El Regne de Déu és a prop.” Vos assegure que quan vinga el gran dia, la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.
Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:
—Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.
Jesús els digué:
—Sí. Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Vos he donat poder de xafar les serps i els escorpins i totes les forces de l’enemic: res no us podrà fer mal. Però, no us alegreu que els enemics se sotmeten a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguen escrits en el cel.

La setmana passada sentíem que Jesús començava amb decisió el seu camí cap a Jerusalem, on acabarà donant tota la seua vida per amor a nosaltres. Hui el missatge de la lectura es volta cap als seguidors, cap a nosaltres, i ens planteja una exigència fonamental del seguiment: som enviats per Jesús per a anunciar la seua arribada.

Les instruccions que dóna Jesús comencen posant les coses en el seu orde: la primera cosa és pregar Déu. La metàfora dels segadors, els sembrats i l’amo és molt clara. Déu és «l’amo» de la humanitat, a la qual som enviats els cristians. I Jesús és molt conscient que mai ens acabarem la faena. Hi ha molt a fer, i si Déu no ens ajuda, els nostres esforços no arribaran enlloc.

Les condicions de l’enviament són exigents. Som com corders enmig de llops, sense diners, sense poder, sense prestigi. Som senzillament, enviats amb un missatge, que sant Pau compararà a un tresor en gerres de fang. Quan arribem a una casa, no hem de posar-nos a jutjar, a fer valoracions, a etiquetar les persones ni classificar-les en bones i roïnes, no hem de donar ordes ni manaments; la primera missió és la de donar la pau, una pau que sempre vindrà de Déu. És possible que no siguem acceptats, aleshores seguirem amb el nostre missatge: El Regne de Déu està a les portes. No ens toca a nosaltres executar el castic de Déu, només anunciar. Déu sabrà jutjar amb amor.

Personalment, les lectures que parlen de la missió em fan pensar molt sobre la nostra condició de cristians cridats a anunciar l’evangeli en un món que no vol sentir-ne parlar. És cert que en ocasions l’Església ha parlat amb un to de prepotència, com si posseirem la veritat; però també és cert que sempre hi ha hagut bons cristians dedicats a proposar la Pau de Déu amb humilitat i senzillesa. A nosaltres ens toca ara inventar formes noves de difusió de l’evangeli. No ens podem quedar callats, i tampoc podem creure que tenim totes les respostes.

Hui hi ha molta gent que pensa que la religiositat es viu en la intimitat, en l’espai privat, i que no deuria sentir-se públicament. És curiós constatar que esta gent expressa estes seues idees públicament, i fan molt bé; són idees molt respectables, però també els qui creiem que la pròpia fe es pot anunciar públicament mereixem el respecte. Alçar la veu en discussions no porta a entendre’ns, a construir junts la societat. Hem de buscar espais de diàleg i reflexió conjunta on cada u puguem dir la nostra opinió sense imposar-la i sense perdre la identitat.

(Diumenge durant l’any 14 – Cicle C)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

En juliol, tornen els comentaris setmanals

Després d’uns mesos d’inactivitat, deguda a diverses faenes urgents, la pàgina biblia-vida.com reprén en juliol el seu ritme de comentaris setmanals a l’evangeli de cada diumenge.
El còmic “Bona Notícia!”, en canvi, s’aturarà per ara, amb la intenció de poder rellançar-lo, potser per als temps forts del curs que ve.
Gràcies per la vostra comprensió. Seguisc esperant els vostres comentaris i participació en la pàgina. Sou vosaltres qui feu gran biblia-vida.com.

Xavier Matoses

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Seguir Jesús (Joan 10,27-30)

[Evangeli del diumenge, 21 d’abril 2013]

Joan 10,27-30:

En aquell temps, digué Jesús:
—Les meues ovelles reconeixen la meua veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els done la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. Allò que el Pare m’ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrancar de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.

L’Evangeli de Joan està construït com un doble juí: les autoritats jueues volen condemnar Jesús, però al final és Jesús el qui condemna el mal del món. En el breu text de hui trobem un acarament, una resposta de Jesús a les acusacions.

Jesús està en el temple de Jerusalem, en la festa de la Dedicació, una de les festes religioses jueues, en què s’exalçava la importància del propi temple per a la religió jueua. Els jueus el rodegen i li exigixen que es manifeste: «Si tu eres el Crist, dis-no-ho obertament.»

En realitat, Jesús no ha fet altra cosa que «manifestar-se»; ja en el capítol 2 d’este evangeli, es diu que, en les bodes de Canà, Jesús «va manifestar la seua glòria». El problema és que els signes que Jesús fa només es poden entendre i acceptar des de la fe, i els jueus que l’acusen no creuen en ell.

Per això, Jesús els respon amb una acusació de falta de fe: «Ja vos ho he dit, però no em creieu». Els que són de Jesús, les seues «ovelles», escolten la seua veu i el seguixen. Estes dos senzilles paraules: escoltar i seguir, resumixen en profunditat la vida del cristià.

Els cristians tenim necessitat d’escoltar la seua veu, d’alimentar-nos de la Paraula de Déu, que no és una paraula informativa, com podria ser-ho la d’un diari, o la d’este mateix comentari, la Paraula de Déu és creativa i creadora, il·lumina la nostra forma de vore el món per a què el vegem com el veu Déu, dóna llum a la nostra visió i la fa més nítida i neta. Déu està actuant sempre en el món, però ho fa com Jesús ho feia, amb signes que només eren accessibles als que acceptaven el seu missatge. No hi ha res en la història que «se li escape» a Déu, encara que hi haja tantes realitats incomprensibles, tants esdeveniments desagradables. Açò no significa que Déu vullga el patiment, tot el contrari, però ell té la força suficient (la força de l’amor), per a transformar-nos i fer-nos millors inclús a través del dolor, per incomprensible que parega.

A pesar del poder de Déu per a transformar-nos, ens deixa la llibertat d’acceptar la seua gràcia o rebutjar-la. Per això, els cristians hem de vigilar constantment la nostra «comoditat», la facilitat que tenim per «aburgesar-nos», per a quedar-nos instal·lats en «el de sempre», i no eixir de la nostra terra, com Abraham.

La lectura, meditació i oració de la Paraula de Déu és un mitjà necessari per als cristians, i molt més hui en dia, en què rebem constantment missatges, idees i propostes de vida i de sentit que no s’ajusten a l’evangeli de Jesús.

Però amb llegir, meditar i pregar no hi ha prou. Per això Jesús afegix que hem de seguir-lo. Ell va deixar molt clares les seues opcions quan va entregar fins la seua pròpia vida per amor a tots els hòmens i dones del món, fins i tot per aquells que no coneixia, i per aquells que demanaven la seua mort i l’executaven. Ell va entregar el seu temps, el seus diners, la seua dedicació, a tots aquells que li ho demanaven. Es va dedicar a ensenyar, a curar, a acollir, a compartir. I ens demana ara que seguim les seues petjades, que l’acompanyem en este camí apassionant de transformar la nostra vida en un do per a tots.

No estem sols en el nostre caminar, Jesús promet la seua ajuda, la seua presència, la seua gràcia. Ningú podrà arrabassar-nos de la seua mà, del seu costat, de la seua companyia. El camí del cristià és alegre i ple de vida. A pesar de les dificultats i de la creu, que possiblement hem subratllat massa durant segles, el cristià i la cristiana són persones que abracen la vida apassionadament, que l’espremen en profunditat, com Jesús mateix va fer, i que compartixen a doll l’alegria i l’amor que Déu mateix els dóna.

(Diumenge de Pasqua 4 – Cicle C)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Bona Notícia! Còmic per a conéixer la Bíblia (núm. 5)

Bona Notícia! Còmic setmanal inspirat en les lectures bíbliques dels diumenges.

Hi ha dificultats en l’amistat entre Jesús i Pere… com també entre Empar i Ester. ¿Sabran superar-les?

Gaudiu de la Bona Notícia!

Descarrega Bona Notícia! núm. 5 en format PDF.

Bona Notícia! núm. 5 en imatges:

Tots els números de Bona Notícia! ACÍ.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Evangeli de la Vetla Pasqual – Cicle C (Lluc 24,1-12)

Lluc 24,1-12:

El diumenge, molt de matí, les dones anaren al sepulcre amb les espècies aromàtiques que havien preparat. Trobaren que la pedra havia estat apartada de l’entrada del sepulcre. Hi entraren, però no trobaren el cos de Jesús, el Senyor. Mentre es preguntaven què havia passat, se’ls presentaren dos hòmens amb vestits resplendents. Esglaiades, s’inclinaren amb la cara fins a terra, i ells els digueren:
—¿Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és, ací: ha ressuscitat. Recordeu com vos parlava, quan encara era a Galilea, i us deia que el Fill de l’home havia de ser entregat a uns hòmens pecadors, que havia de ser crucificat i, que al tercer dia, havia de ressuscitar.
Llavors, es recordaren del que Jesús havia predit. Se’n tornaren del sepulcre i anunciaren tot això als onze i a tots els altres. Aquestes dones eren Maria Magdalena, Joana, i Maria, mare de Jaume. També les altres que eren amb elles, els ho deien. Però, als apòstols, aquesta història els semblà una quimera, i no se les cregueren.
Pere se n’anà corrents al sepulcre, s’ajupí per mirar a dins i veié que no hi havia res més que el llençol d’amortallar, tot aplanat, i se’n tornà a casa preguntant-se amb estranyesa què podia haver passat.

> Totes les lectures de la Vetla Pasqual
> Comentari a les lectures de la Vetla Pasqual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Lectura de l’Apòstol, de la Vetla Pasqual (Romans 6, 3-11)

Romans 6, 3-11:

Germans:
Tots els qui hem estat batejats en Jesucrist,
hem estat submergits en la seua mort.
Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort,
perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare,
va ser ressuscitat d’entre els morts,
també nosaltres emprenguem una nova vida.
I si nosaltres hem estat plantats vora d’ell
per aquesta mort semblant a la seua,
també hem de ser-ho per la resurrecció.
Queda ben clar:
l’home que érem abans ha estat crucificat amb ell,
perquè el cos. pecador perda el seu domini,
i d’ara endavant no siguem esclaus del pecat:
els qui són morts queden desvinculats del pecat.

I si hem mort amb Crist,
creiem que també viurem amb ell.
I sabem que Crist, una volta ressuscitat d’entre els morts,
ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre ell.
Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre,
però ara que viu, viu per a Déu.
igualment vosaltres,
penseu que sou morts pel que fa al pecat,
però viviu per a Déu en Jesucrist.

> Totes les lectures de la Vetla Pasqual
> Comentari a les lectures de la Vetla Pasqual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Setena lectura de la Vetla Pasqual (Ezequiel 36,16-17a.18-28)

Ezequiel 36,16-17a.18-28:

El Senyor em va fer sentir la seua paraula i em digué:
«Fill d’home,
quan la casa d’Israel habitava el seu territori,
el profanà amb el seu comportament
i amb tot allò que feia.
Llavors vaig abocar sobre ells el meu rigor
per la sang que havien vessat sobre aquella terra
que ells havien profanat amb els seus ídols.
Els vaig dispersar entre els pobles estrangers,
els vaig escampar per diversos països
en pena del seu comportament i de tot allò que feien.
Entre els pobles estrangers on anaren
profanaren el meu nom,
fent que diguessen d’ells:
«Aquest era el poble del Senyor,
i s’ha vist obligat a abandonar el seu país.»
Llavors m’ha dolgut de veure el meu sant nom
profanat per la casa d’Israel
entre els pobles estrangers on anaren.
Per això digues a la casa d’Israel:
Açò diu el Senyor el teu Déu:
“No obraré perquè vosaltres ho hageu merescut,
casa d’Israel
sinó per consideració al meu sant nom,
que vosaltres heu profanat
entre els pobles estrangers on anàreu.
Jo santificaré el meu nom,
que ha quedat profanat entre els pobles estrangers
després que vosaltres l’heu profanat entre ells.
I quan jo manifestaré en vosaltres la meua santedat,
als ulls dels pobles estrangers,
sabran que jo sóc el Senyor Déu.
Vos prendré d’entre els pobles estrangers
vos arreplegaré de tots els països
i vos faré venir a la vostra terra.
Abocaré sobre vosaltres aigua pura
perquè sigueu purs de tota màcula
i de tots els vostres ídols.
Vos donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vosaltres;
trauré de vosaltres aquest cor de pedra
i vos en donaré un de carn.
Posaré dins vosaltres el meu esperit
i faré que seguiu els meus decrets.
que compliu i observeu les meues decisions.
Habitareu el país que vaig donar als vostres pares.
Vosaltres sereu el meu poble, i jo seré el vostre Déu”.»

> Totes les lectures de la Vetla Pasqual
> Comentari a les lectures de la Vetla Pasqual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Sisena lectura de la Vetla Pasqual (Baruc 3,9-15.32–4,4)

Baruc 3,9-15.32–4,4:

Escolta, Israel, els preceptes de vida,
estigues atent i aprendràs la prudència.

¿Com és, Israel, que et trobes en país enemic
i t’has fet vell en una terra que no és teua,
que tothom evita el teu contacte,
com evitaria el contacte d’un difunt,
i et tracta igual que si fosses al país dels morts?

És que has abandonat la font de la Saviesa.
Si haguesses seguit el camins de Déu,
hauries viscut en pau per sempre.

Aprèn on es troba la prudència, on és el vigor, on és la intel·ligència,
i coneixeràs al mateix temps on es troba la vida llarga i bona,
on és la llum dels ulls i la pau.

Però, ¿qui ha descobert el lloc de la prudència?
¿Qui ha penetrat a les cambres on guarda els tresors?
Només la coneix el qui ho sap tot.
És ell qui l’ha trobada amb el seu enteniment.

Ell ha preparat la terra per sempre i l’ha poblada d’animals;
quan envia la llum, ella se’n va; quan la crida, ella l’obeeix tremolant; les estreles brillaven al lloc on es ponen, celebrant la seua festa: ell les crida i li respongueren: ((Ací ens teniu, i amb alegria brillaren per al seu creador.

Ell és el nostre Déu, ningú no se li pot comparar.
I és ell qui ha descobert tots els camins de la Saviesa
i l’ha donada a Jacob, el seu servent,
a Israel, el seu estimat.
Després d’això s’aparegué ací a la terra,
on convisqué amb els hòmens.
És això el llibre dels manaments de Déu,
la llei que perdura per sempre més.
Tots els qui la guarden s’encaminen a la vida, però els qui l’abandonen moriran.
Retorna, poble de Jacob, i apodera-te’n,
avança pel camí que condueix a la claror de la seua llum. No dónes a un altre poble la teua glòria, no cedisques el teu privilegi a una gent forastera.
Que ho som de feliços nosaltres, poble d’Israel! Nosaltres coneixem com hem d’agradar a Déu.

> Totes les lectures de la Vetla Pasqual
> Comentari a les lectures de la Vetla Pasqual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Cinquena lectura de la Vetla Pasqual (Isaïes 55,1-11)

Isaïes 55,1-11:

Açò diu el Senyor:
«Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua,
veniu els qui no teniu diners,
compreu i mengeu,
compreu llet i vi sense diners, sense pagar res.
¿Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta,
i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan?

Escolteu bé, i tastareu cosa bona,
i vos delectareu assaborint allò que és bo i millor.
Estigueu atents, veniu a mi,
i vos saciareu de vida.
Pactaré amb vosaltres una aliança eterna,
els favors irrevocables promesos a David.
Vaig fer-lo testimoni davant els pobles,
sobirà i legislador de nacions.
Cridaràs una nació que tu no coneixies,
i aquesta nació, sense conèixer-te, vindrà corrents,
buscant el Senyor el, teu Déu,
el Sant d’Israel, que t’ha honorat.

Busqueu el Senyor, ara que es deixa trobar,
invoqueu-lo ara que és prop.
Que els injusts abandonen els seus camins,
i els hòmens malèfics, els seus propòsits;
que es convertisquen al Senyor i s’apiadarà d’ells,
que tornen al nostre Déu, tan generós a perdonar.

Perquè els meus pensaments no són els vostres,
i els vostres camins no són els meus,
diu l’oracle del Senyor.
Els meus camins i els meus pensaments
estan per damunt dels vostres
tant com la distància del cel a la terra,

Així com la pluja i la neu cauen del cel
i no hi tornen, sinó que amaren la terra,
la fecunden i la fan germinar,
fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar,
així serà la paraula que ix dels meus llavis:
no tornarà infecunda, sense haver fet allò que jo volia
i haver complit la missió que jo li havia confiat.»

> Totes les lectures de la Vetla Pasqual
> Comentari a les lectures de la Vetla Pasqual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Quarta lectura de la Vetla Pasqual (Isaïes 54,5-14)

Isaïes 54,5-14:

El teu creador s’ha fet el teu marit,
el seu nom és El-Senyor-de-l’univers;
t’ha rehabilitat el Sant d’Israel,
anomenat Déu-de-tota-la-terra.

El Senyor t’ha cridat com qui crida
l’esposa abandonada que s’enyora.
¿Pot ser repudiada la muller de la joventut?,
diu el teu Déu.

Jo t’havia abandonat per poc de temps.
però ara et recobre amb un afecte immens.
En una flamerada d’indignació
t’havia amagat un moment la meua mirada,
però ara t’estime amb un amor etern,
diu el Senyor, el qui t’ha reclamat.

Faré com vaig fer en els dies de Noè:
Llavors vaig jurar que l’aiguat de Noè
no inundaria mai més la terra;
ara jure que no m’irritaré ni t’amenaçaré mai més.
Ni que desapareguen les muntanyes, i se somoguen els tossals,
no desapareixerà l’amor que jo et tinc
ni se somourà el meu pacte de pau,
diu el Senyor, el qui t’estima.

Oh pobra, batuda per les tempestes, desolada.
Faré reposar les teues pedres sobre una roca d’antimoni,
i et donaré uns fonaments de safir;
faré de robins els teus merlets,
les teues portes de carboncle
i tot el teu recinte de pedres precioses.
Tots els qui et reconstruiran treballaran instruïts pel Senyor
i serà gran el benestar dels teus fills.
Quedaràs sòlidament restaurada, voltada d’estimació,
lluny de tota amenaça: no hauràs de témer per res;
lluny de tot terror: no s’acostarà vora tu.

> Totes les lectures de la Vetla Pasqual
> Comentari a les lectures de la Vetla Pasqual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Tercera lectura de la Vetla Pasqual (Èxode 14,15–15,1)

Èxode 14,15–15,1:

En aquells dies,
el Senyor digué a Moisès:
—«¿ Per què aquests crits d’auxili?
Ordena als israelites que es posen en marxa,
i tu alça la vara,
estén la mà cap al mar i es partirà en dos
perquè els israelites caminen per terra eixuta,
enmig del mar.
Jo faré que els egipcis s’obstinen a penetrar-hi
darrere d’ells.
I mostraré el meu poder sobre el Faraó
i sobre tot el seu exèrcit,
sobre els seus carros de guerra i els seus soldats.
I Egipte sabrà que jo sóc el Senyor,
quan la meua glòria s’haurà manifestat
en el Faraó, en els seus carros i en els seus soldats.»

L’àngel de Déu que caminava davant la formació d’Israel
es posà a caminar al seu darrere,
i també la columna que tenien al davant
es posà al darrere
i se situà entre la formació dels egipcis i la d’Israel.
Hi havia el núvol i la fosca,
però el núvol il·luminà la nit.
En tota la nit
les dues formacions no s’acostaren l’una a l’altra.
Moisès estengué la mà cap al mar,
i el Senyor, amb un vent fortíssim de llevant,
que durà tota la nit,
va fer retirar la mar i la convertí en terra eixuta.
Les aigües es partiren
i els israelites entraren caminant per terra eixuta
enmig del mar,
amb l’aigua com una muralla a dreta i esquerra.
Els egipcis intentaren perseguir-los,
i tota la cavalleria del Faraó,
amb els carros i els guerrers,
entraren darrere d’ells en el llit de la mar.
A la matinada,
el Senyor, des de la columna de foc i de núvol,
posà la mirada sobre la formació dels egipcis
i hi sembrà la confusió:
encallà les rodes dels carros
i feia que les tropes avançaren a pas feixuc.
Els egipcis digueren:
—«Fugim del combat!
El Senyor lluita a favor d’Israel contra els egipcis.»
Llavors el Senyor digué a Moisès:
—«Estén la mà cap al mar:
que se’n tornen les aigües i cobrisquen els egipcis,
els seus carros i els guerrers.»
Moisès estengué la mà cap al mar
i de bon mati, quan el mar se’n tornava al seu lloc de sempre,
es trobà amb els egipcis que fugien,
i el Senyor precipità els egipcis al mig del mar.
Les aigües que se’n tomaven
cobriren els carros amb els seus guerrers.
De totes les tropes del Faraó que havien penetrat
darrere els israelites en el llit de la mar,
no en quedà ni un sol home.
Però els israelites havien caminat per terra eixuta
enmig del mar,
amb l’aigua com una muralla a dreta i esquerra.

Aquell dia el Senyor salvà Israel de les mans dels egipcis
i els israelites veieren els egipcis morts a la platja.
Quan els israelites veieren la gran gesta
que el Senyor havia obrat contra Egipte,
tot el poble sentí un gran respecte pel Senyor
i cregueren en ell i en el seu servent Moisès.

Llavors Moisès i els israelites
entonaren aquest càntic en honor del Senyor.

> Totes les lectures de la Vetla Pasqual
> Comentari a les lectures de la Vetla Pasqual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Segona lectura de la Vetla Pasqual (Gènesi 22,1-18)

Gènesi 22,1-18:

En aquells dies,
Déu, per posar a prova Abraham, el cridà:
—«Abraham, Abraham.»
Ell respongué:
—«Ací em teniu.»
Déu li digué:
—«Pren Isaac, el teu fill únic, que tant estimes,
ves-te’n al país de Morià
i allà, dalt de la muntanya que jo t’indicaré,
sacrifica’l en holocaust.»
Abraham s’alçà de bon matí,
aparellà l’ase, prengué dos criats i el seu fill Isaac,
estellà la llenya per al foc de l’holocaust
i es posà en camí cap a l’indret que Déu li havia dit.
Al tercer dia Abraham alçà els ulls i va veure de lluny l’indret.
Llavors digué als criats:
—«Quedeu-vos ací amb l’ase;
jo i el xic ens arribàrem allà,
i tornarem quan haurem adorat.»
Abraham carregà la llenya de l’holocaust
a les espatles del seu fill Isaac,
i ell portava el foc i el ganivet.
I començaren tots dos a caminar.
Isaac digué al seu pare:
—«Escolta, pare.»
Abraham respongué:
—«Què vols, fill meu?»
Li diu Isaac:
—«Tenim el foc i la llenya per a l’holocaust,
però, l’anyell on és?»
Abraham li respon:
—«Déu mateix ens proveirà d’anyell per a l’holocaust, fill meu.»
I continuaren caminant tots dos.]
Arribats al lloc que Déu havia indicat a Abraham,
hi alçà l’altar,
apilà la llenya,
lligà el seu fill, Isaac,
i el posà a l’altar, sobre la llenya.
Llavors Abraham agafà el ganivet per degollar el seu fill.
Però l’àngel del Senyor el cridà des del cel:
—«Abraham, Abraham.»
Ell li respongué:
—«Ací em teniu.»
L’àngel li digué:
—«Deixa estar el xic, no li faces res.
Ja veig que reverencies Déu,
tu que no m’has refusat el teu fill únic.»
Llavors Abraham alçà els ulls i veié un moltó
agafat per les banyes a una bardissa.
Hi anà, el prengué
i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill.
A aquell lloc,
Abraham li donà el nom de «El-Senyor-proveeix.»
Per això. encara avui. la gent diu:
«A la muntanya el Senyor es proveeix.»

L’àngel del Senyor tornà a cridar Abraham des del cel i li digué:
–«Escolta l’oracle del Senyor:
“Ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic,
jure per mi mateix que t’ompliré de benediccions
i faré que la teua descendència siga tan nombrosa
com les estreles del cel
i com els grans d’arena de les platges de la mar,
els teus descendents
heretaran les ciutats dels seus enemics,
i tots els nadius del país, per beneir-se,
es valdran de la teua descendència,
perquè has obeït el que jo t’havia manat”.»

> Totes les lectures de la Vetla Pasqual
> Comentari a les lectures de la Vetla Pasqual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Primera lectura de la Vetla Pasqual (Gènesi 1,1–2,2)

Gènesi 1,1–2,2:

Al principi Déu creà el cel i la terra.
La terra era un món buit i sense cap ordre,
tota la superfície de l’oceà era coberta de foscor
i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües.

Déu digué:
—«Que existisca la llum.»
I la llum existí.
Déu va veure que la llum era bona de veritat.
Déu la separà de la foscor
i donà a la llum el nom de «dia», i a la foscor, el de «nit».
Hi hagué un vespre i un matí,
i fou el primer dia.

Déu digué:
—«Que hi haja un firmament entremig de les aigües
per separar unes aigües de les altres.»
I va ser així.
Déu va fer el firmament
i separà les aigües que hi ha davall, de les de damunt el firmament.
Déu va veure que el firmament era bo, i li donà el nom de «cel».
Hi hagué un vespre i un matí
i fou el segon dia.

Déu digué:
—«Que les aigües de davall del cel es reunisquen totes en un indret
i apareguen els continents.»
I va ser així.
I Déu donà als continents el nom de «terra»,
i a les aigües reunides, el de «mar».
Déu ho va veure, i era bo.

Déu digué:
—«Que la terra produïsca la vegetació:
herbes que facen llavor
i arbres fruiters de tota mena que donen fruit amb la seua llavor
per tota la terra.»
I va ser així.
La terra produí la vegetació,
les herbes de tota mena que fan la seua llavor
i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seua llavor.
Déu ho va veure, i era bo.
Hi hagué un vespre i un matí,
i fou el tercer dia.

Déu digué:
—«Que hi haja al firmament del cel uns llumeners
que separen el dia de la nit,
i assenyalen les festivitats, els dies i els anys
i, des del firmament del cel, il·luminen la terra.»
I va ser així.
Déu va fer els dos astres gegants:
un de més gran que regnàs sobre el dia,
i un de més petit, que governàs la nit;
va fer també les estreles.
Déu els col·locà al firmament del cel
perquè il·luminaren la terra,
regnaren sobre el dia i la nit
i separaren la llum de la foscor.
Déu ho va veure i era bo.
Hi hagué un vespre i un matí,
i fou el quart dia,

Déu digué:
—«Que les aigües produïsquen éssers vius que hi naden,
i animals alats que volen sobre la terra,
arran del firmament del cel.»
I va ser així.
Déu creà els grans monstres marins, éssers vius de tota – — ?
mena que naden dins l’aigua,
i totes les menes de bestioles alades.
Déu ho va veure, i era bo.
Llavors Déu els beneí dient-los:
-«Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars,
i que els ocells i les bestioles alades es multipliquen a la terra.»
Hi hagué un vespre i un matí,
i fou el cinquè dia.

Déu digué:
—«Que la terra produïsca éssers vius de tota mena:
bestioles i tota mena d’animals domèstics i feréstecs.»
I va ser així.
Déu va fer tota mena d’animals feréstecs i domèstics
i tota mena de cucs i bestioles.
Déu ho va veure, i era bo.

Déu digué:
—«Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres,
i que tinga sotmesos els peixos del mar,
els ocells i els animals domèstics i feréstecs
i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.»

Déu creà l’home a la seua imatge, el creà a imatge de Déu;
creà l’home i la dona.
Déu els beneí dient-los:
—«Sigueu fecunds, multipliqueu-vos,
ompliu la terra i domineu-la;
tingueu sotmesos els peixos del mar, els ocells
i tots els animals que s’arrosseguen per terra.»

Déu digué encara:
—«Vos done totes les herbes que granen per tota la terra,
i tots els arbres que donen fruit amb la seua llavor;
seran el vostre aliment.
I a tots els animals feréstecs. a tots els ocells
i a totes les bestioles que s’arrosseguen per terra,
a tots els éssers vius,
els done l’herba verda per aliment.»
I va ser així.
Déu va veure tot allò que havia fet, i era bo de veritat.
Hi hagut un vespre i un matí,
i fou el sisè dia.

Així quedaren acabats el cel i la terra
amb tots els estols que s’hi mouen.
Déu acabà la seua obra el sisè dia,
i al’ dia setè reposà de tota l’obra que havia fet

> Totes les lectures de la Vetla Pasqual
> Comentari a les lectures de la Vetla Pasqual

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

T’estime (Lluc 3,15-16.21-22)

[Evangeli del diumenge, 13 de gener de 2013]


Lluc 3,15-16.21-22:

El poble vivia en l’expectació, i tots es preguntaven si Joan no fóra potser el Messies. Joan respongué dient a tots:
—Jo vos batege amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell vos batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.
Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s’obrí, i l’Esperit Sant baixà cap a ell en forma corporal, com un colom, i una veu digué des del cel:
—Tu eres el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.

L’evangeli de hui ens presenta dos escenes: la predicació de Joan Baptista i el bateig de Jesús. Tot comença amb l’expectació del poble que desitja un salvador i s’admira de la força de l’anunci de Joan, a l’estil dels antics profetes. Comprenen que Déu està enviant-los la seua Paraula a través del Baptista, i volen creure, massa fàcilment, que tenen la salvació a l’abast de la mà. Tot sembla tan fàcil!

Joan els ha de desmuntar les falses il·lusions; no, ell no és el Messies, l’autèntic salvador serà més fort que ell. Però ni tan sols el Baptista arriba a sospitar que la força de Jesús no serà la del foc del castic, sinó la de la misericòrdia ardent que donarà la vida per aquells a qui estima.

El poble seguix expectant sense trobar respostes, igual con hui en dia. La nostra societat desitja la salvació, però no sap ben bé on trobar-la. S’arraconen tots els símbols religiosos, acusats d’antiquats i alienants, però no es descobrixen altres fonts d’esperança, altres motivacions per a construir un món millor. Si Déu desapareix de l’horitzó, ¿qui ens recordarà que els hòmens i les dones som germans i no llops enfurismats?

El segon paràgraf ens dóna la resposta als anhels humans, però té lloc en la intimitat entre Jesús i el Pare. No serà tan fàcil descobrir en Jesús l’autèntic Messies perquè el seu anunci no clamarà contra els enemics a véncer, sinó penetrarà en la part més profunda de l’ànima, allí on nosaltres mateixos no sempre ens atrevim a entrar, on està l’arrel de les nostres motivacions, el Perquè, en majúscula, de la vida.

L’escena del baptisme ens introduïx en el sagrari del cor de Jesús. Ací dins hem de caminar amb respecte, baixar la veu i escoltar amb la màxima atenció; només així podrem sentir les paraules que són l’explicació i el fonament de tot: «Tu eres el meu fill, el meu estimat; en tu m’he complagut».

Després d’este moment, com sabem, Jesús començarà la seua gran missió d’anunciar el Regne de Déu, la Bona Notícia de la misericòrdia de Déu abocada sobre tota la humanitat. Però això vindrà després, ara som testimonis de la font de la força de Jesús: l’Amor del Pare.

Lluc no ens conta esta escena com si en fórem espectadors. Ens ha portat a la deu, a la font, de l’amor per a què nosaltres també beguem d’ella. No hi ha una altra solució als mals del món; no es resoldran els verdaders problemes afegint lleis ni promulgant més prohibicions. Allò que transforma el cor de l’home és sentir-se estimat. Les paraules «t’estime», «tu eres el meu estimat, la meua estimada», tenen el poder de donar sentit a les accions més sorprenents i a les més quotidianes. La força que ens mou en la vida és l’amor rebut i donat, el diàleg d’amor amb Déu que mai s’experimenta en abstracte sinó a través de la relació amb les persones que estimem.

L’amor gratuït de Déu, que no posa condicions ni demana requisits, ens venç i ens estimula. Déu confia tant en nosaltres que ens envia a transformar el món, a fer-lo menys egoista i més diví. Ho podrem fer si tornem sempre a beure de la font del seu amor.

(Baptisme del Senyor – Cicle C)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Els mags d’Orient (Mateu 2,1-12)

[Evangeli del diumenge, 6 de gener de 2013]


Mateu 2,1-12:

Després que Jesús va nàixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven:
—On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist eixir a l’Orient la seua estrela i venim a adorar-lo.
Quan el rei Herodes ho va saber, es va contorbar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de nàixer el Messies. Ells li respongueren:
—A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:
»I tu Betlem, terra de Judà,
»no eres de cap manera la més menuda
»de les principals viles de Judà,
»perquè de tu eixirà un príncep
»que pasturarà Israel, el meu poble.
Llavors Herodes cridà en secret els savis i va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrela; després els encaminà a Betlem dient-los:
—Aneu i informeu-vos amb exactitud d’eixe xiquet; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també puga anar a adorar-lo.
Després de sentir eixes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrela que havien vist eixir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt del lloc on era el xiquet. L’alegria que tingueren en veure l’estrela va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el xiquet amb Maria, sa mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seues arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.
I, advertits en somnis que no anaren a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí.

(traducció de www.laparaula.com)

Els evangelis de la infància de Jesús són textos molt pensats, molt més del que estem acostumats en la nostra cultura, que produïx cada dia milers de pàgines per a ser consumides sense massa transcendència. No es feia així fa dos mil anys, quan només uns pocs sabien llegir i escriure. El passatge que llegim hui va ser composat amb atenció, destil·lat gota a gota per persones enamorades de Jesús i del seu missatge que volien expressar a les seues comunitats qui era ell i quin significat tenia per a les seues vides.

La seua preocupació no era històrica. Ells eren molt conscients de la importància de la història i per això presenten el naixement de Jesús en un lloc i una època precisos: en temps d’Herodes el Gran, en la Judea dominada pels romans. Al costat dels cristians hi havia molts altres grups religiosos que elevaven les seues reflexions a l’absolut diví, a l’infinit sobrenatural, i negaven tota importància a la quotidianitat. Els cristians no eren així; sabien que les seues arrels estaven fortament assentades en la història d’un xiquet que va nàixer envoltat en sang, com qualsevol altre xiquet, es va omplir els pulmons per primera vegada amb els seus plors estridents.

La història és important, però la preocupació dels qui escriviren els evangelis de la infància no eren els detalls històrics, sinó mostrar-nos la veritat més profunda d’este Jesús acabat de nàixer: ell és el Messies esperat, que va ser rebutjat pels jueus però acollit per molts pagans, quan els seus enviats l’anunciaran per tot el Mediterrani.

Els mags que vénen d’Orient representen eixos pagans que han sigut capaços de llegir els signes dels temps. Déu està creant alguna cosa nova i això queda simbolitzat amb l’aparició d’una estrela, un senyal celestial habitual en les biografies de l’època per parlar del naixement de grans personatges. El punt important, per a nosaltres, no és mirar al cel i buscar l’estrela amb un telescopi, o pitjor, imaginar que era un cometa i fer càlculs astronòmics per esbrinar la data exacta de l’aparició de la llum al cel, això seria el súmmum de l’absurd. Mateu ens demana que mirem més a dins, no més amunt, al cor i l’actitud dels mags i d’Herodes. La contraposició és molt forta: uns viatgen, estan atents als signes, pregunten amb tota sinceritat i s’alegren immensament quan troben el xiquet. L’altre és incapaç de moure’s, de canviar, fa càlculs amb engany, té por de l’adversari que li puga llevar el tron… Són dos formes de vore la vida, de pensar en el futur, de reaccionar davant de les coses noves que Déu ens regala a cada moment.

(Epifania del Senyor – Cicle C)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Angoixa o esperança (Lluc 21,25-28.34-36)

[Evangeli del diumenge, 2 de desembre 2012]


Lluc 21,25-28.34-36:

En aquells temps, deia Jesús als deixebles:
—Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor, esglaiades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l’estelada del cel trontollarà. Llavors, veuran vindre el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat.
»Quan tot açò comence a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt prompte sereu alliberats.
»Estigueu atents sobre vosaltres: que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no fatigue el vostre cor i us trobeu al damunt aquell dia, de colp i volta, perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tots, siguen on siguen de la terra.
»Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu eixir-vos-en de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.

(Altra traducció al valenciá en www.laparaula.com)

Comença l’Advent, i l’evangeli ens parla, amb símbols, d’un gran canvi que està per arribar. Quan alcem els ulls al cel nocturn, podem contemplar la magnificència dels estels, seguint el seu ritme regular, constant, des de fa milions d’anys. El sol, la lluna i les estreles es convertixen així en signe d’estabilitat, d’allò que mai no pot canviar. Doncs bé, quan els jueus parlaven de senyals prodigiosos en el cel i dels estels trontollant, no estaven imaginant una lliçó d’astronomia, sinó que anunciaven una intervenció de Déu que anava a donar-li la volta a tot el que els hòmens, especialment els rics i poderosos, consideraven inamovible.
La litúrgia ens vol regalar hui este text, precisament per a encetar l’Advent, per a què comprenguem que el Nadal que d’ací poc celebrarem és un esdeveniment renovador, subversiu, transformador. Una cosa nova apareixerà en l’horitzó de la Història, i ja ningú quedarà indiferent davant d’ella.

És molt suggeridor que en el primer fragment de la lectura de hui apareguen dos sentiments contraposats. Per una banda està «la gent», «les nacions», que veuen els signes, però són incapaços d’entendre que és Déu qui vol fer-ho tot nou; ells s’alarmen i s’angoixen perquè no desitgen cap canvi, perquè la societat fragmentada i injusta en què vivim ja els va bé. Per altra banda, Jesús ens parla a «nosaltres», i ens demana una actitud d’esperança confiada, «alceu el cap», perquè l’alliberament està prop.
Esta distinció entre «les nacions» i «nosaltres» no està feta per a què els creients ens enorgullim creient-nos superiors als «de fora». Per desgràcia, en l’Església moltes vegades hem caigut en eixa trampa. El missatge evangèlic és molt més subtil i vivencial, ens parla al cor amb l’afecte i la seriositat d’un Pare i una Mare que ens estimen.

Dins de nosaltres mateixos estan les dos actituds, i Jesús ens anima i ens denuncia alhora. Desitgem al fons del nostre cor l’alliberament que només Déu i el seu Esperit ens poden donar, la llibertat que ens ensenya la donació total de Jesucrist. Però també alberguem en la nostra ànima desitjos de poder, de dominació, d’utilització egoista dels altres, de ser servits i no servir. La societat en què vivim és especialista en eixes relacions desiguals, en posar a uns per damunt d’altres, en oprimir i després buscar excuses. Ens queixem sovint d’ella, però, quan som nosaltres els qui ens podem aprofitar, els tentacles de la temptació del poder ens envolten massa fàcilment. Per això també nosaltres podem mirar angoixats el cel quan Déu vol fer transformacions profundes en el món.

L’Advent serà, per tant, un temps de gràcia, un regal diví, per a deixar asserenar el nostre cor i que Déu puga il·luminar els nostres egoismes amb la llum càlida i afectuosa del seu amor. Tenim molt a renovar; si li ho oferim a Déu, ell sabrà purificar-nos per dins, i així, quan arribe Nadal, nets de desitjos de poder, podrem alçar el cap ben alt, plens d’esperança, anhelant només, com xiquets humils, el nostre alliberament.

(Diumenge 1r d’Advent – Cicle C)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

www.laparaula.com – Nou domini per a la Bíblia en Valencià

Bíblia Valenciana, s. XV

Vos anunciem el nou domini per a la Bíblia Valenciana en Internet: laparaula.com/biblia. Una versió actual de la Bíblia en la nostra llengua.
La pàgina està optimitzada per a la lectura també en mòbils i pantalles menudes. Proveu-la amb el vostre smartphone.
La Bíblia en Valencià està encara en projecte, podeu trobar més informació ACÍ.

Podeu posar enllaços des de les vostres pàgines o blocs que apunten a capítols i versets concrets. Per exemple, el relat de l’anunciació a Maria comença en el capítol 1, verset 26 de l’evangeli de Lluc. L’enllaç és el següent:
www.laparaula.com/biblia/LUK01.htm#V26.

  • – LUK indica el llibre, l’evangeli de Lluc
  • – 01 indica el capítol
  • – després s’ha d’afegir “.htm”
  • – Si voleu indicar un verset, afegiu #V i el número del verset.

La forma més còmoda és anar vosaltres mateixos al capítol, copiar l’adreça de la barra d’adreces del vostre navegador i afegir només la referència al verset.

El lloc web ha estat realitzat amb el programa Haiola; agraïm la faena del programador Michael Paul Johnson (Kahunapule).

Si teniu cap problema o suggeriment, podeu escriure’l ací baix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

El poder de la força o el Poder de l’Amor (Joan 18,33b-37)

[Evangeli del diumenge, 25 de novembre 2012]


Joan 18,33b-37:

En aquell temps, Pilat digué a Jesús:
—¿Eres tu el rei dels jueus?
Jesús contestà:
—¿Ix de tu, això que em preguntes, o són altres els qui t’ho han dit de mi?
Respongué Pilat:
—No sóc jueu, jo! És el teu poble i els mateixos grans sacerdots, els qui t’han entregat a les meues mans. He de saber què has fet.
Jesús respongué:
—La meua reialesa no és cosa d’este món. Si fóra d’este món, els meus hòmens haurien lluitat perquè jo no fóra entregat als jueus. I és que la meua reialesa no és d’ací.
Pilat li digué:
—Per tant, vols dir que eres rei.
Jesús contestà:
—Tens raó: jo sóc rei. La meua missió és la de ser testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meua veu.

La festa de Jesucrist, president de l’Univers, ens parla de poder i servici. Quan volem entrar en la lluita pel poder en este món, les regles del joc estan molt clares: els altres són peons que hem de moure, que hem de manipular, per a aconseguir els nostres objectius, i, si no es deixen dominar, són contrincants, que s’han de véncer. El regne del poder pot trobar-se en molts àmbits de la vida, no només en la política i la empresa, sinó també dins l’Església, en les relacions entre (suposats) amics, en les parelles i famílies, i en qualsevol lloc on l’egoisme triomfe.

Sembla que tots volem manar; d’una o altra manera, tots volem sobreeixir per damunt dels altres, potser perquè necessitem afermar la nostra menudesa, perquè confiem tan poc en nosaltres mateixos que ens construïm un castell de falsa seguretat amb la il·lusió del poder.

Jesucrist és tot el contrari. En la lectura de hui el trobem encadenat, acusat injustament i interrogat pel representant del poder més temible i opressor que la humanitat havia conegut fins aleshores: l’Imperi Romà. El contrast és intencional; el poder absolut (i absolutament buit), s’enfronta a l’autèntic Poder, Déu mateix que es deixa encadenar i crucificar per amor. Jesús, en la seua passió, ens mostra la força infinita de l’autèntic poder. Ell accepta l’absurd més increïble perquè se sap abandonat en les mans del Pare, perquè confia totalment en el seu amor. Jesús no va morir per pagar un preu, ell es va entregar a l’amor de forma desbordant, i el món, que no és capaç d’assumir-ho, el va intentar destruir. Jesús mana, no perquè fa que els altres es supediten a la seua voluntat, sinó perquè és capaç de posar tota la seua persona, tota la seua vida, ànima i cor en les mans del Déu de l’amor infinit. Jesús és Rei de la Creació perquè en ell, en la seua entrega, troba sentit tot acte d’amor, de donació, de generositat, xicotet o gran, que les nostres ànimes, diminutes però també divines, són capaces d’oferir.

(Diumenge 34 durant l’any – Cicle B – Jesucrist, Rei de l’Univers)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Fem una festa! (Marc 13,24-32)

[Evangeli del diumenge, 18 de novembre 2012]


Marc 13,24-32:

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
—Després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran.
»Llavors, veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant, enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més allunyats de la terra i del cel.
»Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seues branques es tornen tendres i naixen les fulles, sabeu que l’estiu ja està prop. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapieu que ell arriba, que ja és a les portes.
»Vos dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’haja complit tot això. El cel i la terra passaran, però les meues paraules no passaran. Ara bé, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare.

El capítol 13 de l’evangeli de Marc ens presenta un discurs de Jesús ple de símbols del futur. La comunitat cristiana patirà la persecució i el món sencer, fracturat, anhelarà la salvació. En eixa situació de dificultat, Déu mai abandonarà la seua creació, estarà sempre prop de nosaltres, inspirant-nos la paraula oportuna, donant-nos esperança i asserenant-nos el cor.

La comunitat cristiana de Marc ja vivia la persecució i l’hostilitat d’un món que no els entenia; per això, estes paraules de l’evangeli la consolaven en el seu patiment. El fragment que llegim este diumenge ens presenta diversos símbols: la vinguda del Fill de l’home; la paràbola vivent de la figuera; el dia i l’hora…

En textos de l’Antic Testament es presenta el Fill de l’home com un personatge enigmàtic, associat al juí sobre la terra. Els justos havien de rebre el premi etern i els injustos i opressors el castic definitiu. L’evangeli de Marc canvia la missió del Fill de l’home i li dóna una perspectiva del tot positiva: Reunir els seus elegits, dispersos per tota la creació. La matisació és molt interessant: Som nosaltres els qui estem dispersos, els qui ens n’hem anat lluny, els qui ens costa congregar-nos, viure units i en pau. La dispersió pot ser un símbol de la nostra insatisfacció interior, del nostre anhel d’alguna cosa que ens unisca amb nosaltres mateixos i amb els demés. A voltes, els nostres pensaments i els nostres desitjos es barallen; trobem dins de nosaltres desajustaments que no ens deixen ser feliços i podem buscar l’equilibri i la pau en solucions externes, buides i falses. A voltes, és la nostra relació amb els altres la que està fracturada, especialment amb els qui tenim més a prop. Potser, fins i tot, que la fractura siga produïda per causes mínimes, sense cap importància, i que la falta de diàleg, de comunicació, d’humilitat i sinceritat facen créixer el problema fins arribar a discussions sense sentit.

També hi ha dispersió dins dels grups, dins de les organitzacions, de les societats i països, quan cada u pensa només en si mateix i en els seus interessos i s’oblida de construir un món millor per a tots.

La imatge de Jesús, Fill de l’home, reunint, congregant, sanant ferides, restituint amistats trencades, reconstruint la societat humana a la fi dels temps, és extremadament estimulant. Potser eixa siga la vocació de tot cristià, de tota persona, viure ja com si haguera arribat la fi del món, col·laborar amb Jesús preparant la gran reunió de tots els fills de Déu, organitzant la immensa festa de la fraternitat que tots somiem i desitgem des del fons de la nostra ànima.

(Diumenge 33 durant l’any – Cicle B)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Els tres manaments de l’amor (Marc 12,28b-34)

[Evangeli del diumenge, 4 de novembre 2012]


Marc 12,28b-34:

En aquell temps, un dels mestres de la Llei anà a trobar a Jesús i li va fer aquesta pregunta:
—¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?
Jesús li respongué:
—El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces.”
»El segon és: “Estima els altres com a tu mateix.” Més gran que aquests, no hi ha cap altre manament.
El mestre de la Llei li digué:
—Molt bé, mestre. És veritat que Déu és un només i que no n’hi ha cap altre fora d’ell. I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces, i estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar.
Jesús, en sentir aquesta resposta tan plena de seny, li digué:
—No estàs lluny del Regne de Déu.
I ningú no s’atreví a fer-li cap pregunta més.

La gran preocupació dels jueus més religiosos del temps de Jesús era la fidelitat a Déu. Els fariseus, per exemple, trobaven la resposta en el compliment estricte de les normes de la llei de Moisés, que la seua tradició concretava en 365 prohibicions i 248 obligacions. Hem de reconéixer que la intenció era bona. La vida no és gens senzilla, i tindre un punt ferm on agarrar-se és important per a molta gent. Jesús no els denunciava per voler ser fidels, sinó per exagerar els elements superficials i el compliment estricte, i oblidar el fonament: l’amor.
Entre els diversos grups jueus es discutia quin de tots els manaments podia ser el més important (els rabins parlaven de «manaments pesats», i «manaments lleugers»). La pregunta que li fa aquell escriba era, per tant, habitual en la reflexió dels hebreus. Però l’escriba és diferent a tots els altres grups religiosos jueus que han aparegut un poc abans; ell li fa una pregunta a Jesús perquè de veritat desitja la seua resposta, els altres, en canvi, volien posar-li trampes a Jesús per acusar-lo amb les seues pròpies paraules. Això es nota en la pregunta (l’escriba no li diu a Jesús «mestre» al principi, sinó quan Jesús ha contestat i ell entén que la resposta és bona) i en la resposta (Jesús abans sempre acusava als interlocutors d’hipocresia i d’ignorància, i ara senzillament dóna una resposta clara. Este escriba és sincer i la resposta que rep de Jesús és directa.
Sempre hem sentit dir que Jesús unix dos manaments quan l’escriba li havia preguntat només per un. El manament de l’amor a Déu i el manament de l’amor als altres estan tan units que Jesús no pot quedar-se amb un o altre. No es pot estimar Déu sense estimar els altres (ens ho recordaran també les cartes de Joan i de Jaume). En realitat, no es tracta de dos manaments, sinó del mateix manament vist des de dos perspectives. Déu és amor, ell ens ha creat per amor i ens ha cridat a estimar. Tots nosaltres som les seues criatures i imatges del seu mateix ser, encara que moltes voltes ho fem tan malament que ens costa transparentar les meravelles que Déu ha posat i posa dins de nosaltres. Estimar Déu i estimar els altres són dos aspectes del mateix amor que estem cridats a viure, ser i fer.
Però encara hi ha una qüestió, que quasi ningú ha vist. Jesús no junta dos manaments, sinó tres. El veieu? No està massa amagat, però ha passat desapercebut durant segles: L’escoltar.
El text del Deuteronomi que Jesús cita al principi i que parla de l’amor a Déu, comença amb unes paraules que s’interpreten com una crida d’atenció: «Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic». Però si repassem l’evangeli de Marc, veiem que l’escoltar és un autèntic manament que la veu de Déu dirigix als deixebles en el moment de la transfiguració («este és el meu fill estimat, escolteu-lo»). Així, Jesús està ajuntant tres manaments perquè els tres són necessaris.
Escoltar que Déu és el Senyor significa reconéixer en ell la vida i l’amor que, abans de donar, rebem. Totes les persones que ens estimen són l’expressió d’eixe amor immens que ens envolta i ens cuida fins i tot en els moments de més foscor. Déu ens estima, i la demostració màxima d’eixe amor és que Jesús va donar la vida per nosaltres de forma total, sense condicions, sense requisits previs, sense mèrits nostres. El manament de l’amor a Déu i als germans només té sentit si hem comprés bé i experimentat que som profundament estimats. D’altra manera, l’esforç per estimar als altres seria un voluntarisme buit que tard o prompte s’afonaria. No té sentit estimar senzillament «perquè m’han dit que haig de fer-ho», l’amor no es pot manar, només pot eixir de la profunditat d’un cor lliure i alliberat.
Per desgràcia, en l’Església hem comés moltes voltes l’error dels fariseus; segurament per bona voluntat, em insistit en la necessitat de complir els manaments, de ser fidels a les obligacions, d’evitar les coses prohibides, però se’ns ha oblidat anunciar l’element principal de l’evangeli, que és «bona notícia»: Déu t’estima i dóna la vida per tu, per la teua felicitat, per la teua llibertat, per la teua plenitud.
Ben mirat, és molt intel·ligent que el primeríssim manament siga escoltar Déu, buscar-lo present en les nostres vides, observar-lo actuant, mig amagat, en la vida quotidiana. Déu és tan gran, tan immens, que no necessita manifestacions extraordinàries per fer-se present. Està constantment estimant-nos en els mil detalls que vivim cada dia. Només hem d’obrir les oïdes per escoltar-lo.

(Diumenge 31 durant l’any – Cicle B)
(Dibuix: fano)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Sobre la publicitat en www.biblia-vida.com

www.biblia-vida.com mostra anuncis que poden proporcionar recursos comercials d’interés.

És possible, però, que aparega algun anunci inadequat. Si ens informeu d’ells, podem filtrar-los per a què la publicitat siga compatible amb els nostres continguts i conviccions.

Ja que la publicitat s’inserta geogràficament, l’equip de www.biblia-vida.com NO veu allò que un altre usuari observa.

Per això, si trobes un anunci reprovable, envia’ns l’adreça exacta de la pàgina web del producte o servici incompatible per a incloure-la en el filtre, que s’actualitza cada 48 hores.

www.biblia-vida.com agraïx la vostra preocupació i vos sol·licita que, en la mesura del possible, informeu de qualsevol anunci que haja de ser filtrat.

Podeu enviar esta informació a l’adreça: “web [@] bibliayvida.com”. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Presentació de la Verbum Domini

Descarrega el PDF ací.

L’Exhortació Apostòlica Verbum Domini recull el treball fet en el Sínode dels Bisbes d’octubre de 2008 sobre la Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església.

L’objectiu del document està indicat en el n. 1: «indicar algunes línies fonamentals per a revaloritzar la Paraula divina en la vida de l’Església, font de renovació constant, desitjant al mateix temps que ella siga cada vegada més el cor de tota l’activitat eclesial.» Més en concret, «que els resultats del Sínode influïsquen eficaçment en la vida de l’Església, en la relació personal amb les Sagrades Escriptures, en la seua interpretació en la litúrgia i en la catequesi, així com en la investigació científica a fi que la Bíblia no quede com una paraula del passat, sinó com una cosa viva i actual» (n. 5).
De fet, «no hi ha prioritat més gran que esta: obrir de nou a l’home de hui l’accés a Déu, al Déu que parla i ens comunica el seu amor perquè tinguem vida abundant» (n. 2).

El document està dividit en tres parts: Paraula de Déu, Paraula en l’Església i Paraula per al món, seguint l’orde de l’esquema de les 55 proposicions del Sínode. Agafa com a motiu de fons el pròleg de l’evangeli de Joan, que insistix que la Paraula ve al món, s’encarna i busca ser acollida.

Primera part: Verbum Dei

És la part més doctrinal. Fa un repàs de bona part de la teologia cristiana al voltant del concepte de Paraula de Déu. Està dividida en tres seccions: El Déu que parla (n. 6-21); la resposta de l’home al Déu que parla (n. 22-28); i l’hermenèutica de la Sagrada Escriptura en l’Església (n. 29-49).

1. El Déu que parla

La primera secció reflexiona sobre la revelació de Déu. Per als cristians, la gran novetat és que Déu ha volgut parlar, comunicar-se al ser humà que ell ha creat. Allò més específic i nou del primer capítol és la dimensió trinitària de la revelació divina.

S’ha d’insistir que l’expressió «Paraula de Déu», té un sentit analògic, amb moltes accepcions: Paraula eterna de Déu; llibre de la natura; llibre de la història de la salvació; paraula predicada pels apòstols i conservada en la Tradició viva de l’Església; finalment, els llibres de la Sagrada Escriptura. L’Escriptura es venera tant en la fe cristiana, no perquè siga una «religió del llibre», sinó perquè en ella ens ha arribat esta tradició viva de l’Església que fa referència sempre a Jesucrist.

Destaquen algunes reflexions cristològiques. El naixement de Jesús es contemplat com el «fer-se xicotet» de la Paraula de Déu per a què estiga al nostre abast, fins a arribar a tindre un rostre què podem vore. En la creu la Paraula es fa silenci perquè s’ha dit del tot. En la resurrecció es revela del tot el sentit autèntic de la Paraula, ser llum del món.

Al parlar de l’Esperit Sant en relació a la Paraula de Déu, el document aborda la qüestió de la relació Escriptura-Tradició i el tema de la inspiració i la veritat. Sobre la Tradició, subratlla que és una realitat viva i dinàmica que prové dels apòstols i què ens fa comprendre que les Escriptures són Paraula de Déu. Demana la formació del Poble de Déu en este punt, també per a la seua vida espiritual. Sobre la inspiració i la veritat reprèn l’ensenyament del Concili Vaticà II en la Dei Verbum.

2. La resposta de l’home al Déu que parla

El Déu que parla i ix a l’encontre espera una resposta lliure: la fe. L’home ha sigut creat capaç d’escoltar i contestar a la Paraula de Déu. Només si ho fa, podrà comprendre’s a si mateix. La Paraula de Déu no anul·la l’home i els seus desitjos, sinó que l’il·lumina i purifica (n. 22-23). De fet, l’arrel de tot pecat és el contrari, negar-se a escoltar Déu i a acollir la seua Paraula. Maria és l’exemple d’acollida de la Paraula de Déu, el document la presenta com mare de la Paraula i mare en la fe.

3. L’hermenèutica de la Sagrada Escriptura en l’Església

El «sí» de María és el paradigma de la comprensió de la Paraula de Déu. No és limita a un enteniment intel·lectual, sinó que implica tota la vida, és una comprensió existencial, vital.
Per altra part, la Verbum Domini subratlla amb força que la verdadera interpretació i comprensió de l’Escriptura sols es pot donar en la fe de l’Església; la Bíblia és el llibre de l’Església, escrita per ella i per a ella, sols en ella s’entra en la veritat que Déu mateix ens vol comunicar.
Els acostaments al text sense fe són estructurals i superficials; encara que poden detectar elements interessants, no entren en la profunditat del text (n. 30).
Recorda també la Dei Verbum 12, que ja demanava, per a comprendre les Escriptures, tindre en compre la unitat de tota l’Escriptura, la Tradició viva de l’Església i la analogia de la fe.

Baixant a l’estudi de la Bíblia, el document planteja dos tipus d’acostament al text, l’historicocrític i el teològic. Es poden distingir, però no separar ni contraposar ni juxtaposar. Només es donen en reciprocitat. S’han de evitar, per tant, perillosos dualismes entre exegesi i teologia. Dit d’altra manera; la Bíblia es podria estudiar com si fóra només un llibre de l’antiguitat, però així no s’arribaria a entendre que Déu també està parlant al present a través d’ella. Sense la reflexió teològica, l’estudi només historicocrític es queda en el passat. A més, existix també una hermenèutica secularitzada, que nega que Déu puga intervindre en la història. Aquesta negació partix d’elements ideològics, tot s’intenta explicar reduint-ho a l’element humà. El resultat de la separació entre l’estudi historicocrític i la teologia, es fa sentir en la vida espiritual i pastoral. La qüestió que està en el fons és la relació entre sentit literal i sentit espiritual.

Altres aspectes que destaca el document són:
– Entendre la unitat de tota la Bíblia
– Entendre la relació entre Antic i Nou Testament
– Afavorir l’estima i respecte pel poble jueu
– Afavorir l’ecumenisme
– Fomentar el diàleg pastors-teòlegs-exegetes
– Evitar la lectura fonamentalista

Acaba la primera part insistint que hi ha que escoltar els qui han viscut la Paraula de Déu, els sants.

Segona part: Verbum in Ecclesia

La segona part és més pràctica, planteja que l’Església és oient de la Paraula abans de ser enviada a proclamar-la (la missió serà el tema de la tercera part del document). Està dividida en dos seccions: La vida litúrgica de l’Església com lloc privilegiat de la Paraula de Déu (n. 52-71); i la Paraula de Déu en la vida eclesial (n. 72-89).

1. La litúrgia, lloc privilegiat de la Paraula de Déu

«Cal entendre i viure el valor essencial de l’acció litúrgica per a comprendre la Paraula de Déu» (n. 52). La litúrgia és el lloc privilegiat per a proclamar i escoltar la Paraula, però també per a comprendre-la i per a la seua eficàcia (la Paraula de Déu transforma el cor de l’home).
El document comenta la relació entre la Sagrada Escriptura i l’any litúrgic (n. 52), i el sagrament (n. 53). Després reflexiona sobre alguns sagraments, en especial la Eucaristia; i sobre la Litúrgia de les Hores i el Bendicional. Recolzat en el discurs del pa de vida (Jn 6) i el relat d’Emmaús (Lc 24) insistix en l’íntima connexió entre Paraula i Eucaristia, perquè no es poden entendre l’una sense l’altra. Fa una reflexió també sobre la sacramentalitat de la Paraula fundada en el misteri de l’encarnació (n. 56).

Als n. 57-60 fa indicacions més pràctiques sobre el leccionari, el lectorat i l’homilia.

Per a les comunitats poden ser molt interessants els números 59 a 62, que parlen de:
– Importància de l’homilia [59]
«S’han d’evitar homilies genèriques i abstractes, que amaguen la senzillesa de la Paraula de Déu, així com divagacions inútils que corren el risc d’atraure l’atenció més sobre el predicador que sobre el cor del missatge evangèlic.»
«Què diuen les lectures proclamades? Què em diuen a mi personalment? Què he de dir a la comunitat, tenint en compte la seua situació concreta? El predicador ha de ser el primer a deixar-se interpel·lar per la Paraula de Déu que anuncia.»
– La predicació s’ha d’acompanyar amb el testimoniatge de la pròpia vida [60]
– Paraula de Déu, reconciliació i unció dels malalts [61]
– Paraula de Déu i Litúrgia de les Hores [62]

Subratlla la relació de la Paraula amb altres dos sagraments, penitència i unció, perquè en ells es pot descuidar la importància de la Paraula.

En els números 64-71 fa suggeriments concrets per a l’animació litúrgica:
a) Celebracions de la Paraula de Déu [65]
b) La Paraula i el silenci [66]
c) Proclamació solemne de la Paraula de Déu [67]
d) La Paraula de Déu en el temple cristià [68]
e) Exclusivitat dels textos bíblics en la litúrgia [69]
f) El cant litúrgic bíblicament inspirat [70]
g) Atenció especial als discapacitats de la vista i de l’oïda [71]

2. La Paraula de Déu en la vida eclesial

És clar que la Sagrada Escriptura és important per a que el cristià visca i aprofundisca la seua relació amb Crist (n. 72). La secció està dividida en tres nuclis.

1r. Incrementar la pastoral bíblica en la pastoral de l’Església i en la catequesis, no com juxtaposició «sinó com animació bíblica de tota la pastoral.» (n. 73).
La activitat catequètica, diu, ha de comunicar de manera vital la històrica de la salvació i els continguts de la fe.

2n. Importància de la Paraula de Déu per a tots els membres de l’Església, segons el seu estat de vida (n. 77-85). Ací el document fa un repàs dels diferents estats de vida en l’Església subratllant la relació de la Paraula de Déu amb cada un.

3r. Es recomana la lectio divina.

Tercera part: Verbum Mundo

En aquesta tercera part predomina l’exhortació. Té quatre seccions:
1. La missió de l’Església: anunciar la Paraula de Déu al món.
2. Paraula de Déu i compromís en el món
3. Paraula de Déu i cultures
4. Paraula de Déu i diàleg interreligiós

1. La missió de l’Església: anunciar la Paraula de Déu al món

De fet, Déu és inexpressable, i Jesús l’ha expressat, és «exegeta de Déu».
L’Església és missionera en la seua essència, missionera d’esperança. Tota la humanitat és destinatària de l’anunci, perquè tots tenen necessitat d’ell, encara sense saber-ho. Igualment, tots els cristians són els anunciadors, tot el Poble de Déu, cada u en la seua vocació.
Hi ha una interessant referència a la vida consagrada en el tercer paràgraf del n. 94: «La vida consagrada brilla en tota la història de l’Església per la seua capacitat d’assumir explícitament la tasca de l’anunci i la predicació de la Paraula de Déu, tant en la missio ad gentes com en les situacions més difícils, amb disponibilitat també per a les noves condicions d’evangelització, emprenent amb ànim i audàcia nous itineraris i nous desafiaments per a anunciar de manera eficaç la Paraula de Déu.»
El document repassa també la necessitat de la missió ad gentes i de la nova evangelització en països amb tradició cristiana on avança el secularisme. En aquesta missió de difondre la Paraula de Déu, hi ha una relació intrínseca entre comunicació de la Paraula de Déu i testimoni cristià (n. 97).
S’han de buscar noves formes de comunicació de la Paraula de Déu, però en qualsevol cas, mai s’ha d’oblidar el testimoni, sense el qual la Paraula pot reduir-se a una bonica filosofia; tampoc s’ha d’oblidar que s’ha de transmetre tot el missatge.

2. Paraula de Déu i compromís en el món

No hi ha verdadera comprensió de l’Escriptura si no porta a edificar el doble amor a Déu i als demés. El compromís per la justícia i la transformació del món és, per tant, part integrant de la mateixa evangelització.
Per altra part, el document insistix diverses vegades que no es pot utilitzar mai la violència en nom de Déu (n. 102).

Subratlla, també, l’atenció especial a quatre grups de destinataris: els jóvens, els emigrants, els que patixen i els pobres. Als jóvens els dedica paraules afectuoses i fa referència a la relació de la Paraula de Déu amb les opcions de vida i la vocació. Respecte als emigrants, demana a les diòcesis que presenten l’anunci de forma nova, que tinguen en compte la realitat de la emigració. Als malalts i als qui patixen els indica que Déu Pare també abraça les circumstàncies adverses. Dels pobres subratlla que són els primers que tenen dret a l’anunci.
No oblida una crida a la salvaguarda de la creació, com a fruit, precisament, de la comprensió adequada de la Paraula de Déu.

3. Paraula de Déu i cultures

«La Paraula de Déu ha inspirat al llarg dels segles les diferents cultures, generant valors morals fonamentals, expressions artístiques excel·lents i estils de vida exemplars» (n. 109). El document anima, per tant, a tots els exponents de la cultura, a no tancar-se a la Paraula de Déu. La Paraula, de fet, ha de transmetre’s en cultures diferents, transfigurant-les des de dins. L’encarnació de la Paraula és l’autèntic paradigma d’inculturació.

També és important l’ús dels mitjans de comunicació, antics i nous. Fa referència explícita a Internet com un nou for on ha de ressonar també l’Evangeli (n. 113).

4. Paraula de Déu i diàleg interreligiós

Demana que, en el món globalitzat, el diàleg interreligiós mostre com es poden promoure relacions de fraternitat universal a partir de Déu mateix.

En els números conclusius, recorda l’objectiu del Sínode: Tindre cada vegada més familiaritat amb les Sagrades Escriptures. El fonament de tota espiritualitat cristiana autèntica i viva és la Paraula de Déu anunciada, celebrada i meditada en l’Església. La Paraula, a més, crea comunió i alegria, com el mateix Sínode ha experimentat.

Bibliografia

  • José Luis BARRIOCANAL, «Exhortación apostólica postsinodal Verbum Domini sobre la Palabra de Dios en la vida y en la misión de la Iglesia», Reseña Bíblica 69 (2011) 55-63.
  • BENET XVI, Exhortació Apostòlica Postsinodal Verbum Domini sobre la Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església, 30 setembre 2010.
  • Francisco RAMÍREZ FUEYO, «Encontrarse con la Palabra de Dios, encontrarse con Cristo. Presentación de la Verbum Domini», Razón y Fe 263 (1347, 2011) 17-33.

Xavier Matoses

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Bíblia Valenciana en Internet

Tenim l’honor de presentar-vos el projecte de la Bíblia Valenciana en Internet.
Des de laparaula.com pretenem posar a l’abast de tots el text de la Bíblia en valencià.
Només és encara un projecte, i encara queden uns quants anys de faena per fer.
Com puc col·laborar?
Qui té els drets?
Puc posar un buscador de paraules bíbliques en la meua pàgina?
No m’agrada el valencià que s’utilitza

Com puc col·laborar?
T’agraïm molt l’interés. Tens moltes formes d’ajudar-nos:

  • La primera col·laboració que demanem és llegir la Bíblia. Si eres creient, també pots pregar-la i demanar a Déu que et parle al cor.
  • La segona és que faces difusió d’este projecte. Quan més gent siguem, abans acabarem. Si tens un blog pots posar-hi un enllaç a laparaula.com/biblia
  • Si vols fer suggeriments sobre els criteris d’adaptació al valencià, pots afegir un comentari en esta mateixa entrada.
  • Si t’interessa col·laborar en l’adaptació del text, pots escriure un email a xaviermatoses [@] gmail.com.
  • Si vols col·laborar econòmicament, pots fer clic al botó «Donar» de la pàgina www.biblia-vida.com.

Qui té els drets?
Ho sentim molt, però la Bíblia Valenciana en Internet té Copyright (c).
Hem partit del text de la BCI (2008), una traducció molt actual i de gran qualitat, que és propietat de diferents institucions. Ací oferim només una adaptació al valencià i, per tant, no disposem de drets comercials. Així i tot, l’esperit i la intenció amb què s’ha fet és la màxima difusió del text bíblic, per a l’enriquiment espiritual i cultural de qualsevol persona que vulga acostar-se al llibre més influent de la nostra història.

Puc posar un buscador de paraules bíbliques en la meua pàgina?
Pròximament serà possible.

No m’agrada el valencià que s’utilitza
El text s’està adaptant segons criteris semblants a la Bíblia Valenciana Interconfessional de l’Editorial Saó (1996), però amb algunes variacions que intenten fer el llenguatge més pròxim al valencià viu.
En qualsevol cas, encara estem en procés d’adaptació, i el text i els criteris són provisionals. Si tens cap suggeriment a fer, serà molt benvingut. Escriu-lo en el quadre de comentaris d’ací baix.

12 thoughts on “Bíblia Valenciana en Internet

  1. Desconeixia aquest projecte, em sembla molt important que puguem gaudir de la lectura de la Bíblia en la nostra llengua i poder usar-la a partir d’Internet.
    Jo tinc la BVI i és com a quell que diu el meu llibre de capçalera.
    Us anime a seguir amb el projecte i que el Senyor ens ajude a difondre la seua paraula a tot arreu.
    Gràcies

  2. Moltes gràcies, Roberto. Seguirem poc a poc, segons les nostres obligacions ens deixen.
    La nostrs intenció és anar fent primer els evangelis, després la resta del Nou Testament, i seguir per l’Antic, seleccionat els llibres per orde d’interés.
    Que el Senyor et beneïsca.

  3. Em sembla molt adequat el projecte. Però si ja tenim l’adaptació feta per Saó de la Bíblia Catalana Interconfessinal,per què gastar forces en altra nova adaptació?. No està tant allunyada del “valencià viu” com alguns volen fer entendre. Promocionem aquesta (sí aquesta no “esta” com no diguem “ella” en lloc d’aquella”) Bíblia (BVI).
    Per altra banda,per què no respectar, en l’ús litúrgic (Llibres de Pregària) el tractament de Vos i no de tu, que aquest vos sí és genuïnament valencià?

  4. Gràcies pel comentari, Llorenç.
    – El meu projecte és posar la Bíblia en Valencià en Internet, cosa que Saó, que jo sàpia, no ha fet ni es planteja fer-ho. Si Saó em cedix els arxius i els drets per posar la seua versió en Internet ho faré amb molt de gust.
    – L’opció de fer la versió a partir de la BCI-2008 en compte de la BCI-1993 (com va fer la BVI) és molt senzilla: la del 2008 és millor.
    – Sobre els demostratius no reforçats en compte dels reforçats he fet una senzilla opció per valencià més viu, sense cap menyspreu de l’altra opció. Si use el reforçat trobe dificultats expressives en el demostratiu de segona persona.
    – Sobre l’ús del vos hi ha dos motius:
    1. Usar el mateix text bíblic en la litúrgia i fora de la litúrgia. Este criteri és el que tots estan seguint, en tots els països. Usar dos textos diferents és una idea rebutjada generalment.
    2. El “vos” era valencià genuí, i els valencians han decidit deixar d’usar-lo. Jo preferisc seguir el valencià viu, com totes les versions de la BCI i la BVI. De fet, en Catalunya el debat sobre açò mateix està obert.
    Salutacions.

  5. Lo que estu fent no es Biblia en valencià sino en un estandart del català.La biblia en llengua valenciana ya esta feta,podeu informar-vos per que n´hi han iglesies que una volta a la semana fan la misa en valencià.Podeu copiar eixa misa que esta en valencià de veritat, i no lo que esteu fent.No aniquileu una llengua que va tindre un sigle d´or en escriptors com Sor Isabel de Villena,Roiç de Corella,Joanot Martorell etc que sempre han dit escriure en llengua valenciana per a ficar-mos una neo llengua que va inventar un quimic cubà Pompeu Fabra en 1936,una llengua que esta plena de arcaismes de la nostra llengua,galicismes i francesismes.

  6. Gràcies pel teu comentari, Miquel. Com pots comprendre, no estic d’acord amb la teua postura, però t’agraïsc que l’expresses. Jo també m’he dedicat a llegir i reflexionar sobre la meua llengua i crec que la meua postura està avalada per estudis molt seriosos.
    Respecte a la Bíblia en llengua valenciana de què parles, no l’he trobada en Internet. Podries, per favor, afegir l’enllaç?

  7. Hola. La única Biblia en valenciano que hay disponible en las librerías es la de la editorial SAÓ.
    La única institución que podría escribir una versión oficial de la Biblia en valenciano, y con la adecuada presentación, sería la Acadèmia Valenciana de la Llengua.
    No se encuentran oraciones en valenciano en ninguna librería, ni tampoco un rosario en valenciano. Se puede encontrar en internet.
    Pero, Bonifaci Ferrer, se merece un respeto. Y ese tipo de escritos sólo los puede hacer la Acadèmia Valenciana de la Llengua.

  8. Tampoco se encuentran estampas en valenciano. Es algo extraño; en castellano es fácil encontrar estampas religiosas, en valenciano es imposible.
    Hasta luego.

  9. La cuestión está en que, en mi opinión, el valenciano y el catalán se parecen, porque con hechos prácticos, se demuestra que hablando en catalán y en valenciano es posible la comunicación.
    Es tal vez una cuestión política, no es lo mismo decir que el valenciano es un romance de origen latino, que decir que se trata de un variante del catalán. Parece que la Comunidad Valenciana se sitúa en una posición de inferioridad.
    En cuanto a las misas en valenciano, soy muy pesimista en ese aspecto. No hay mucha demanda de misas en valenciano, o casi no hay demanda de misas en valenciano. Y la iglesia en Valencian, no es que prohiba las misas en valenciano, pero, tampoco las impulsa.
    Y no las impulsa porque siempre hay un enfrentamiento entre el sector blavero, y el sector catalanista. Por poner un ejemplo, en la iglesia de San Pascual Baylón, en la ciudad de Valencia, oficiaban misas en valenciano, los domingos, a las 9 de la mañana. Aparentemente todo iba bien, hasta que se produjo el enfrentamiento entre el sector blavero, y el lado catalanista. Y eso que iba muy poca gente a las misas en valenciano, en dicha parroquia. Y como se creó mal rollo, decidieron suspender las misas en valenciano. Al cabo de unos meses, volvieron las misas en valenciano, pero, en otro barrio.
    Creo que la Acadèmia Valenciana de la Llengua está haciendo una buena labor, pero, nunca van a aprobar ni el misal en valenciano, ni una Biblia oficial en valenciano. Es muy posible que la Academia elabore esos textos, pero, sin aprobación eclesiástica.
    Seguro que desde el lado blavero han ido a hablar con el arzobispo de Valencia, pero, también habrá ido a hablar la Academia Valenciana de la Llengua.

  10. El autor de esta página en internet sobre la Biblia en valenciano tiene buena voluntad; pero, en mi opinión, la Academia es la institución que debe editar una Biblia en valenciano, en honor a Bonifaci Ferrer. Ya ha escrito un oracional valencià. Un trabajo muy profesional y muy digno.
    La Biblia de Saó está muy bien, por supuesto, pero, un trabajo arduo como es traducir la Biblia al valenciano requiere una presentación digna, en un lugar de honor, como es el Monasterio de San Miguel de los Reyes.
    Un saludo.

    • Gràcies pel comentari. Certament voluntat no ens falta. 🙂
      Jo tinc una idea diferent sobre l’Acadèmia; no és la institució dedicada a fer les traduccions (encara que ho pot fer, si vol), sinó la que fa les normes i criteris (gramàtica i diccionaris, ja fets). Amb eixos criteris, les diferents editorials, institucions, associacions i particulars podem fer les traduccions que creguem que valguen la pena. És el que estic fent jo, a partir de la BCI del 2008.
      Per altra banda, fer una traducció de la Bíblia demana especialistes en grec, hebreu i arameu, que crec que la AVL no té (ni falta que li fa).
      Salutacions!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Jesús ens mira i se’n compadix (Marc 6,30-34)

[Evangeli del diumenge, 22 de juliol 2012]


Marc 6,30-34:

En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot allò que havien fet i ensenyat. Ell els diu:
—Veniu ara vosaltres a soles a un lloc despoblat i reposeu una miqueta.
Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Així que, se n’anaren tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, hi van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.

El diumenge passat Jesús va enviar els dotze a anunciar el Regne de Déu pels pobles del voltant. Hui Marc ens conta que tornen i li expliquen tot allò que havien fet i ensenyat. El breu fragment que llegim està ple de faena, i això ja ens dóna una pista del que ens vol transmetre. Jesús intenta portar els seus deixebles a reposar, però els és impossible.
Marc insistix molt en este aspecte; dos voltes ens diu que hi havia tanta gent buscant Jesús que no tenien temps ni de menjar. Els cristians ens hem de sentir cridats amb urgència a manifestar la nostra fe i a compartir-la; a oferir-la als qui ens vulguen escoltar. Hi ha molt que fer.
La multitud corrents per arribar fins on Jesús anava és expressió d’un desig, d’un anhel profund de felicitat que la vida que tenien no els omplia. Però no ens enganyem, això no vol dir que tota la gent comprenguera Jesús ni que volgueren seguir-lo ni obeir el seu manament. De fet, fins i tot els seus deixebles, al principi, seran incapaços de donar la vida per ell. La gent, en l’evangeli de Marc, busca Jesús, però no l’acaba d’acceptar.
Alguna cosa semblant es viu en el nostre temps. Molts tenim la impressió que la societat no va per bon camí, que es podrien fer moltes més coses, o fer-les d’altra manera. Ens sentim indignats davant de moltes notícies que ens mostren l’egoisme d’uns quants rics i poderosos, però no fem crides radicals a abandonar la nostra pròpia avarícia. Per això, veiem que les multitud corren darrere de salvacions efímeres, darrere de triomfs de futbol, de colors de camisetes, de comoditats que prometen una felicitat buida… Hui en dia la gent també corre, cada volta més de pressa, però no sap molt bé cap a on va.
El final de l’evangeli de hui ens deixa una altra perla per a assaborir: Jesús els veu i se’n compadix. També passa hui, Jesús ens veu anar d’ací cap allà, buscant on reposar la nostra ànima cansada, i se li omplin les entranyes de misericòrdia per nosaltres. Jesús té molt que ensenyar-nos, si ens volem assentar a escoltar-lo. I tot el que ens dirà partix del seu cor misericordiós que ens mira i ens estima.
Els cristians estem convidats hui a fer com Jesús, mirar la gent del nostre voltant amb ulls de misericòrdia, compadir-nos de tots els que busquen i no saben què ni a on. Ens venç amb freqüència la temptació de ser jutges, de dir als altres que ho fan tot malament, que no entenen res, que només nosaltres tenim la veritat. Ens sentim superiors quan diem als altres què han de fer. Però ens falta la cosa més important: mirar-los amb amor, estimar-los des del profund del nostre cor, com Jesús ens estima a nosaltres i a ells. Potser així les nostres paraules serien més humils, i l’evangeli seria més acollit.

(Diumenge 22 durant l’any – Cicle B)
(Dibuix: fano)

One thought on “Jesús ens mira i se’n compadix (Marc 6,30-34)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Cridats per Jesús i enviats al món (Marc 6,7-13)

[Evangeli del diumenge, 15 de juliol 2012]


Marc 6,7-13:

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prengueren res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit; només les sandàlies per calçat. I els deia:
—A la primera casa on vos allotjareu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d’aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l’hora d’eixir-ne, espolseu-vos la terra de davall els peus, com una acusació contra ells.
Els dotze se’n van anar i predicaven a la gent que es convertiren. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

En l’evangeli de Marc, els seguidors de Jesús són uns personatges molt interessants. A voltes són bons deixebles, que fan cas de Jesús i tenen èxit, altres voltes els pot la por, o no el comprenen, o busquen posicions de poder. Els seguidors de l’evangeli són un bon exemple dels cristians reals. Per una part volem anar darrere de Jesús, seguir els seus passos, viure el seu manament de l’amor; per altra, l’egoisme ens pot véncer, els desitjos de ser nosaltres més que els demés i més que Déu.
El fragment de l’evangeli de hui ens mostra l’enviament que Jesús fa als dotze. Les seues indicacions són mol il·luminadores. El text comença amb la crida: Jesús cridà els Dotze. Igualment, nosaltres som cristians perquè Jesús ens ha estimat, ens ha escollit, ens ha cridat. Ho ha fet, segurament, a través de l’amor dels nostres pares, o d’altres familiars, o de persones properes, o fins i tot amb algun esdeveniment extraordinari. La consciència de ser cridats per Jesús, perquè ens estima, ha de ser el primer motor de qualsevol cristià.
Jesús ens crida i ens envia, ens llança al món per a què portem el seu missatge. Els dotze van amb el «poder sobre els esperits impurs» que té Jesús. Ells no fan les coses per si mateixos, sinó perquè compartixen el mateix Esperit Sant que Jesús va rebre en el Baptisme. L’Esperit de Déu habita dins de nosaltres i ens fa capaços de véncer els mals d’este món, que són tants.
Les recomanacions per al camí ens pareixen pintoresques; sense pa, ni diners, ni un altre vestit… Són mostra d’una actitud: la confiança total en Déu. Els primers cristians, quan viatjaven pel Mediterrani, ja no podien fer cas a estes indicacions, perquè necessitaven diners i vestits de recanvi; no era el mateix caminar per Palestina uns pocs kilòmetres de vila en vila que travessar-se tot el Mare Nostrum. Però recordaven encara les paraules de Jesús que ens transmet l’evangeli, perquè sabien que l’actitud que Jesús demana als dotze seguia sent vàlida. No podem posar la nostra confiança en els diners, en la pròpia imatge, en les nostres forces. Tampoc quan es tracta d’evangelitzar. L’èxit del cristià no es mesura pels mitjans que utilitza, encara que siga molt interessant utilitzar els millors que puguem. L’èxit del cristià està només en l’acció de Déu. I, per tant, la confiança en què és ell qui actua ha d’anar per davant.
Després Jesús ens fa una advertència: sapieu que no tots vos acolliran. Hi ha gent que no vol sentir parlar de la salvació que Déu els regala. Fins i tot per als que no escolten, té Jesús un signe que oferir-los. Després serà només Déu el que jutge. Només ell sap què hi ha dins del cor.
Els dotze se’n van a predicar i tenen molt d’èxit. Prediquen i fan curacions i, si ens fixem bé, vorem que es tracta de la mateixa predicació i de les mateixes curacions que Jesús feia. Els seguidors de Jesús hem de ser Jesús mateix que continua la seua faena de salvar el món. Hi ha una diferència, això sí, quan es parla de les curacions, els dotze han d’usar l’oli com a signe, i això a Jesús no li feia falta. Nosaltres no podem mai substituir-lo, només som uns pobres enviats per a fer allò que ell ens ha demanat.
El text de l’evangeli de hui és una forta crida a tots nosaltres a sentir-nos escollits, cridats i enviats per Jesús. El món no ens és indiferent; les alegries i les tristeses del hòmens i dones del món han de ser les nostres alegries i les nostres tristeses. Si vivim amb confiança plena en Déu, ell sabrà fer, a través de les nostres pobres persones, el miracle de la construcció del seu Regne d’amor.

(Diumenge 15 durant l’any – Cicle B)
(Dibuix: fano)

One thought on “Cridats per Jesús i enviats al món (Marc 6,7-13)

  1. De veritat, no et desanimes mai de fer aquests comentaris als fragments d’Evangeli de cada diumenge. Units en la oració davant del Bon Pastor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Diumenge 14: “D’a on?” (Marc 6,1-6)

Jesús està en Nazaret, ensenyant en la sinagoga, com tenia per costum; qualsevol jueu adult podia llegir les Escriptures i fer el seu comentari davant de l’assemblea reunida. En això no hi ha res de sorprenent. El que admira a la gent són dos coses: La primera és la “saviesa” que Jesús demostra en les seues paraules i que Marc ja ha presentat abans, per exemple, en les paràboles del capítol 4. El segon aspecte que admira són els miracles que els paisans de Jesús han sentit contar. Per això és normal que es pregunten: “D’on trau tot això?” La pregunta per l’origen, pel “d’a on”, és la clau de l’evangeli de hui.
En la cultura mediterránea antigua, per a conéixer una persona es devia esbrinar la seua ciutat de procedència i la seua família; amb les dos dades pretenien encasellar i definir què es podia esperar de cada un, fins a on podia arribar en l’escala social, tan jerarquitzada. Per això, els paisans de Jesús, per a intentar contestar a la pregunta “d’a on” mencionen la seua professió i la seua família: Jesús és l’artesà-fuster, el fill de Maria, el germà de diverses persones que vivien encara en el mateix poble.
Per a ells Jesús és totalment conegut, creuen poder encasellar-lo segons els seus esquemes previs; Jesús pertany a la seua vida quotidiana, a la seua història recent, havia sigut un d’aquells xicons que rondava pels pujols, que acaçava els gats, que refilava pedres amb els seues amics, que espiava les xicones; havia anat a buscar el pa a casa del forner i per aigua a la font, havia reparat el jou de fusta dels bous d’un veí, havia ajudat a fer la casa d’uns novençans… La conclusió és clara: Déu no pot estar tan a prop. Hagueren preferit una visió celestial, en la qual un home envoltat de llamps les haguera anunciat la salvació. Però el seu compatriota Jesús no podia vindre de Déu i al mateix temps estar tan posat en el fang i la suor del treball quotidià d’un poblet tan insignificant que ni tan sols apareix mencionat en l’Antic Testament.
Els paisans de Jesús han encertat la mitat de la qüestió: la clau està en preguntar-nos “d’a on”, Ésta és la invitació que Marc ens fa hui. La resposta que ell donarà al final serà il·luminadora: “Veraderament, este home era Fill de Déu” (Mc 15,39). Resulta que era encertat preguntar-se per la família de Jesús, pel seu origen; però abans d’arribar al “Fill de Déu”, s’ha de començar per “este home”.
Precisament, és en esta vida concreta, en les circumstàncies de cada un, en les suors, dificultats i alegries quotidianes on podrem trobar-nos amb Déu mateix que ve al nostre encontre. No podem exigir-li a Déu que se’ns manifeste segons els clixés que nosaltres ens fabriquem d’ell. Déu és totpoderós, sí, però no amb el sentit de poder-opressió al que estem acostumats, sinó que té tot el poder de fer-se xicotet per amor. Déu és grandiós, sí, però no amb l’enormitat dels palaus dels emperadors, sinó per la gradesa del gest d’amor que quasi passa desapercebut. Déu és savi, sí, però no com els discursos dels catedràtics que han de demostrat quant saben, sinó amb la senzillesa de qui té la resposta breu i justa davant la tristesa de la vida.
En resum, Jesús és el fuster, sí, el fill de Maria, sí, el germà nostre, sí… i també el Fill de Déu omnipotent que ha vingut a compartir la nostra menudesa, perquè només és això el que tenim, i només ací podrem trobar-lo.

(Diumenge 14 – Temps de durant l’any – Cicle B)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Només amb tocar-lo… (Marc 5,21-43)

[Evangeli del diumenge, 1 de juliol 2012]

Marc 5,21-43:

En aquell temps, Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac; molta gent es reuní al seu voltant i es quedà vora l’aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:
—La meua filleta s’està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es pose bé i no es mora.
Jesús se n’anà amb ell, i la gent que el seguia l’espentava pertot arreu.
Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l’havien feta sofrir molt, i s’hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Encara que li toque només la roba que porta, ja em posaré bona.»
A l’instant, se li estroncà l’hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia eixit d’ell, es girà a l’instant i preguntava a la gent:
—¿Qui m’ha tocat la roba?
Els deixebles li deien:
—La gent vos espenteja pertot arreu, ¿i pregunteu qui us ha tocat?
Però Jesús anava mirant per veure la que ho havia fet. Llavors, aquella dona, que sabia prou què havia passat, s’acostà tremolant de por, es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué:
—Filla, la teua fe t’ha salvat. Queda lliure de la teua malaltia i vés-te’n en pau.
Encara parlava, quan arriben uns de casa del cap de la sinagoga i li diuen:
—La teua filla és morta. ¿Què en trauràs d’amoïnar el Mestre?
Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de la sinagoga:
—Tin fe i no tingues por.
I només va permetre que l’acompanyaren Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del príncep de la sinagoga, veu el rebombori de la gent, que plorava i cridava fins a ensordir. Ell entra a casa i els diu:
—¿Què són aquest rebombori i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm.
Ells se’n reien, però Jesús els fa eixir tots, pren només el pare i la mare de la xiqueta amb els qui l’acompanyaven, entra a l’habitació, li dóna la mà i li diu:
—Talita, cum —que vol dir: «Xiqueta, alça’t.»
A l’instant, la xiqueta, que ja tenia dotze anys, s’alçà i es posà a caminar. Ells no se’n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que feren saber què havia passat. I els digué que donaren menjar a la xiqueta.

Repassem poc a poc este text en l’oració. La mestria de Marc com a narrador pretén que sorgisquen en el nostre interior preguntes i inquietuds i no respostes fàcils que no servixen per a renovar-nos per dins, encara que tantes vegades les preferim.
Jesús es manifesta davant de nosaltres com un enviat poderós de Déu que cura les malalties, que comprén el dolor i el patiment, que és capaç fins i tot de donar-li la volta a les situacions més crítiques, en les que tota aparença ens indica que no hi ha solució.
La dona patia des de feia anys a pesar dels intents humans de curació; el partiment del cos s’havia convertit en pobresa; la malaltia, demés, la feia impura segons la llei jueua, de forma que no podia accedir a la relació amb Déu que s’establia en els sacrificis i en les pregàries del Temple. El dolor d’esta dona abasta tot el ser, tota la vida i, aparentment, no té solució.
La filla de Jaire, per la seua part, passa d’estar molt malalta quan son pare acudix a Jesús, a morir durant el trajecte que els separava de la casa. Ja s’ha començat a organitzar el funeral amb els plors i lamentacions que es feien a crits segons la costum oriental. Però pareixen laments falsos, ja que només una línia després, els mateixos que ploraven es riuen de Jesús. Sembla que només Jesús coneix què passa en realitat, ell s’acosta a la xiqueta amb l’única companyia dels seus tres deixebles i els pares d’ella, i realitza el miracle amb la major senzillesa i naturalitat possible: l’agarra de la mà i li ordena que s’alce.
En el centre d’este doble relat es troba la clau: «Filla, la teua fe t’ha salvat», «tin fe i no tingues por».
En què consistix esta fe? És la pregunta que Marc ens llança hui, i que no desvetlarà fins al final de l’evangeli. La fe que Jesús demana és estar disposat a seguir-lo, a acceptar el seu missatge sencer, que començar per acceptar que Déu ens estima plenament, encara que més endavant descobrirem que inclou l’entrega, per amor, de la pròpia vida. Per a seguir Jesús de veritat hem de posar-nos al servici, com va fer ell; hem de reconéixer-lo viu i present en la nostra vida quotidiana, hem de posar-nos les seues espardenyes i caminar pels seus camins de donació i servici.

(Diumenge 13é de durant l’any – Cicle B)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Naixement de Joan Baptista (Lluc 1,57-66.80)

[Evangeli del diumenge, 24 de juny 2012]


Lluc 1,57-66.80:

Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentien dir que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran, i tots la felicitaven.
El dia vuité es reuniren per circumcidar el xiquet, i proposaven que es digués Zacaries, com son pare. Però la mare s’hi oposava dient:
—No, que s’ha de dir Joan.
Ells li replicaren:
—Però si no hi ha ningú de la família que es diga així!
Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués. Ell demanà unes tauletes i escriví:
—S’ha de dir Joan.
Tots se’n van meravellar. I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu. Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent en parlava per tota la Muntanya de Judea, i tots els qui ho sentien en guardaven el record i es preguntaven:
«Què serà aquest xiquet?», perquè la mà del Senyor era amb ell.
I el xic creixia i s’enfortia en l’esperit, i va viure al desert fins el dia que es va manifestar a Israel.

Joan Baptista va ser un gran profeta que va remoure les consciències del poble jueu del seu temps. Demanava amb força la conversió, el penediment dels pecats i la recuperació de la fe en Déu, que sempre intervé a favor dels seus escollits. El text de l’evangeli de Lluc que es llig en la solemnitat del naixement de Joan ens presenta algunes característiques de la seua persona i missió.
Poc abans, s’ha narrat l’anunciació del naixement a son pare, Zacaries, que no ha acabat de creure. Ara, el naixement està envoltat d’alegria i felicitacions, un tema molt volgut per l’evangelista Lluc: l’alegria és signe què Déu està intervenint, que arriben els temps finals en els que Déu donarà la seua salvació. Efectivament, Joan tindrà la missió de ser precursor del Messies, de Jesús, que inaugura la salvació.
Posar-li el nom al xiquet era un signe important en l’època, i més en la Bíblia, que sempre dóna sentit als noms dels personatges. Ací, els veïns pensen, amb sentit comú, que el fill s’ha de dir com son pare, però tant Elisabet com Zacaries reconeixen que el seu fill té una missió molt diferent a la d’ells. Este xiquet ha sigut triat per Déu per a anunciar coses grans. Quan Zacaries reconeix que el seu fill s’ha de dir Joan, com l’àngel havia anunciat, no només està acceptant un nom, està posant la confiança i la fe en el missatge que Déu li havia enviat i que ell, al principi, no havia cregut. És per això que recobra la paraula i la primera cosa que fa és beneir Déu.
Els esdeveniments que envolten el naixement de Joan Baptista recorden els naixements de personatges importants de l’Antic Testament, de la història del poble jueu, escollit per Déu. Lluc ho vol transmetre així perquè per a ell, que escrivia a cristians que no eren jueus, és important recordar que som hereus de les grans promeses del passat. Déu sempre complix el que promet, Déu és de fiar, Déu ens transforma i renova la vida amb la seua alegria total.
El text acaba però no acaba, estem només davant de la presentació del precursor, d’un personatge que serà fonamental en la història de la salvació, és a dir, en la història d’amor de Déu amb la humanitat. I esta història té, segons Lluc, dos etapes, una de preparació, de promeses, d’esperança, i altra de compliment, d’arribada de Jesús. Joan Baptista és l’últim gran profeta de l’Antic Testament i el que dóna pas a la radical novetat del Messies Jesús.

(Naixement de Joan Baptista)
(Dibuix: fano)

2 thoughts on “Naixement de Joan Baptista (Lluc 1,57-66.80)

  1. M’alegre d’haver trobat esta pàgina web en valencià que als retors ens ajudarà en la difusiò de la liturgia en la nostra llengua, els comentaris sòn fabulosos.
    Una observació:
    LLàstima que els textos litúrgics siguen de la bìblia de Sao … paraules com aquesta i d’altres correctament valencianes,però que no s’ampren en el parlar diari no sòn apropiades, la liturgia dèu amprar un llenguage plà …

  2. Gràcies pel teu comentari, Ramon, espere que esta pàgina et servisca i que pugues participar en ella amb propostes i suggeriments.
    1. Els textos bíblics de la litúrgia jo sempre els agafe de l’edició dels leccionaris dominicals en valencià que feren, per iniciativa privada, uns quants sacerdots de Castelló, i que es poden descarregar ací: http://www.esglesiavalenciana.org/material.htm
    Eixa traducció és molt semblant a la del Llibre del Poble de Déu de 1974. A mi no m’agrada especialment, però sé que està publicada i és la que es farà servir en moltes misses en valencià.
    Només quan les lectures no estan, les copie directament de l’edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional (BVI).
    2. Personalment, com a biblista, la millor traducció al valencià que conec és la BVI (molt millor que la litúrgica). Vull dir, des del punt de vista de correcció dels textos i adequació als originals. (Quina traducció preferixes tu?)
    3. Des de l’altre punt de vista, el de quin valencià utilitzar, m’agradaria tindre molts més coneixements de la meua llengua, però no els tinc. Personalment porte uns quants anys pensant en quin registre i quins elements variants concrets serien els millors per a la llengua litúrgica, i no acabe de vore-ho clar. L’exemple que tu dius, de la preferència pels demostratius reforçats o no reforçats és un dels que em semblen menys clars (i veig menys clars també en alguns debats especialitzades en internet). Per una part, l’ús habitual de gran part dels parlants valencians és ‘este, eixe, aquell’, però també hi ha parlars valencians amb ‘aquest’. Per altra part, el reforçat “aquest” està molt normalitzat pel que conec (i em diuen gent que ho estudia), i resulta fàcil d’acceptar pels parlants.
    4. L’opció que actualment prenc (encara que sóc conscient que no tinc la formació filològica suficient), és utilitzar un estàndard popular en les meues reflexions i comentaris i un altre, amb unes poques variants, per als textos bíblics i litúrgics. En concret, jo use els no reforçats (este, eixe, aquell), en els meus comentaris i els reforçats (aquest, aqueix, aquell) en els més literaris.
    5. En qualsevol cas, em sembla que actualment la prioritat que tenim els parlants valencians és utilitzar la nostra llengua tant com puguem, i fer-ho amb les variants que considerem més adequades per a cada situació comunicativa. Entre tots, anirem veient al final quins elements preferim. En el teu cas, pots perfectament copiar el text i canviar els elements que creus que poden fer més planer i proper el text als fidels que tens davant.
    Tot siga per al millor coneixement, reflexió i oració de la Bíblia, que tanta falta ens fa als catòlics hui en dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

 

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.